Reconscient (sobrevolant el Brasil i l’Atlàntic, 3 de juliol del 2011)

Videntur visionari. Dalt de l’avió, recapitulo. Mesos de viatges. Canvi, moviment, dinamisme. Perspectiva i clarividència. Il·luminació. Ara ho sé, en sóc plenament conscient i m’hi abraço. Poso la ment al seu lloc, el meu servei, no al seu. Viatjant he viscut en la plenitut de la consciència, la comunió amb les persones i amb els llocs, que són natura. El joc de miralls que és la realitat me’l miro ara des d’una altra posició, la meva, la de qui sóc, què vull, que m’agrada, quin és el meu do, qui puc ser i vull ser, què necessito, què sento i què m’enriqueix. I què m’entristeix, què em cansa i em fa un nus a l’estómac. Hi ha hagut un canvi, un munt de canvis, però tots són un viatge de retorn cap a mi, cap a la consciència que pel camí havia quedat arraconada sota capes de: ment, intel·lecte, sobreanàlisi, manaments, ironia, cinisme, malestar, pors i fatalisme. Com si tot fos una cinta transportadora i jo un viatge atrapat lliscant cap a la neurosi. Ja no. Ja no pretenc no ser passional, tant me fa ser ingenu de vegades per als ulls d’altres; ja no pretenc protegir-me de mil amenaces hipotètiques (i pel camí perdre mil oportunitats possibles), ja no me’n ric de la intuïció, d’allò que no té explicació racional, ja no menyspreo les maneres de conciliar existència amb sentit. Ja no espero de mi ser allò que als ulls dels altres és meritori, ja no pretenc demostrar res. Ara em regalo una vida: “tranquil, confia”.

Tornar és un repte i fa il·lusió. El repte és consolidar qui sóc i assumir que no sóc qui era. O, més ben dit, que no sóc qui no era. Sovint les persones, els contextos, les situacions, els records, ens fan de mirall i ens arrosseguen cap a allò que érem, allò que fèiem, allò que s’esperava de nosaltres. Jo noto el canvi i ja em preparo per els canvis: vinc d’un entorn que possibilita la confiança, en què l’intel·lecte no neurotitza tant les vides, on el cinisme encara no s’ha convertit en la malaltia més popular, on no es jutja l’espontaneïtat, on el pensament únic –primer- i la correcció política –a continuació- encara no han convertit la vida social en una majúscula opereta d’hipocresia, aparences, covardia i subtil castració de la dissidència. Aquí -allà- es pot ser sense debilitar-se als ulls dels altres. Aquí les coses naturals no estan sotmeses a la crítica furibunda d’una concepció colossalment equivocada i dolorosa de la raó. Aquí la terra, l’energia, l’amor, no són conceptes per a il·luminats sino que són sentiments que il·luminen. Per sort no són exclusius d’aquí, perquè són exclusius de l’ésser humà, i de la vida. Els tenim, només ens fa falta permetre-nos-els, i és el que estic fent.

El context hi posarà pegues. La cultura neuròtica occidental, europea, espanyola, catalana, la desconfiança, la crisis, la mania de culpar a qui es queixa sense preguntar-se si la queixa té sentit, la mania de confondre ser amb tenir, de confrontar dos bàndols, de pensar que si un bàndol té la raó l’altra no la pot tenir, com si la raó fos una pilota de futbol, de confondre el ser amb el fer, la ceguera de no veure que som una xarxa i que quan actuem com a tal les coses ens van millor –a tots-, i quan ens en desentenem i anem a la nostra, les coses van pitjor, fins i tot quan sembla que van millor: ens confon el ritme, però el temps posa les coses al seu lloc. Bona prova n’estem tenint en aquests temps de crisi econòmica –crisi que no és tal, els diners existeixen, però s’han repartit fatal, coses de la mà invisible del mercat, el gran eufemisme liberal per arreplegar-ho tot-. La saviesa no és intel·lecte. La saviesa no és fer-se ric. La saviesa no és ser més fort. La saviesa és prendre consciència i ser coherent amb un mateix, amb el que és un mateix. Que no és ni la seva ment ni les seves expectatives.

M’animo a escoltar les veus reticents. Sento el rum-rum de la raó analítica, el reduccionisme mastegant idees com qui menja un mantecado. Sento l’arrogància d’un model, el racional, esgotat i perjudicial, que pretén seguir sent vigent malgrat que arreu els símptomes diuen: “Ja no serveixes”. Veig persones que són només cervells, esclaus d’idees, de mandats, de professors, pares, sous, ascensos i d’una buidor congelada. Veig persones que podrien connectar-se i començar a rebre i donar, i les veig rient-se d’allò que les permetria trobar-se, cuidar-se, alliberar-se. Potser tu, que llegeixes, n’ets una ara mateix.

Sento els colors del viatge. Els tons de veu de les persones. El calor i el fred i la seva mesura. Sento el moviment dinàmic, els extrems que juguen, el camí que s’obre, sempre, als peus dels valents, i veig els valents cagats de por avançant valentament i els camins obrint-se. Veig la xarxa invisible i veig gent enfotent-se’n, dient que quina xorrada, i dient que qui s’ha fumat un porro, i veig aquesta mateixa gent envejant íntimament des del seu més pur epicentre emotiu allò de què se’n riuen, sento com ploren secament, sense llàgrimes, arrossegats per unes conviccions que els separen de tot allò que critiquen i de tot allò que són, els veig sota un paraigües brut que regalima gotes buides que els foraden. Així ho veig. Em veig a mi quan em desconnecto de la xarxa, i veig a molta gent, persones, confuses, lluitant no sabent per què, amb l’excusa d’un sou, d’una mica d’aire per l’ego, d’un càrrec, d’una menció al telenotícies, d’una entrada a l’enciclopèdia, d’un nou amic en una xarxa social, d’unes tetes operades, d’un poder dir “jo en sé més que tu”, ignorants i arrogants, com una mateixa cosa, incapaços d’atrevir-se a ser realment ambiciosos. Veig les paraules utilitzades des de la més absoluta de les igonoràncies, doblogant-les com si fossin plastilina, i servint per eludir qualsevol responsabilitat. Veig persones satisfetes banyant-se en l’aigua putrefacta i tòxica de la seva mediocritat, que no és una mediocritat seva, sinó una mediocritat que han escollit en absència d’una mínima motivació, d’un mínim autoconeixement, un mínim de consciència. Veig persones, milers, milions, competint per no saben què, i per posar una mica d’ordre i sentit, pensen, diuen que competeixen perquè el món és un lloc competitiu, i ni tan sols tenen la mínima ambició de permetre’s connectar amb aquest món, a veure què passa. La manca d’ambició genuïna és escandalosa i trista. I l’ambició està tan mal entesa que molts li posen una xifra per valorar-la. Què futil, què penós, previsible i llastimós.

Recordo un dia a la Patagònia. Recordo la llum i la connexió amb la natura, automàticament convertida en reconnexió amb mi. Recordo la il·luminació, els sentits atents, concentrats en el moment, l’entorn, la meva relació amb l’entorn, els colors, la llum, l’olor, el vent, el sol, el sol primer i els núvols després, el canvi cromàtic, la meravellosa irrupció a càmera lenta de la neu, el gris, la boira, la glassera rogint, de tant en tant, deixant anar blocs de gel que en fèien 1000 com jo, i recordo la felicitat de constatar això, què petits som i què grans podem sentir-nos quan ho sentim, tan a prop de tot, connectats en xarxa, amb el que realment ens envolta. Recordo la connexió i l’absència de judici, de ment, de neurosi, de preguntes arrogants, recordo la simplicitat de l’evidència, la constatació immediata i completa de que allò és el que som, que no som més que el que som i que la resta és soroll. Recordo la calma, la llum, i l’obertura. La reconnexió amb mi, amb l’instint, la passió, l’emoció, la sensació de quietud i moviment alhora, tal qual. Digues-me que quietud i moviment no poden ser i et diré que tant me fa si “pot” ser o no “pot” ser. O et remetré a la física quàntica o als místics, com prefereixis. O a tots dos alhora, que ve a ser el mateix.

Flipo com des de l’observació espontània i absolutament i radicalment desprovista de cap intenció, interès, estratègia prèvia de coneixement, s’arriba a intuïcions a les quals altres hi arriben -o no- fent-se mil palles mentals, en els casos impostats i pretensiosos, o elaborant un corpus de pensament i argumentació fascinant: desde Fritjof Capra fins al Dalai Lama. “We are net”. El viatge més curt és el més llarg. No cal anar gaire lluny per trobar. Ni tan sols cal buscar. Camines un dia d’abril com qui no vol la cosa, com un turista més que visita un altre lloc, anant d’excursió, pagant amb tarja de crèdit, europeuet preocupat perquè els lavabos estan bruts i perquè el xofer de l’autocar corre “massa”, i sents la força del moment, de la situació, el context, i a poc a poc et comences a sentir endut cap endins, notes com la llum, una llum que és com un corrent, com aire elèctric, t’omple i va posant-se als racons que estaven com orfes, com enfosquits. Això passa. I quan passa, és extremadament natural i, evidentíssimament, no em cal ni donar-li voltes ni explicar-ho amb una fórmula matemàtica ni, per favor, que algú pretengui explicar-m’ho “lògicament”. Gràcies per l’interès, Descartes i companyia, però, com diuen aquí baix, “ya fue”.

Recordo dormir amb dos pantalons tèrmics, dues samarretes tèrmiques, jersei, forro polar, gorro, guants, sac de dormir i flassades a San Pedro de Atacama, i cap a les 5 de la nit despertar-me congelat, tremolant, en posició fetal per acumular el calor del meu cos, i ho recordo com un dels moments més vívids, feliços, conscients i vitals de la meva llargueta vida.

Recordo caminar cap a les catarates d’Iguaçú i sentir el soroll de l’aigua, sec, lluny, com un rogit de la terra, i sentir com una primera intuïció, la incommensurable meravella que és la natura, i la ridícula arrogància de l’espècie humana pretenent dominar-la.

Recordo sobrevolar els Andes i sentir el calfred estètic davant de tanta imponència, de tanta bellesa espontània, i recordo confirmar, per enèssima vegada, que els humans no inventem res, més aviat imiten, i fem bé, perquè crear, crear, ni caldria ni podem. I quan ens posem a transformar, de vegades el que en surt és un desastre. Així que recordo mirant per la finestreta de l’avió i pensar: “Quina sort que tinc de: 1) veure això; 2) sentir-ho amb aquesta gloriosa intensitat; 3) de ser conscient de les dues coses”.

Recordo la mina de Potosí. Recordo la dolorosa interiorització de la realitat marginal. El pas del llibre de text a la realitat, de l’eslògan al batec real. La imatge dels miners picant la pedra, tal qual, l’olor de sofre, com les parets ressobaven i tremolaven amb les explosions de dinamita en alguna de les moltes galeries que foraden el Cerro Rico. Recordo quan el “guia” ens va dir: “Ara baixem a la segona graderia”, i va assenyalar un forat en un costat del túnel on érem. “Así que nos toca arrastrarnos”. I baixar literalment arrossegant-nos pel terra, en baixada en pendent, amb un mocador humit davant la boca per poder respirar, amb un casc per evitar obrir-nos el cap cada dos per tres contra el sostre, amb una llanterna incrustada al casc per veure-hi. Recordo l’ansietat, les ganes de sortir d’allà quan només feia deu minuts que hi érem i aleshores, de sobte, recordo mirar la companya del costat, curiosament una noia de Martorell, amb cara d’estar a punt de desmaiar-se, i recordo oblidar-me de la meva ansietat i ajudar-la, donar-li suport i comprensió. I tots dos seguir endavant. We are net.

Recordo volar sobre Iquique, el silenci sepulcral allà dalt, acompanyat d’alguns ocells i del monitor de parapent, que em parlava i em deia coses, i recordo la fascinant sensació cada vegada que viràvem i durants uns instants quedàvem en suspensió a 700 metres d’alçada i sentia un vertígen còsmic, la ment em deia que què cullons hi fèiem allà dalt, i la passió, la víscera, l’estómac em deia: “Això és una meravella”, i obria els ulls i mirava arreu, veia el Pacífic, la ciutat d’Iquique als nostres peus, Xile. I l’aterratge a la platja, i uns gossos donant-los la benvinguda.

Recordo arribar a Montevideo, l’agost, en ple hivern, el fred, el vent humid, l’alberg on m’hi vaig estar la primera setmana, el Barrio Sur, caminant a les fosques escoltant música. Recordo conèixer gent, construir la xarxa, espontàniament, l’inici del cúmul de casualitats que, vistes en retrospectiva, són un miracle i trenquen qualsevol interpretació lògica, analítica reduccionista, del que és la vida, la meva vida en aquest cas. Recordo el primer dia que vaig veure algunes persones, i en recordo el somriure i la puresa. I després la gent bonica, la gent connectada, la gent que forma xarxa, la gent que es permet viure d’acord amb qui són, gent extremadament valenta, esclar. Recordo anar a Pocitos. Els taxis horrorosos i els autobusos sorollosos, però també els cafès irlandesos a la llibreria de Boulevard España amb la Rambla, que m’encanta, i els esmorzars a casa la Rosina, mig adormit, d’humor, el te, les torrades, la fruita i la verdura. I el restaurant japonès, i les galetes de “Agua Helada”, i anar al cine, veure pelis a la Cinemateca, passar fred i recordo cuinar truites i verdures. I anar al Solís i sentir la confusió de classe. Sobretot el dia del concert, recital, regal, de Martirio.

Recordo la família de Quilpué, l’amor pur que sento per ells, i com sovint tardo molt a escriure’ls i em sap greu. L’Andrea, que em va introduir generosament a la seva meravellosa família, i la Nato, persona singular, especial i màgica, la María Ignacia, misteriosa, i els pares, la Norma i el Ramiro, dues persones clarividents, un exemple de positivisme, generosos, acollidors, amables, amics, dos amors. Els enyoro.

Recordo les nenes de l’Hogar Tesapé Porá, les ties cuidadores, sor Emilia i sor Tere. Els somriures de les nenes, la puresa, la irresistible recerca de tendresa i la irrefrenable lluita amb els fantasmes, amb el present. Els ulls d’alegria, els ulls d’enuitg, la ràbia i l’amor, l’essència humana amb una intensitat absoluta. Les hores compartides, les reflexions i l’aprenentatge personal. El vincle perenne, l’amor incondicional, l’aire i l’oxigen i el desig de millora.

Recordo Salto, cinc dies de sanació. Els dols. Les tres converses reparadores. El retrobament amb un mateix. Els companys, l’entorn sa, els banys termals, el tabac, els tallers, les converses, el moviment, el cos, la connexió, i els absolutament reveladors i conmovedors moments d’autoconeixement i connexió. La gent maca. La gent connectada. La confiança, compartir, donar i rebre, rebre i donar, i la clarividència. La Maria, lluminosa.

El que durant anys semblava ingenu, tou i estèril, ara sento que és genuï i sanador. Allò que era i pensava que no em permetia avançar, és en realitat el que encara sóc i que m’habilita a connectar-me amb la xarxa que som. Té sentit, se sent, és familiar, un retorn a casa, que sóc jo.

Sento el que recordo: el record viu i reviu. És una gran revelació. Tot el que recordo no són simples imatges, dades, situacions. Bàsicament són aliment, peces, ciment, aigua, sang, equilibri, pesos i contrapesos, com refer un camí, com repintar un dibuix, actualitzar-se afegint riquesa, experiència, intuïció, convenciment, consciència, fe i passió. I ara consolidar-ho.

Els viatges ni tenen inici ni tenen final. Només des d’un esquema limitat, quadriculat i simplista, un viatge té inici i final. Conec la cantarella. Reconec els gestos, les cares i els pensaments. Sé què és rebre una educació racional, professar fe en Galileu i Descartes, en Bacon. Sé què és analitzar críticament, sé què és voler trobar la seguretat en la ment, en la raó, en el raciocini, sé què és pensar que la ment ens distingeix, ens fa forts, intel·ligents, sé què és que t’eduquin a l’escola repetint-te cada dia que el que importa és ser intel•ligent, “veure-hi en l’espai”, memoritzar, saber moltes coses, saber noms i dates, sentir-se superior perquè saps qui és Spinoza, sentir-se privilegiat perquè saps fer integrals, pensar que tens la sort de ser racional, de viure en un món “lògic”, de persones que pensen, un món sense (diuen) superstició, on la raó il·lumina la vida i ens la fa més comprensible (mentrestant ens allunyem de la natura, de la intuïció, de la passió), un món de progrés, capaç de crear l’iPod. Sé què és sentir la poderosa arrogància de la raó, mirar amb certa condescedència cultures basades en mites, de creences “esotèriques”, de creences “flipades”, de conceptes que “no es poden demostrar”.

Sé que no cal. Que la intuïció és tan honesta com una deducció, i més pura. Dono gràcies a la física quàntica, seriosament, per salvar (o almenys concedir una oportunitat) la cultura i la filosofia occidentals. Celebro que el dubte, l’ambigüitat i la incertesa estiguin cientíticament demostrades, i confio que els lobbys, les ments tancades, la resistència als canvis, l’arrogància i l’estupidesa, no impedeixin que col·lectivament entenguem de què va tot això de la vida en aquest planeta.

Un any i escaig viatjant, amunt i avall, d’esquerra a dreta, sentint i pensant, cada vegada sentint més, reflexionant més, i pensant menys. Pensant quan cal. Detectant el meu ritme personal, i fent el possible per acomodar-lo a les rutines, a les accions, a les decisions. Un viatge il·luminador i la necessitat de consolidar. La companyia dels amics fets, de la gent meravellosa, gent normal que és meravellosa, la sintonia, la comunicació, l’afecte, la connexió i la xarxa. La convicció i el desig de contribuir a recordar-nos que som xarxa i que tot està interrelacionat. No és ni una idea ni una teoria, és una constatació, una vivència, una experiència viscuda. Videntur visionari.

Som xarxa. We are net.

Una educació musical (1)

Feia anys que desitjava escriure sobre (com vaig viure) la música als anys 90, casi 10. Em frenava sentir-me motivat per la nostàlgia i no m’ho permetia, ho considerava una manera d’alimentar l’enyorança i la posada en escena d’un determinat “egocentrisme generacional” que no m’agradava quan el detectava en terceres persones i tractant d’actuar amb coherència procurava evitar-lo. Em reprimia perquè entenia que l’impuls reprimit era un impuls equivocat. Després, amb els anys, un aprèn que res és del tot equivocat si se “sent”, encara que pot ser inoportú, intranscendent, desaconsellable, problemàtic i mil coses més. Fins que un dia, avui (setembre 2010), mirant el twitter, llegeixes la notícia, que no és notícia sinó anunci, però com que té un títol i un text que el segueix sembla “notícia”. L’anunci anuncia que Pitchfork, un fiable portal musical, ha escollit “Gold Soundz” de Pavement com la “millor” cançó dels 90 culminant una selecció de les 200 cançons millors (més representatives, més enriquidores, més referencials, etcètera) d’aquella dècada. Llegida la nota, tota sospita de nostàlgia generacional desapareix de cop i volta i em sento de sobte alliberadíssim, lliure per fi per poder escriure sense sentir-me anticipatiu, sense sentir-me “abuelo cebolleta”, per poder escriure… aquest post, article, panegíric, conte, ajust de comptes, obituari o el que sigui, molt i poc segons els casos, edats, sensibilitats i proximitats.

La història comença una nit d’hivern de meitats dels 90 dins d’un Suzuki Santana, a la sortida d’un concert a la sala Zeleste. L’Edu condueix. Falten encara uns 15 anys perquè jo em tregui el carnet. Comentem la jugada del concert. Sobre l’escenari, i sota. Una fotògrafa que fa de freelance pel Mondo Sonoro, guapa. Estètica indie però fosqueta, no coloraines sinó elegància i sofistificació. Té una edat, no és una adolescent amb samarretes de Gene. En aquella època, aquests detalls definien molt bé. Tot el rotllo indie era estèticament impecable. Fins al punt que quan l’estètica va començar a primar per sobre de la música, la cosa se’n va anar en orris, força abans del final dels 90. La fotògrafa tenia el cabell negre i una sobrietat captivadora. En sortir, amb l’Edu enfilem cap a Sant Andreu i uns semàfors més enllà ens adonem que la fotògrafa circula en el cotxe del costat. Arriba a Nou Barris. La història no té cap altra interès que el delicte de seguir algú quatre carrers més enllà d’on vius tu. Però el record inesborrable és que sonava una cinta dels Smiths i que l’Edu volia escoltar “Stop me if you think that you’ve heard this one before” reiteradament. Com diria Paddy McAloon de Prefab Sprout, “I remember that”.

El Mondo Sonoro era en blanc i negre i la tinta tacava els dits (Rockdelux era el referent però per als més indie-ferits era massa avorrida i adulta, així que sorgiren l’aB i l’Spiral). Existia Internet, recordo buscar-hi  informació de PJ Harvey i trobar-ne a l’Allmusic Guide. Gràcies a un germà meu informàtic, a casa tenia connexió i correu propi ja aleshores. Als amos del Mondo Sonoro els recordo repartint exemplars al final dels concerts, a mà, distribució capilar genuïna. Tot era molt entranyable en aquella època de mitjans dels 90 en l’escena musical. L’indie era creïble, et senties testimoni vivencial de coses intenses, boniques i pures. Tenien sentit. Paradoxalment per a mi, que sempre havia malfiat de l’estètica com a carta de presentació de res, tot allò tenia sentit i era bonic, era estèticament agradable, i no era una estètica buida sinó que transpirava fins a la pròpia música. Hi havia un sentit estètic pel qual l’adequació, la mesura, la sensibilitat, la originalitat i l’absència d’excés i exhibicionisme groller figuraven com a raons creatives, tant per vestir com per compondre o interpretar una cançó. Hi havia propiciatòria permisivitat cap a l’absència de tècnica si anava acompanyada de tacte i de capacitat de commoure. Això feia que se sospités de l’excés de tècnica i d’arranjaments, es valorés l’economia de mitjans (el low-hi del “Bakesale” de Sebadoh i de Guided By Voices eren gairebé catecismes) i es rebutgés la redundància. I redundància era un disc en directe, per exemple. Durant aquell lustre de mitjans dels 90, un disc en directe era un concepte pejoratiu per se. Igual com un disc de grans èxits. I el que fan ara molts grans grups com Sonic Youth, Teenage Fanclub o Primal Scream de fer gires rememorant discs antics sencers, en aquella època hauria estat considerat una insostenible mostra de nostàlgia autoreferencial o camuflatge de manca d’inspiració. Publicar un disc en directe senzillament feia pudor de dinosaure. Era cosa dels músics de mainstream, del passat.

Per a mi aquestes consideracions eren serioses, perquè jo venia d’una educació musical que bebia de fonts que en l’entorn indie eren considerades sacrílegues, desconegudes, ridiculitzades o directament ignorades. Però eren, paradoxalment, les fonts que a mi m’havien permès adquirir una sensibilitat que ara em permetia detectar tot el que de commovedor hi havia en aquesta música ‘indie’ que em captivava malgrat que estèticament no tenia res a veure amb el que jo era. Per a mi la música que escoltava no era ni una moda ni necessàriament la música de la meva generació. Flipar amb Stereolab no entrava dins de la normalitat de la meva educació musical fins que vaig escoltar un recopilatori d’”indie” anglès amb “Feed the tree” de Belly, “French disko” de Stereolab, “Saturn 5″ de Inspiral Carpets, “Start choppin’” de Dinosaur Jr. i algunes altres perles.

Després tot va ser un torrent: havia trobat “el eslabón perdido” de la meva educació musical. L’havia trobat sense buscar-lo, com se solen trobar les coses importants, per instint, per lliure, endut per la curiositat de llegir premsa musical britànica perquè anys enrere un germà meu tenia a la seva habitació un Melody Maker, no sé per què, i quan vaig poder comprar-lo regularment al quiosc de la facultat, el Kioskiero, vaig submergir-me apassionadament en tot un món de sensibilitat musical que complementava perfectament tot el que jo ja havia experimentat amb els meus referents musicals familiars i d’amics: coneixia ja la part històrica, el passat, la tradició, els orígens, i també coneixia els excessos, les redundàncies i les derivacions buides. Tenia el bagatge per destriar el gra de la palla i no tenia prejudicis perquè quan vaig conèixer tot el que vaig conèixer anava per lliure. D’entrada, l’únic soci en aquesta iniciació fulgurant va ser un amic de la facultat, el David Toribio, que em va contextualitzar molt bé l’indie britànic. Fan de The Verve (els dels inicis), Lush, Ride, escoltava “Arrebato” Radio 3 i comprava l’NME cada setmana. Però, de nou, el paradoxal i el que mai vaig perdre de vista, ni he perdut de vista a l’hora de jutjar els gustos musicals, és que si ens vam fer colegues va ser no perquè a mi m’agradés Stone Roses i a ell Happy Mondays, la qual cosa hauria estat molt natural i coherent dins d’un context indie, sinó que ens vam fer colegues perquè els dos érem, encara som, suposo, fans de Depeche Mode. I creieu-me que en aquells temps ser fan de Depeche Mode no quedava bé, no era indie, ni feia cool. Ni de Depeche Mode ni, creieu-me, de The Cure. I creieu-me també que en aquells moments, The Go Betweens, The Feelies i Madder Rose, per posar tres exemples fenomenals, només els coneixien una minoria i de cap manera eren noms de referència en l’escena, com sí que ho eren la Velvet, els Pixies, Teenage Fanclub, etcètera. Per tant, va ser el vincle via Depeche Mode, un grup mainstream, el que va posar en consonància una sensibilitat musical per grups com Ride, Verve, Lush i tot el catàleg de 4AD, entre d’altres grups de l’època. I aquesta lliçó es repetia: gràcies a l’educació familiar rebuda dels meus germans, en els cànons de rock simfònic i progressiu, de gòtic i sinistre, dels Beatles i de Madonna (quatre germans diferents), vaig estar preparat per entendre que la sensibilitat musical no era ni una qüestió d’estils ni d’estètiques, sinó de feeling, de sentiment, de commoció i, en últim terme, de comunicació amb els mitjans adequats i en la dosi necessària, ni més ni menys. Ni més vol dir que Sebadoh no necessitava més; ni menys vol dir Suede fent el “Dog Man Star”, ampulós i gairebé histriònic, però commovedor. Hauria estat diferent si no hagués escoltat de petit mil vegades el “The Wall” de Pink Floyd, el “Supertramp in Paris”, els Rose of Avalanche, el “Like a Virgin” de Madonna, els discos blau i vermell dels Beatles, el “Buddha in the Chocolate Box” de Cat Stevens, els grans èxits de Simon & Garfunkel, el “Plays Live” de Peter Gabriel, el primer disc de Mecano, els cinc discos de Police (amb 7 anys jo cantava per casa “So lonely”). Estic plenament convençut que si anys després vaig poder escoltar un dia una cançó aïllada de Madder Rose, o de The Go-Betweens, o Jane Siberry, o Come, sense saber qui eren ni tenint cap referència i percebre que allà hi havia emoció creïble, i estirar el fil i descobrir la bellesa de la música commovedora, sense llegir-ho enlloc, sense cap condicionant, si vaig poder i puc detectar aquestes illes de plaer estètica sense necessitar referents… és gràcies a tot aquest bagatge eclèctic i desprejutjat, sense ordre ni concert ni academicisme ni dogmes ni res, jo sol perdut en un mar de cançons sense connexions, sense estils, sense generacions, sense moviments, sense escenes, només cançons aïllades i jo escoltant-les sense saber-nes res més que el que escoltava a casa, sovint a Capellades, sol pel pis de dalt d’”Els Pins”, posant l’agulla als discos i flipant, i imaginant-me coses, notant l’emoció de les tornades, llegint en anglès sense entendre res de res, cantant amb 7 anys sense saber ni què deia ni per què ho deia, tardes i tardes d’estiu, mirant-me les portades dels vinils centenars de vegades i sentint una simpatia còsmica per aquell discos dels meus germans, que encara ara em commouen.

Després també vaig patir la incomprensió, perquè malauradament l’evolució de la meva educació musical no era recíproca ni amb els meus germans ni amb alguns dels meus amics. Recordo amb gràcia un dia estant a Barcelona escoltant l’”A Broken Frame” de Depeche Mode i un germà meu sense pretendre-ho però demostrant un to entre arrogant, ofensiu, paternalista i ignorant dir-me “què és aquesta mariconada que escoltes”, en el ben entès que ell no és homòfob però que no entenia aquella música sense guitarres i amb sintetitzadors “que es toquen sols”. De tot s’aprèn, i insisteixo que la meva polièdrica i desestructurada educació musical em va permetre conèixer els diferents punts de vista davant del fet musical, com les persones escolten una cançó, què busquen, què esperen, què ens commou a les persones, no només a mi. Jo escoltava segons quines cançons i entenia que a segons qui li agradessin, encara que a mi no em commovessin. Mai he perdut de vista això. I sempre he intentant captar el que qualsevol cançó té de commovedora. I la majoria tenen elements de commoció. Algunes en tenen pocs i fugissers, és veritat, però em sembla intel·ligent trobar aquesta element i gaudir-lo, encara que sigui durant un segon només. És com esprémer la taronja fins a l’última gota, treure’n tot el suc pel teu profit, pel teu gaudi estètic. Quan dic que m’agrada molt Britney Spears, per posar un exemple controvertit, n’hi ha que es posen les mans al cap o que es pensen que faig conya. No, no, senyors, ho dic del tot seriosament. “Toxic” em sembla una cançó meravellosa. I també m’agrada Raphael, i Mecano i encara m’emociono escoltant algunes cançons de Cock Robin. I podria seguir afegint exemples que posarien els pèls de punta més d’un i que a mi em posen la pell de gallina. No és el mateix.

En un gir del destí molt afortunat, un dia, estant en una classe de periodisme en la qual el professor insistia a dir-nos que estiguéssim tranquils, que de cada 100 90 aniríem a parar a l’atur, vaig reflexionar i arribar a la conclusió que si m’havia d’especialitzar per tenir alguna oportunitat de saber-ne més que els altres i potser així ser útil, millor que fos alguna matèria que m’agradés, perquè sé què funciona emocionalment, i que puc fer sacrificis si em “crec” i “sento” el que faig. Així que en una decisió del tot temerària i que per sort vaig prendre sense saber tot el que sé ara sobre el pes que té el periodisme cultural dins d’una empresa periodística (irrellevant), vaig decidir dedicar-me a saber més del que més m’agradava: la música. No perquè pensés que aconseguiria guanyar-m’hi la vida, sinó perquè alguna cosa havia de fer si seguia anant a classe cada dia i escoltant professors apocalíptics dir-nos que no faríem res de bo. O deixava la carrera o em muntava el meu xiringuito personal i tirava pel camí del mig. I així, sense adonar-me’n, vaig posar la primera pedra al que em donaria durant anys una enorme satisfacció professional i, sobretot, personal, que és l’aproximació a la música amb l’afegit privilegiat de poder compartir el que a mi em feia commoure amb els lectors. Per a mi sempre va ser la gran motivació: encomanar als lectors la passió per la música. Perquè la música, com haureu deduit, mai m’ha fallat, i sempre he viscut acompanyat de música, i la música és sinònim d’emocions, d’estats d’ànim i de moments viscuts en la meva vida, èpoques, episodis, instants. I com a crític no era ni acadèmic ni especialment metòdic, perquè el meu mètode era l’emoció o l’absència d’emoció. Per això quan per motius diferents la música que escoltava em va deixar d’emocionar com abans, per culpa de la pròpia música en gran mesura i en part perquè jo tenia interferències que m’impedien conjunturalment gaudir-la, vaig deixar de gaudir fent crítiques, perquè m’avorria fer crítiques, entrevistes, articles i reportatges sobre cançons, músics, escenes que no em creia, que no em commovien, a les quals no considerava valuoses i dedicar les hores més intenses de la meva vida a trunyos em frustrava sincerament. Recordo fer reportatges sobre Los Fresones Rebeldes i sentir-me com si estigués fent un diari de broma per a una assignatura opcional de l’institut; recordo escoltar el disc de Travis i sentir una absència còsmica d’emoció; recordo anar a un concert de Bloc Party i notar una mena de salt generacional invers, una incongruència emocional, com si els meus fills m’estiguessin intentant explicar el final de la història com si en fos l’inici. Recordo sentir aquest distanciament i recordo el sentiment de sorpresa per la capacitat d’adaptació a la mediocritat de tot un entorn que fàcilment adaptava el seu discurs a l’actualitat, al present, perdent voluntàriament la perspectiva del d’on veníem i centrant-se en el present, amb la necessitat de trobar cada mes una portada, un disc del mes. Almenys, allà on jo treballava, no preteníem adoctrinar ni sentar càtedra, sabíem que fèiem uns continguts generalistes i que el nostre principal objectiu no era il·luminar els lectors, alimentar-los amb el manà del bon gust i l’olfacte musical, sinó que sabíem que informàvem d’una actualitat en base a unes preferències sociològiques, culturals, idiomàtiques. Sabia on treballava, i la millor manera de no perdre de vista qui jo era era no oblidant on treballava. Però això que jo tenia i tinc clar, precisament perquè vinc de l’educació musical de la qual vinc, com he explicat, vinc del que anomena un oceà de cançons disperses i aïllades, tot això que jo tenia clar no era ben vist per altres persones del gremi, que instal·lats en el seu punt de referència inamobible, consideraven que només hi havia una manera adequada de parlar de música als lectors, i era la seva. Des de milions de punts de vista es poden trobar incongruències a aquesta “la seva” manera de parlar de música als lectors. Una de les més òbvies és que no es pot sentar càtedra des de la nimiesa estratègica d’una redacció de Barcelona que es basa en el que escolta, cosa lògica, però que no sap res del que no escolta, de tota la música que no arriba a escoltar i que sona pel món. La música no és la carta d’un restaurant, que té un inici i un final cada dia. La música és música que sona, amics. Res més. Res menys. Crear escenes està bé per contextualitzar, però creure’s les pròpies creacions contextualitzadores és particularment erroni, i jutjar la música a partir de les pròpies regles establertes és, esclar, endogàmic i empobridor. Sí, sé que de cara al lector és millor mantenir una aparença de crític megaíntegre que mai claudica i que sempre aplica un criteri recte i infal·lible. Però això només funcionaria si no tinguessis l’obligació de trobar cada mes un disc del mes, un concert del mes, etcètera. Quan els 90s van quedar enrere, vam entrar en una altra etapa plena de música interessant, però no era el mateix. I aquesta afirmació és difícil de defensar i fàcil d’atacar, i en sóc conscient. Sé que sona egocèntric pensar que la música de la teva època és la millor. Ho he vist dir a moltes persones més grans que jo, i he sentit la compassió per l’envelliment mal portat. Però això no treu que hi hagi etapes més brillants que altres. Coincidències de factors, contextos i talents que es prodiguen condensats en el temps i creen etapes més memorables que altres. I això és el que sempre he sentit que va passar als anys 90, però difícilment m’he posat a defensar, perquè insisteixo que és fàcil de rebatre si es vol rebatre. I hi ha gent disposada a rebatre el que calgui per poder seguint rebatent el que no calgui. Però hi ha evidències. A banda del que un sent, que és el que més importa. Jo sento que als 90s vaig viure el privilegi d’estar aprop de persones i situacions lligades al fet musical durant una etapa especialment inspirada, creativa. Em diran que ara també. Sí, ho comparteixo. Però a l’inici del mil·leni… no tant. No. Seguint un exemple anterior: veure el Pixies, Teenage Fanclub, Sonic Youth interpretant els seus millors discos del passat ¿no és un indicador de res? ¿És casualitat que grups sòlids, referencials, d’indubtable creativitat, mirin enrere per rescatar obres capitals i vagin a parar a aquells anys… és casualitat? N’hi ha prou d’anar a l’hemeroteca i fullejar revistes de l’època (o fer un google, obvi) i fer una llisteta dels discos publicat en aquells època, dels concerts que vam viure a Barcelona.

Esclar que genera nostàlgia tot això. N’hi ha prou de posar Juliana Hatfield Reading 1994 al YouTube per sentir-la. N’hi ha prou de revisar el cartell d’aquell any per caure de cul a terra i per pessigar-me retroactivament i donar-me les gràcies per haver-hi anat. A tall d’exemples, Flaming Lips, Cypress Hill, Pavement, Hole, Pulp, Afghan Wigs, dEUS, Sebadoh, Lush, Auteurs, Madder Rose, Elastica, Superchunk, Tindersticks, American Music Club, Echobelly, Jeff Buckley, i uns quants altres. Si voleu fer-vos una idea més exacta del que aquesta llista implica condensada en tres dies, penseu o indagueu una mica quins discos estaven presentant aquests grups, i coincidirem que no eren discos menors sinó obres de referència en molts casos, moments àlgids de les diverses carreres artístiques. Com sol passar, en temps present no era tan senzill adonar-se’n. Ara em resulta fàcil deixar que em caigui la baba perquè sé amb perspectiva històrica que va ser un cartell històric. I el paper d’un crític, la seva feina, és situar en el context històric una obra artística en temps present, sense tenir el temps per esperar a veure-la en perspectiva històrica. Poca broma, que és una tasca difícil que requereix sensibilitat, background i intuïció emocional i cultural. En aquell moment, jo era conscient que allò era memorable, però no em pensava que s’extinguiria en menys d’un lustre. Repassant els cartells dels anys següents, la cosa ja s’intueix. La música electrònica va omplir el buit que el pop i rock indie anava deixant orfe a mesura que des del Regne Unit donaven suport a gats en comptes de llebres, i als Estats Units la ressaca del grunge assecava la meravellosa creativitat procedent de Boston, ciutat mítica per a un servidor. I després, quan la música electrònica també va col·lapsar en si mateixa, el relleu va ser qualitativament una abaixada general del llistó. I aquí és on històricament hi va haver una ruptura que, amb el temps, els llibres d’història musical definiran, descriura i etiquetaran com els vingui de gust a tots plegats.

Anys abans, no gaires, estava un dia a la Fira del Disc del Tardà, per feina, i en un stand vaig veure un exemplar del disc de la Velvet Underground del plàtan, l’original de finals dels 60, encara amb gairebé tot el plàtan intacte, encara per arrancar. Duia el troncomòbil del diari i vaig trucar a l’Edu. Ens vam posar d’acord en una quantitat i el vaig comprar per una pasta. És un acte simbòlic que no cal interpretar gaire. S’explica per sí sol. És un gest, el més semblant a un pacte de sang que he fet mai, és un lligam emocional i cultural, que no és poca cosa. Comprar un exemplar de col·leccionista a mitges, a mitges!, és temerari i perillós, però ho vam fer i punt. El disc el té l’Edu, lògic perquè ell té una situació econòmica tot indica que més resolta que la meva i per tant es menys susceptible de tenir una urgència desesperada i vendre-se’l. També podria ser que ja l’hagi tingut i ja l’hagi venut, però això no ho sé ni m’importaria. El valor d’un disc així i de l’acte de comprar-lo a mitges és el mateix fet d’haver-lo comprat. La resta és prosa. L’adquisició va ser poesia. No cal donar-li ni una volta més. El que importa és el simbolisme del vinil. El que significa per a persones que hem crescut acompanyats de música a l’habitació, als desplaçaments, sempre que hem pogut. La música com a referent cultural inqüestionable, com una de les coses que no posem en quarentena, perquè fins i tot i precisament en moments de crisi i d’escepticisme estètic, un pot recórrer als valors segurs del passat i deleitar-se amb el record, la nostàlgia dels discos i cançons commovedores que mai fallen. I aquí no s’hi val a desplegar un discurs elitista, perquè es corre el risc de sonar ridícul, ignorant i, fins i tot, penós. Cadascú es rescata amb el que vol i pot. Recuperar Peter Gabriel és tan vàlid com recuperar Fugazi. Recuperar Bros és tan vàlid com recuperar Parchís. Esclar que posem valors afegits als símbols, i que alguns símbols són millors recipients de valor afegit que d’altres; una caset de Parchís comprada en una benzinera por ser una mina de connotacions; el disc de la Velvet és una mina de connotacions, significats i contextos. Però res és millor o pitjor quan s’analitza individualment en vinculació amb la sensibilitat i l’experiència personal de cadascú. Després hi ha l’anàlisi històrica, l’historicisme de la crítica, el jutjar a pilota passada l’empremta d’una obra, d’una autor, d’una escena. Això és útil també, per explicar la història i per recuperar-la, rastrejar-la, reviure-la fins i tot. Però a nivell individual, cadascú de nosaltres, quan revisem la nostra història, la nostra educació musical, resseguim un camí ple de connotacions i càrregues simbòliques i emocionals que poden no tenir gairebé res a veure amb el de l’historiscisme de la crítica. És veritat: el “Pet Sounds” és un disc transcendental, però l’únic vincle que hi tinc és que m’encanta, que és intens i pulcre, perfecte gairebé, ni hi falta ni hi sobre. Però no m’hen enamorat escoltant-lo; no he estudiat escoltant-lo; no he compartit amb amics el plaer de descobrir-lo plegats; no l’he ballat sol a casa a l’habitació. És un disc meravellós que em commou estrictament estèticament. Però és casualitat que sigui així. Si hagués tingut una nòvia que l’escoltés cada dia hi tindria un vincle diferent. Potser no el podria ni escoltar. Potser seria el disc més commovedor de la meva vida.

Ara bé, hi deu haver una relació entre la qualitat històrica d’un disc i la seva capacitat per emocionar, per commoure, per convertir-se en un contenidor de connotacions, emocions, susceptibilitats. I trobar aquest vincle és el misteri més bonic que se m’ocorre d’intentar resoldre. ¿Què fa que unes cançons siguin permeables a volcar-hi les nostres emocions, sensibilitats, a gravar-hi connotacions personals? ¿Només el context on les escoltem? ¿O hi ha alguna organització pròpia de la cançó i una disposició pròpia de la seva estructura que obra la porta a bolcar-hi sensacions, records, a fer-la transcendir al costat nostre? Desconec si hi ha bibliografia que parli d’això, però ho dubto. Conec obres historicistes, i conec obres subjectives, però no conec obres que hagin abordat el tema amb la capacitat de trobar un patró de la cançó que expliqui si existeix una estructura més propícia que una altra a convertir la cançó en memorable, en magnètica, en un contenidor de connotacions. Mai he intentat sistematitzar aquesta cerca. No disposo dels instruments intel·lectuals ni la formació per posar-m’hi de seguida. Disposo d’una sensibilitat propícia, però no del mètode d’anàlisi. Sempre que he fet crítica musical o senzillament sempre que he recomanat una cançó a uns amics, que he gravat compilacions, que he posat música en una festa, a casa d’algú, que he acompanyat un vídeo o unes diapositives de música, sempre he estat fent el mateix, conscientment o insconscient, que és transmetre la sensibilitat de cançons que permeten depositar-hi la sensibilitat de cadascú. Apropar cançons que són eficaços contenidors de connotacions a les persones que m’envolten, que és com regalar tirites emocionals, o caramels dolços boníssims, o qualsevol petita cosa que en un moment donat t’aporta alguna cosa positiva.

Quan entrevistava músics, tampoc era molt acadèmic, esclar. Em movia tot això que explico. Em movia una comprensió més intuïtiva i còmplice del fet musical, de la cançó com a contenidor de connotacions. L’anàlisi historicista m’avorria i em semblava poc interessant per als lectors, perquè, insisteixo, solia escriure per a lectors d’un mitjà generalista, i no em semblava apropiat centrar-me en detalls asèptics podent centrant-me en detalls connotats de les cançons i les obres dels músics amb els quals podia conversar, en alguns casos molt satisfactòriament. De vegades no rebia feedback, perquè els usos i costums del periodisme cultural predisposen l’entrevistat a una mena d’entrevista, i no sempre reaccionaven amb comoditat o cintura quan s’adonaven, si se n’adonaven, que aquella entrevista no era ben bé una entrevista “normal”. Els casos que se n’adonaven eren agraïts perquè independentment que els agradés el plantejament o no, es notava que la ruptura de la rutina de preguntes calcades els semblava motiu d’alegria, i l’alegria sol comportar millor predisposició per a una conversa. Ho recordo en el cas d’Elvis Costello, per exemple. Un tipus savi, un senyor que viu per la música i amb la música, amb una conversa sobre el fet musical plena de matisos, coneixements i sensibilitat. Jo era un assistent a una conferència, gairebé. Què voleu que us digui: si es mira des del punt de vista de que jo era un periodista, assumir la postura d’un assistent a una conferència no seria el més recomanable ni elogiós; ho sé. Però jo ho veia diferent, jo pensava: tinc l’oportunitat de conversar amb aquest senyor que és un pou de coneixements interessants; prefereixo sentir-lo parlar, xerrar, conversar lliurement i que m’expliqui coses (coses que jo transmetré als lectors) que fer-li les preguntes “de rigor” que ja ha contestat cent vegades, respostes que puc trobar en qualsevol moment a internet, i per tant no cal dedicar-hi temps. Aquesta era la idea.

Un dia vaig anar a l’Hotel Arts, per feina. Havia d’entrevistar Polly Jean Harvey. Aquella nit tocava al Zeleste.  Mesos abans, havia tocat al Zeleste 2. En tots dos casos presentava “To Bring You My Love”. No solia posar-me nerviós per les entrevistes, no sentia una especial por escènica per parlar amb “famosos” o artistes de renom, potser sí a les primeres que vaig fer (la primera en anglès va ser amb Therapy? al Zeleste), però amb la PJ Harvey estava nerviós. No neguitós. Només nerviós. El concert a la sala 2 havia estat de traca i mocador, el disc m’encantava, i ella era un personatge magistral ja en aquell moment, amb tres discos, sense ni Benicàssims ni Primaveras encara. Va prendre un te. Canyells diminuts, baixeta, esquifida, elegant, educada, amable, conversadora atent, faccions agudes, ulls enormes que semblaven una càmera de vídeo no de fotos, veu suau i parlar acompassat, tranquil·la i reflexiva. Mitja hora. Recordo els canyells petits i un tros de bigoti que havia escapat a la depilació. I recordo que em va impactar com a persona, la presència artística en tots els detalls, l’evident constatació de que aquella era una persona amb una àurea, especial i solemne, una persona amb alguna cosa més que els altres, una existència tocada per una vareta de singularitat i potència expressiva. Tot això ho notes, i només ho notes en casos molts singulars i, evidentment, infreqüents. Robert Smith. Björk. Antonio Arias. Bill Callahan. No diré que el músic hagi de ser un artista. Alguns s’hi esforcen tant en ser-ho que resulten caricaturescos. Diré que els artistes no se n’adonen que ho són. I si se n’adonen, tenen prou força per impedir que aquesta consciència els bloquegi o, en el pitjor dels casos, els faci autocomplaents i, per tant, mediocres. Després de l’entrevista, recordo tornant a casa aquella nit, reescoltant la conversa i sentint clarament que havia conversat amb una persona que estava una mica més amunt que tots nosaltres, i que en cap moment, ni per un sol instant, m’havia fer sentir que aquesta distància era ineludible i insalvable. És aquesta versatilitat, aquest disposar de nivells de discurs, el que em va fascinar més de Polly Jean Harvey, el notar la proximitat d’una persona que pot disposar de registres tan amplis però que sap utilitzar el més apropiat a la situació. Afable, atenta, pròxima i quotidiana en el hall d’un hotel mentre l’entrevisten, i commovedora, inspirada i autoritària, sublim i transcendental dalt de l’escenari unes quantes hores després. Quan va cantar “Water”, en uns bisos implorats pel públic, que no volíem marxar de la sala, vaig estar a punt de posar-me a plorar d’emoció. M’havia emocionat moltes vegades en aquella època en un concert, però mai havia estat tan a prop d’oblidar-me del tot d’on era, de l’entorn, del context (i de la feina que estava fent) i sentir que aquella senyora de l’escenari en aquell moment estava tan connectada amb mi que depèn del que fes en cada instant que cantava podia provocar-me una emoció d’una intensitat feliçment perturbadora. Només he sentit aquella intensitat en alguns moments d’algun concert, entre els quals, sí, Fugazi a Zeleste, Lisa Germano a Lisboa i Jane Siberry a Londres.

La primera crítica de disc que en van encarregar va ser d’un àlbum de Swell. Vaig començar amb bon peu, per tant, amb la sort de fer un disc especial, un repte. El segon va ser “Foolish” de Superchunk. Vist amb perspectiva històrica, resulta realment sorprenent com les casualitats il·luminen els camins. Si em van encarregar aquells discos sent nou és perquè la resta de l’equip d’aquella redacció no hi estava interessada. Així és com vaig entrar en una publicació que responia a criteris avaluatius amb els quals jo dissentia molt sovint, o em vaig apropiar naturalment del discos i entrevistes amb els grups que a mi més m’interessaven. Sense pretendre-ho estava on hauria desitjat estar. Simplificant, es pot dir que em corresponia avaluar les novetats dels segells independents, i també els artistes que en procedien i que ara publicaven en segells grans. Així vaig empapar-me de college rock i d’indie. Així vaig poder emocionar-me escoltant el “University” de Throwing Muses, treure punta al “King” de Belly, desxifrar amb una cinta que s’escoltava horrorosament el “To Bring You My Love” per poder publicar la crítica a temps, i després comprovar, amb perspectiva, que va ser un exercici críptic en el mètode però prou clarivident en el resultat. Eren temps paradoxalment excitants. Com més m’interessava un disc, més ràpid se’l treia de sobre el cap de redacció. Excepte si l’odiava molt visceralment, com va passar una tarda a l’entrar al despatx i trobar-me’l saltant i bramant, etzibant puntades de peu contra el terra, perquè al terra hi havia un cd de grans èxits de Pet Shop Boys i s’estava encarregant de destrossar-lo. La imatge és interessant. Era poderosa de veritat. Els grans grups solen ser grans odiats. No ho he oblidat mai. Com deia, per adquirir una sensibilitat fruit d’una educació musical n’hi ha prou amb tenir present sempre què sents, no què se suposa que hauries de sentir, i si t’encanta una cançó tan postissa com “Xanadú” d’Olivia Newton John, alguna raó hi deu haver, i saber-la, entendre-la, comprendre-la, és un aprenentatge. L’opció de saltar sobre del cd i destrossar-lo per negar-lo és pintoresca, serveix per narrar-la com a anècdota, però en termes de guany personal és estèril. Veure el meu “jefe” convertit en una caricatura va ser divertit, instructiu i preventiu: compte amb ser paròdic. En una altra ocasió similar, vaig arribar a temps de salvar de la crema (literal, ja tenia l’encenedor a la mà) un cd d’èxits dels Smiths. L’argument va ser senzill i efectiu: el fum del plàstic és molt tòxic, i tot i que el paio tenia una màscara antigàs de la primera guerra mundial al seu despatx, em va fer cas i va deposar el seu propòsit pirotècnic. Però era un paio amb criteri, que consti, i de tothom s’aprenen coses. Que el seu criteri fos dispar i sovint caricaturesc no treia que fos un criteri propi, i el respectava molt. Em semblava autèntic, a més de divertit i colorista, i em generava curiositat de comprendre què hi havia darrere d’aquella sensibilitat aparentment histriònica. La cosa no podia ser tan senzilla com etiquetar-lo de “rockista homòfob”. De tant en tant tenia trets amagats aquell paio. I li agradava Judas Priest. Ell no era patètic. Patètics eren els que el prenien com a model i replicaven els seus gustos mimèticament, però sense convicció íntima ni arguments ni tan sols l’estampa quixotesca que ell desplegava espontàniament. Teníem bona relació i sabia perfectament que jo era devot dels Smiths, suposo que com a mi a ell també l’intrigava comprendre què bullia dins meu que feia que fos fan dels Smiths i de Pantera alhora. Tot això a través de la música, no ho perdem de vista per quan ens preguntin perquè ens agrada tant.

Un divendres quedem amb l’Edu per sortir a voltar amb el Suzuki Santana. Porto un caset de 90 minuts amb una compilació dels Smiths, tota empalmada amb un mesclador que tenia molt essencial: dues pistes, fade in, fade put, crossover. Ens trobem al vespre. Anem donant voltes escoltant la cinta amb modo autoreverse nonstop. Recorrem la ciutat; arribem al mirador del Tibidabo, és de nit, observem la ciutat, les llums i els cotxes que s’aturen, les parelles s’enrollen, nosaltres seguim a la nostra bola, fumant, escoltant la música i parlant de la vida. Pel camí trobem o anem a buscar, no ho recordo, la Mònica, una amiga. La nit continua fins que és de dia, estem davant de casa la Mònica perquè l’hem acompanyat a casa seva, segueixen sonant els Smiths i diria que ens posem a ballar a sobre del capó del cotxe, però potser no va ser així (però hauria pogut ser així). I no, no ens atipàvem d’escoltar aquella cinta. Dotze hores seguides. Encara la tinc. Però els temps canvien i ara no tinc radiocaset per escoltar-la. A Capellades sí.

El primer dia que vaig escoltar Fugazi va ser a casa de la Judit. Recordo perfectament la portada de l’In on the Kill Taker, groga. El títol ja em captivava, em feia pensar sense concloure res, em feia pensar-hi. No els havia escoltat mai, però la Judit en parlava i aquella tarda, a casa seva, crec que hi havia la Gemma i l’Àngels, potser també la Natàlia, i el seu germà, va sonar “Sweet and Low” i “Rend it”. Amb qualsevol de les dues per separat hauria vibrat, però amb les dues plegades vaig comprendre immediatament la magnitut majúscula del grup. Amb el temps, no cal justificar res, Fugazi són intocables, absolutament reinvidicables ara i demà. No es que estiguin per sobre del bé i el mal, sinó és que són el bé, si el bé existís. Per ètica, per talent, per compromís, per tot el que costa ser i ser-ho perllongadament. Però més enllà de consideracions extramusicals, recordo que em va impactar d’entrada que feien coses diferents al que havia escoltat amb els mateixos redursos: les guitarres, el baix, la bateria, les veus. Era ortodòxia, en termes materials, i en canvi el resultat era una òstia sònica commovedora. Sense artifici, sense llocs comuns, anar descobrint els discos va ser com viatjar per primera vegada a llocs insólits però no extravagants, a llocs que quan els coneixies sorprenia no haver-los conegut abans, de tant familiars, de tant necessaris. Si vius en un bosc i el creua un riu, tard o d’hora el trobarás, el riu. Fugazi era el riu que, quan el vaig trobar, em feia creus de no haver-lo trobat molt abans. I un cop trobat, un riu és essencial, va fluent i irragant arreu per on passa. Igual que Fugazi.

Els vaig veure dues vegades en directe, les dues al Zeleste 1. L’impacte del primer concert perdura, allò va ser baptismal, amb bastants elements d’experiència mística. D’entrada, allà es va viure una revelació. La consciència col.lectiva sabia que allò era més que un concert més. Per als que era la primera vegada que els vèiem va ser sísmic. Recordo l’escenari, que no tenia res. Un focus blanc cenital, res més. L’escenografia era el local, les parets, els cables. Res afegit als músics, als instruments i a la llum cenital blanca. Els quatre estaven a prop del marge de l’escenari i molt a prop els uns dels altres. El bateria i el baix a la mateixa fila imaginària, els dos guitarres un pèl endavant liderant el recital. Res superflu. Tot intencionat. Sense pilot automàtic, tot manual, tot work in progress. És molt impressionant un concert de rock tota l’estona amb intensitat màxima i sense complaença. Un cop n’has vist un, entens fins a quin punt som poc exigents i conformistes. Un cop n’has vist un, moltes vegades et diran que ets molt crític i tota la cantarella.
(continuarà).

Jobs (Montevideo, 24 de gener del 2011)

Llegint un article sobre la renúncia de Steve Jobs per salut m’assabento que és budista i vegetarià, disciplinat, estricte, adoptat, intel·ligent i no complaent. A l’article esmenten com a noticiable el fet que ell no ha negat mai que és dur en les relacions laborals i ell diu que la seva tasca com a responsable de l’empresa és treure el millor de tothom que hi treballa. I treure el millor no vol dir ni mimar ni ser condescendent, sinó treure el millor. Però per treure el millor d’algú, primer s’ha de saber o almenys intuir què és aquest “millor” que la persona té en potència i es vol habilitar. I després saber fer-ho, tenir l’habilitat de crear les circumstàncies propícies perquè aflori el talent. I sovint el talent sorgeix quan se’l força, se’l repta, se’l posa a prova. En absència de tensió i d’estímul, el més habitual és que no passi res de diferent, que es mantingui l’ordre amb tota la seva càrrega de talent o d’absència de talent. La mediocritat viu d’això, i per això és tan freqüent, perquè no li cal res per sobreviure, per perpetuar-se. Per això les empreses són com són, la queixa de la feina està tan estesa, el perfeccionisme és tan perillós per la salut i les coses són com són i no com podrien ser.

Focs artificials o focs d’artifici (Montevideo, 1 de gener del 2011)

Son les 23:59h del 31 de desembre del 2010, l’any del viatge.

Tinc un tros de pastanaga a la brasa a la mà esquerra i una tassa de les de beure llet amb colacao plena de vi xilè a la dreta. A la meva esquerra hi tinc una noia que no recordo com es diu, que m’està explicant que ha estudiat animació 3D, que confia trobar feina al 2011 i que no té previst viure a l’estranger perquè li fa por, però diu que “estudiar un tiempo, sí”. Balla flamenc i té faccions una mica indígenes, això em crida l’atenció a l’Uruguai. Li fan por els petards, i aquí les festas de Nadal i l’Any Nou són sinònim de petards, fa calor, això és com Sant Joan a Catalunya. El Nadal se celebra amb menys profusió c0nsumista aquí, però dubto que sigui per ideologia, m’inclino més a pensar que és una qüestió d’estat de germinació del capitalisme. Si els índexs de creixement persisteixen, en pocs anys el Nadal il·luminarà fins a l’extenuació visual els carrers de Montevideo. Però com que l’Uruguai encara és un país en desenvolupament (no com Espanya, per exemple, que com sabem els que hi hem viscut ja està d’allò més desenvolupada), camino per Ciudad Vieja, la zona portuària de Montevideo, envoltat de foscor i atent per si les mosques. T’avisen tantes vegades que en aquesta zona abunden els furts que estic hipersensible als detalls. Però no em roben. Arribo a la casa on passo el Cap d’Any, en un terrat amb unes vistes fantàstiques del port, del Rio de la Plata, de la ciutat, dels veïns, dels carrers (veig una breu lleu baralla amb quatre cadires de plàstic volant al cap del que des de l’alçada semblen adolescents europeus etílicament estimulats, que s’han encarat amb adolescents uruguaians), una vista panoràmica privilegiada. El terrat corona una edifici de sostres alts, força senyorial però deixat, i el pis dels coneguts està destartalat i es nota que no hi habita una família sinó la diàspora de diverses famílies. En una de les habitacions la llibreria delata que hi viu una psicòloga uruguaiana, té la col·lecció completa dels textos de Freud, i quan ho veig, quan marxem de l’apartament, noto un sotrac el ventre, una mandra intel·lectual tremenda.

Però abans jo estava al terrat feliçment ignorant l’obra completa de Freud. Parlant amb la balladora de flamenc i animadora 3D. Atansant-nos al Nou Any, en la línea de l’horitzó en direcció al Cerro (muntanya), comencen a dibuixar-se sobre el negre de la nit els esclats dels coets fent pampellugues geomètriques que m’hipnotitzen i no paro de dir-li a la noia “¡mira qué lindo!”, i no trec els ulls d’aquell escenari pirotècnic mut. Que sigui mut el fa més impactant: en la distància, deuen ser uns 3 quilòmetres, no s’escolten els espetecs, només es veuen els llums del focs, i són tants i tan simultàniament que es van cedint el protagonisme els uns als altres, i tot plegat és molt bonic. No és un castell de focs, són desenes de castells de focs, modestos, senzills, però conmovedors. El que més m’agrada és que siguin muts, que parlin en colors i formes intermitents. Bec vi de la tassa. És mitjanit. Els vaixells del port fan sonar les sirenes eixordidores per celebrar el canvi d’any. Els focs d’artific es multipliquen, els petards dels veïns sí que els escolto, i sonen voluntariosos, poca cosa però suficient per espantar la balladora de flamenc que s’amaga a l’escala, ben a prop dels llibres de Freud, però això ho sé ara, no en aquell moment. Li hauria dit: “Vés amb compte, no sigui pitjor el remei que la malaltia”.

Ens reunim per fer un asado. Un asado és com una costellada: carn a la brasa. Però a lo bèstia. És un ritual social. Si et conviden a un asado t’estan convidant a formar part d’ells. Si no fos perquè cada dia menjo menys carn, els asados serien una benedicció gastronòmica, a més d’una alegria social. Per això em presento a la casa amb la bossa plena de verdures per brasejar-les. Per això entro a l’any 2011 amb una pastanaga a la brasa a la mà, i per això l’endemà em desperto amb molta gana: la brasa va funcionar fins que el precari dispositiu mòbil on cremava la llenya i cuinava la brasa va mig col·lapsar i el noi que n’estava al càrrec, en un exercici de derrotisme sorprenent fins i tot després de quatre mesos vivint a l’Uruguai, va decidir immediatament que aquell obstacle era letal i que s’acabava la brasa. Potser ja n’estava tip, perquè ja havia cuinat força carn (cuinat massa poc: estava gairebé crua, de veritat), però la qüestió és que la verdura va ser víctima colateral de l’incident del dispositiu braser i va quedar pràcticament tota crua. M’agrada la verdura crua, obvi, però no era la idea. Així que vaig sopar una pastanaga a la brasa, un tros de carn que em va deixar gust de sang a la boca, i les glorioses croquetes i truita de patates que havia preparat la Jacinta, amb la meva inestimable col·laboració fregant els plats, probablement l’activitat domèstica que duc a terme amb més passió, alegria i gaudi. (O potser la segona). Croquetes i truita que em salven la nit, perquè el vi va fent forat.

Jo pensava que seria una nit de whisky, la veritat, però la cosa queda en vi, per a mi. Una noia que es diu Ana sí que veu whisky, i de tant en tant balla una mica, conversa amb un noi que es diu Diego. Són els inquilins del pis, juntament amb un altre noi que està tota l’estona besant-se amb la seva nòvia. Intueixo que deuen ser guapos, perquè s’ensenyen, s’agraden i es mostren, com no fan les persones una mica discretes ni les persones una mica acostumades a no mirar-se al mirall tant. Però els cànons socials de bellesa són arbitraris, i detectar-los requereix molta observació -que jo no he fet- o un cert temps. Me n’adono que deuen ser guapos segons els estandars d’aquí quan no parlen, quan escolten i quan es mouen, tot en relació als demés. Al final de la nit entenc que deuen ser guapos i que es besen tant visiblement perquè volen compartir la seva alegria estètica amb tots nosaltres en el dia de Cap d’Any.

Sona música. M’he acostumat malament a escoltar música als auriculars, perquè a casa meva no hi ha equip de música. Trobo a faltar enormement escoltar música en uns altaveus potents i fidels. Al terrat, la música sona en un bafle per a iPod, sona bastant bé, no potent però força matisat, no cal gaire més perquè la font són MP3. És de la Jacinta. Escoltem Belle & Sebastian i me’n vaig a mitjans dels 90, recordo coses boniques, estats d’ànim alliberats de pors, la beneïda ingenuïtat de les primeres vegades de tantes coses, la sort de la falta d’experiència en un moment en què desitges tenir experiència i no sabies que afortunat eres de no tenir-la. Tot això ho repenso amb una sola cançó… I sona el disc sencer mentre la carn es fa a la brasa, fa molt de vent i salten rius d’espurnes com ràfegues d’aire, rius de vent incandescent que esquitxen les cames -duc pantaló curt- i piquen, piquen i prou. El gat de la casa treu el cap de tant en tant, em cau bé, com casi tots els gats, però no ens comuniquem gaire. Fa molt de vent i la brasa l’espanta. Després sona una mica Los Planetas, fins que els uruguaians assumeixen el comandament de la nit. Sona Lust for Life, inevitablement penso en Trainspotting, una pel·lícula tan decadent com distreta, i m’imagino Iggy Pop fibrat i musculat amb 200 anys i seguint cantant la cançó com si res no hagués passat. No té cap sentit. Després posen una cançó de Morphine, que genera un estat entre lisèrgic i cool que em fa pensar molt i molt ràpid, però prefereixo no repensar el que vaig pensar i quedar-me amb una sensació que em va resultar agradable: quan sonava la cançó, jo estava assegut al terra, i seguia el ritme amb les dues cames i peus, movent-me sense adonar-me’n, amb la tassa del vi xilè molt aprop, i fumant. Tot molt serè. Va ser un bon moment de tranquil·litat estètica, emocional i intel·lectual. Després, sol passar en les millors famílies, algú va tenir la idea d’invocar els Doors, i en un tres i no res va sonar l’organillu dels cullons de Light My Fire. No per casualitat la festa va decaure des d’aleshores. En una estona estàvem baixant les escales de l’edifici, un noi amb una petaca de whisky força lletge però terriblement útil. Va ser just abans de sortir del pis que vaig veure la col·lecció completa de textos de Freud. Per això la petaca va resultar terriblement útil.

Al carrer caminem en direcció a la plaça de la Independència, on hi ha l’edifici governamental, el Teatro Solís, i la Ciudadela. Sortim de Ciudad Vieja, doncs. Els amics de la Jacinta i la Jacinta no es posen d’acord. Ells volen anar a una milonga, on es balla el tango; ella, no. Jo tinc clar fa una estona que el meu lloc es diu “casa” i el meu espai es diu “llit”. La sort m’acompanya i trobo un taxi de seguida, un senyor amable que em deixa a la porta de casa, a l’edifici Medio Mundo, un lloc mític de Montevideo que tinc la particularitat d’habitar.

A casa, el silenci no és silenci pel soroll del carrer, però el sento com a silenci. La companya de pis no hi és, està a la platja, que és on tothom que pot va a passar el Cap d’Any.  Jo hi vaig passar el Nadal, a la platja. L’any ha començat i és un any per a valents, no en tinc cap dubte.

Miro una mica enrere i el 2010 m’apareix com un any meravellós.

Miro una mica endavant i veig moltes coses, no totes compatibles. Toca triar i fer-ho alegrement.

M’adormo ràpid, com sempre. Els veïns de carrer Carlos Gardel segueixen amb la música posada i celebrant. Fugaçment penso en Barcelona i Capellades. Aquí són les 4. Allà són les 7. Deu clarejar. El sol surt abans allà, cert, però també es pon abans, recert.

Demagògia intel·lectual (dedicat a Lars Von Trier i Woody Allen) (Montevideo, 31 de desembre del 2010)

Descartes i el mètode cartesià han dut Europa i el món europeitzat on és ara. Bo i dolent. iPhone i neurosis. Benestar i paranoia. El paradigma està canviant, fa anys, però com sempre passa, costa apreciar els canvis en temps present i molts, milions, marxaran del món sense adonar-se’n, satisfets alguns, no tant els altres, convençuts que el món occidental era el cànon i que la raó, la ment, la intel·ligència, eren el far que il·lumina les vides humanes, agraïts a la capacitat intel·lectual per haver-los donat l’oportunitat de discutir amb els amics sobre Schopenhauer bebent un whisky escocès i fumant un puro habà.

La raó, el cervell, si no va acompanyat d’emoció i sentiment acaba sent un artilugi endogàmic insaciable autocomplaent que arrossega cap a un estat de permanent ambició. Una ambició sense imaginació és com un ruc tirant d’una càrrega en cercles. Pots anar més ràpid, més amunt, ser més fort, citius, altius fortius, però no n’hi ha prou mai. La raó està sobrevalorada, al raciocini se li atribueixen unes capacitats exagerades, semblaria que la raó pot organitzar tota la vida i que pensant molt i pensant molt i bé pots assolir la plenitut, ser feliç, aconseguir el que vols. És obvi que això no va així.

Woody Allen i Lars Von Trier són fills de Descartes i per mi simbolitzen les dues cares de la manteixa moneda: la demagògia intel·lectual, o, per ser més precís i entenedor, la demagògia per als intel·lectuals. Les verbigràcies d’Allen i les provocacions desoladament buides de Von Trier exciten les neurones alhora que atrotinen l’emotivitat de les persones que esperen de la vida alguna cosa més que explicacions racionals, lògiques o mentals del fet humà, dels sentiments que tenim, de les coses que ens fan por i les que ens il·lusionen, de les intuïcions que tenim i de tot allò que tots sentim sense saber d’on prové però que ens pertany tant o més com el llenguatge, la capacitat d’abstracció o l’anàlisi de la vida en clau reduccionista: ho redueixo tot en parts, tant elementals com pugui, i analitzo cada una de les parts fins a obtenir l’enteniment sobre la cosa analitzada. Independentment de la resta del món, de les demés persones, del context, de tot. Absurd, però fins fa poc també per a mi lògic. Ja no.

He vist fa poc Anticrist de Lars Von Trier i Conocerás al hombre de tus sueños de Woody Allen. Tenen molt en comú: demagògia intel·lectual casi pura.

La de Von Trier és una demagògia morbosa, sàdica i infantil, sembla un nen rabiós lamentant-se de que el món sigui un lloc hostil, un nen enfadat perquè és incapaç de ni tan sols començar a entendre el món (i Lars Von Trier mai arribarà a entendre’l perquè tot el que en sap ho passa pel filtre del seu cervell i exclou sabiduries que res tenen a veure amb la raó post-cartesiana).

La de Woody Allen és una demagògia elitista, per a gent intel·ligent, gent que entén els seus acudits elitistes, d’un món dividit entre llestos lletjos i tontos guapos. Sembla mentida que una divisió tan banal sigui tan eficaç i doni lloc cada any a una nova (relativament “nova”, se sap) pel·lícula. Allen és enginyós perquè és ràpid i perquè processa molta informació i la sintetitza en una frase. És un mèrit retòric, si voleu, una gràcia, un do lingüístic, però no és una capacitat analítica completa. Allen viu de la raó i els seus fantasmes, però tampoc és capaç d’anar més enllà, perquè això implicaria deixar de ser Woody Allen, i no li va malament sent qui és. Però la seva demagògia intel·lectual es fa pesada i repetitiva, com un nen tossut que repeteix sempre el mateix joc perquè és el joc que de petit jugava content i ara que es fa gran vol seguir jugant-lo. I fa una mica el ridícul i una mica de vergonya al·liena ja. Allen és ridícul ja, la seva obstinació temàtica no és tan pesada com els detalls dels guions, les brometes intel·lectuals d’estar per casa, que són les brometes intel·lectuals que gran part del públic que veu les seves pel·lícules vol escoltar. I per això dic que fa demagògia.

La raó està molt bé com a instrument però no per a diagnosticar.

Veient Anticrist vaig sentir una profunda pena per Europa en un sentit clàssic. Perquè Von Trier és un símptoma extrem de l’Europa neuròtica que no entén què li passa, que s’està dient fa anys “però si sóc Europa!, com és que estic en crisis si jo ho vaig inventar tot del món modern?”, mentre els asiàtics i els sudamericans s’atansen al retrovisor sense intenció de posar l’intermitent  per avançar-la. Lars Von Trier és un símptoma de decadència i col·lapse. Un exemple de foscor, segurament és una alarma i ell és qui més pateix el seu propi discurs, l’articulació del qual no pot ser fàcil de digerir. Per molt cinisme que utilitzi per protegir-se o per molta distància i sentit de l’humor que empri, qui fa una pel·lícula com Anticrist o bé s’ho pren com una broma sádica, i aleshores és un bromista sàdic, o realment s’ho pren en serio, i aleshores és un mediocre narrador incapaç d’anar més enllà de l’epidermis de les coses, que es conforma mostrant la brossa i la ronya superficial, per commoure, disgustar, espantar o violentar el seu públic, un públic que va voluntàriament a veure les seves pel·lícules. I per això dic que fa demagògia intel·lectual.

Ningú està obligat a res, i la demagògia és una opció. Allen i Von Trier fan bé de fer el que els agrada fer. Personalment, m’han encantat algunes de les seves pel·lícules  en el passat perquè m’encantava delegar tot en la ment, pensava que era una manera intel·ligent d’encarar la vida i viure-la plenament. Fos mitjançant la psicoanàlisi sintètica i domèstica d’Allen, fos mitjançant l’exorcisme de plastilina de Von Trier.

Veient Anticrist, entenent l’excitació intel·lectual de la provocació però sentint una còsmica incomprensió emocional cap al ser humà, i veient Conocerás al hombre de tus sueños, preveient i anticipant les brometes d’un nen juganer que molt evidentment ha recorregut a la ment per ser el que volia ser i ha fet de terapeuta de butxaca per milions de persones, m’he sentit mirant en perspectiva dos discursos del passat, símptomes del final d’una època, d’una manera de fer caduca i en vies de superació.

Sorpresa (Montevideo, 22 de desembre del 2010)

En cinc minuts llegeixo dues notícies que generen “reaccions sorpresives”. M’interessen perquè les sorpreses diuen molt de les persones. La “capacitat de sorpresa” és un concepte súmmament connotat. Els límits de la tolerància i els marges dels prejucidis estan molt relacionats amb la cosa sorpresiva. Si, per posar un exemple avui molt vigent, algú se sorprèn que els homosexuals formin part de l’exèrcit, dins seu ronroneja un prejudici i una intolerància. Si Obama defensa una llei que pretén no discriminar un col·lectiu i això és notícia del dia i es converteix en un gest ferm i decidit, noticiable, que requereix tant d’èmfasi, és precisament perquè per a molta gent és sorpresiu que els homosexuals pertanyin a l’exèrcit.

La sorpresa és un baròmetre, feu la prova i no acostuma a fallar.

Aquest matí, passejant per la xarxa, he llegit uns quants exemples, de sorpreses connotades. De fet, cada dia hi són. Cada minut, sempre. La intolerància, els prejudicis i la falta d’imaginació són constants, com una ombra darrere de tot el que il·lumina el sol, que deu ser la tolerància? la solidaritat? el respecte? El llenguatge simplifica tant que sovint ens fa parlar de conceptes amb una ridícula simplicitat (i el que és pitjor, ens fa pensar que amb deduccions racionals arribarem a trobar solucions a problemes que no són racionals).

El que veig són reaccions de sorpresa que posen en evidència escales de valors, valors culturals, preferències, prioritats. En les relacions entre persones i col·lectius hi ha tones de comunicació circunstancial que no se solen tenir en compte però que són semànticament valuossísimes. No se’ls para gaire atenció, seria massa complicat: si a la gent ja li costa entendre’ns en el nivell literal d’una conversa (feu la prova: la gent parla però no s’escolta i sovint va dient: “sí, sì, i tant, és veritat, tens raó, ja…”; però si tu en una conversa cada vegada que no entens alguna cosa dius, ‘perdona, no t’he entès’, el teu interlocutor al final es cansarà o pensarà que ets tonto, en comptes de pensar que potser no està dient el que pensa que està dient o que no s’està expressant intel·ligiblement: ho tinc comprovadíssim), pretendre que atengui a les subtileses dels contextos és, senzillament, una estupidesa (ben intencionada, però estúpida, en definitiva). Si la gent amb prou feines sap llegir, si la majoria no entén el que llegeix i és incapaç de fer una lectura crítica de res, si, en conseqüència, la gent no sap escriure (entenent escriure com l’acció de posar els pensaments per escrit perquè qui els llegeixi els entengui), si la comunicació entre persones és tan mediocre… trobo que fins i tot hem de sentir-nos feliços i afortunats de que el món funcioni, malgrat tot, amb una certa eficàcia comunicacional.

La sorpresa és un símptoma, i aquest matí, llegint la premsa online, he vist símptomes de tota mena.

Quan la premsa argentina se sorprèn perquè la premsa espanyola s’ha sorprès perquè a Messi els argentins no l’han escollit esportista argentí de l’any… què està passant? Que s’estan expressant sorpreses que denoten ments tancades, incapacitat (o absència de voluntat, esclar) de posar-se al lloc de l’altre, limitació cultural, desconeixement de contextos diferents, etcètera. A banda de la dosi de demagògia identificativa de molta premsa esportiva i d’una voluntat de conflicte infantil molt habitual, també, en els contextos esportius. El maniqueïsme que s’alimenta de les competicions esportives potser estigui evitant mals majors. Potser sigui aquesta la utilitat de tanta necessitat de confrontació (d’un nivell de nens de 5 anys) que mostren els mitjans de comunicació esportius (els de tot arreu, i a tots els nivells: a les tertúlies, és freqüent escoltar bajanades d’una simplicitat i maniqueïsme elementals en boca de periodistes, empresaris, advocats, polítics i altres professionals que es creuen que el seu ofici els fa incondicionalment més respectables que un sabater, una senyora que cus, un lampista, o un conductor d’autobús). Potser verbalitzant-los els instints més simples es canalitzen pacíficament, es neutralitzen. (No m’excloc, no moralitzo: sóc el primer que arran d’un partit de futbol m’he escalfat i fet proclames que mínimament serè m’haurien semblat despropòsits dignes d’un cretí foll. Sé de que parlo, tinc coneixement de causa).

Per a un humà, res del que faci un humà és anecdòtic.

Sorprendre’s perquè a Messi no li donen un premi a l’Argentina és una reacció sospitosa. Millor aturar-se un moment, pensar en el context, fer una mica d’exercici d’empatia, i potser la sorpresa es converteixi en comprensió. Però aquest pas requereix una voluntat humana poc compatible amb l’escala de valors occidental.

Hi ha milers d’exemples, cada dia.

A l’Uruguai, a Catalunya (la sentència del TS d’avui és un bon exemple), a Espanya, a Europa, al món sencer.

Si algun dia l’ésser humà, com a col·lectiu, és capaç d’assumir i dur a terme els valors que els seus exemplars més dignes van ser capaços de visualitzar (tolerància, solidaritat, cooperació, creixemente col·lectiu), estic convençut que serà en un món de gent imaginativa, que davant la sorpresa se sentirà estimulada i no espantada o ofesa, i decididament serà un món no-individualista.

L’individualisme genera moltes sorpreses.

I molta confusió: ser individual és una cosa; ser individualista, una altra cosa. La diferència, en essència, és que la primera cosa et fa viure envoltat de gent i la segona t’aïlla.

 

“Ja has begut oli” (Montevideo, 16 de desembre del 2010)

Li dic que vaig arribar a Sudamèrica al març i que he estat voltant fins anar a parar a Montevideo, on estic treballant una mica, i em diu “ja has begut oli”. Me’l miro: no fa mala cara, se’l veu gran però sanot, i amb vitalitat. Es nota que sap que per tirar endavant no valen gaire retòriques, que, com diu ell durant la roda de premsa, “la vida és com una bici estàtica, si deixes de pedalar, caus”. Converso breument amb ell després del paripé de la premsa, és educat i amable, atent amb els periodistes. Es nota que ho fa perquè sap que fer-ho és més apropiat que no fer-ho, i es nota que hi té la mà trencada. Aquests detalls, multiplicats per dies, setmanes, mesos, anys de dur-los a la pràctica, marquen una diferència. “Si necessites res, avisa’m”, em diu, i mentre m’ho està dient me l’estic mirant per esbrinar què deu estar pensant i, sobretot, fins a quin punt el sorprendria que prenent-me literalment l’oferiment ara li demanés un favor de compatriota. Ens acomiadem i de seguida l’aborda una noia que li diu, i ja no mostro perplexitat ni res, “jo no hablo catalán pero también soy española”, i li demana de fer-se una foto amb ell.

Jo eixo. Un sent dir coses de la gent, i si no tens tracte directe el que diuen difícilment no influencia la percepció que tens de la gent. Jo havia sentit a dir coses i no eren sempre elogioses. Tothom som criticables, tothom som elogiables, aquí tampoc hi ha absoluts. No em sento sorprès per l’amabilitat, em sento sorprès per la proximitat en la distància i per l’efecte de proximitat immediata que provoca parlar un idioma comú a milers de quilòmetres d’on l’has après i d’on el parlen els teus amics, la teva família.

Ja he begut oli, diu. I entenc què vol dir, de seguida, no em cal intèrpret. Sudamèrica és un espai d’afectes, un continent carregat de connotacions i d’il·lusions, un espai per créixer, un espai on encara es poden tenir confiances cegues i amistats incondicionals. Em falta distància per adonar-me’n, però ja intueixo com serà allunyar-se d’aquest espai d’acollida, aquest lloc que fins fa uns mesos era una part dels mapes i força paràgrafs dels llibres d’història i ara és un espai vivencial intens i lliurement escollit.

M’acomiado, deia, i baixo per l’ascensor els 25 pisos de l’Hotel Sheraton de Punta Carretas, a Montevideo, al costat del Shopping que la setmana passada va cremar, davant l’entusiasme de les classes modestes. És així: als pobres els (ens) consola veure els rics plorar. Surto al carrer, uns 30 graus centígrads. L’iPod em regala una cançó extraordinària de The Church (una més) que desconeixia, i una joia de Madder Rose, I Almost Lost my Mind. Agafo un autobús que m’aproparà al centre, i des del centre baixaré caminant fins a Barrio Sur, on visc fa una setmana. Tinc exactament 17 pesos a la butxaca, just el preu del bitllet del bus. Baixo a Colonia amb Ejido, i camino en direcció a la Rambla, tractant d’observar els arbres, molts són plataners, i les façanes de les cases, que amb l’arribada de l’estiu llueixen més, encara que els colors grisos i pastels segueixen donant a la ciutat un to saudadesc. Però que l’aire sigui càlid modifica qualsevol percepció. Som xarxa, no s’ha d’oblidar. La realitat és una contingència dinàmica, tot està vinculat, i per tant no veig igual els colors si noto l’escalfor de l’estiu a la cara que si camino arrufat amb el nas sota la bufanda. M’ha costat anys, perquè he estat molt ocupat resolent indicències diverses, però és bonic sentir que el que intuïa durant tants anys de la meva vida era una intuïció certa. La raó sense emoció no té raó.

A casa em canvio la samarreta, reviso el correu, quedo i desquedo amb l’Ada, s’ha fet una mica tard. Aniré cap al Parque Rodó, perquè l’Andreu presenta l’última projecció del cicle itinerant de curtmetratges sobre el VIH que l’han portat per tot l’Uruguai. Desde casa són 25 minuts caminant. Amb l’iPod semblen menys. Quan arribo, encara no han començat la projecció. Hi ha poca gent, la majoria està a la fira que hi ha muntada a l’altra extrem del Parc. Amb l’estiu aquesta ciutat sembla un altre lloc. La pregunta és: on està tothom a l’hivern? Hi ha la Ivich amb la Violeta, la Daniela i l’Andreu. Va arribant gent. Asseure’s al parc i mirar curtmetratges no és un mal plan. Prenem un daikiri de maduixa. Arriba l’Elisenda i més gent. L’Andreu ve content amb dues persones, i em diu “mira, he trobat un català”, xerro amb ell, és de Manresa, a Mallorca va conèixer la noia que té al costat, que és de Montevideo, i ha vingut amb ella aquí, i demà se’n van cap a Punta del Diablo, on pensa estar-s’hi almenys fins al maig fent de cuiner. Pim, pam. Ja ha begut oli.

Demà Serrat actua al velòdrom de Montevideo. Hi aniré per escriure una crònica. Tinc curiositat per veure’l en aquest context que és l’Uruguai, un país sobreintel·lectualitzat que se sent fora de lloc. Em sembla interessant veure Serrat cantant fora de Catalunya, fora d’Europa, en un país que precisament desitjaria ser Europa, no sé si Catalunya. A la roda de premsa li he comentat que precisament avui la Universitat Pompeu Fabra ha anunciat que l’investirà Doctor Honoris Causa per la seva defensa del català. El joc de contextos és un joc de miralls també. Dos catalans comentant un fet originat tant lluny però per a nosaltres dos tan a prop.

Després he anat a Punta Carretas de nou, per sopar. I després he tornat a casa caminant gran part del trajecte, fins que ha passat un omnibús que em deixa relativament a prop de casa. M’ha deixat a 18 de Julio, he caminat fins a casa pels foscos carrers del Barrio Sur, escoltant els sorolls amb atenció. I un cop a casa m’he posat a escriure. Feia molts dies que no ho feia. I em noto encarcarat. Però sé que el tema de fons, el que vertebra, és la xarxa que som. Estic convençut que la xarxa ens ajuda i ajudarà a entendre què som. I serà una resposta molt senzilla, que ja intuïm però no acceptem perquè els humans ens donem una importància ridícula.

Una nit al cementiri (6 de novembre del 2010, Montevideo-Uruguai)

A mi els cementiris no em fan por, però de vegades em fan pena. Els morts fan més pena que por, i als cementiris hi ha bastants morts. Les supersticions, les pors, són cosa dels vius. Vés a saber què ens imaginem que és un mort, com en tantes altres situacions li projectem les nostres incerteses i satisfetament ens quedem tan amples delegant en lloc d’ assumir i fer dols, dit molt sintèticament.

Dimarts a la nit vaig estar al Cementerio Central de Montevideo perquè hi van representar el Don Juan Tenorio, versió de José de Zorrilla, en motiu de Tots Sants. Era una novetat, mai ho havien fet, però una iniciativa similar que fan fa anys a Lima va caure en gràcia a l’Ambaixada espanyola a Uruguai i la va adaptar a un espai montevideà. I va ser un triomf cocacolesc. Clar. No em va sorprendre gaire: els cementiris són espais fascinants, els més fascinants imaginables perquè el seu simbolisme és descomunal, inquietant, relativitzador, universal i, sobretot, premonitori. Però com que a la gent, en general, li fa cosa anar-hi (fer cosa vol dir, precisament, fer pessigolles, provocar reaccions, desanestessiar, i com bé sabem, encarar-se a la vida sentint no és l’opció més còmode i sol ser gens analgèsica), doncs no hi va així com així. Hi ha de tot, clar. A Xile vaig anar al cementiri amb la Norma, el Ramiro, l’Andrea, la Nato i la Ignacia. Era un cementiri pla, obert, ample, ple de verd, els morts els havien enterrat al terra, i hi havia discretes plaques amb el nom, les dates de naixement i defunció, alguna frase, flors, símbols religiosos. No hi havia passadissos, ni els morts estaven entaforats en columnes i files de ninxos. Era a mitja tarda, feia sol, feia fred, la gent visitava les tombes de la família, alguns duien flors, s’estaven una estona mirant, pensant, recordant, plorant, espantant-se potser alguns, i, en últim terme, crec que excepte casos que ajuden a dibuixar la complexitat del zoo humà, tothom estava sent honest, genuí, bastant fidel a la seva identitat.

A Montevideo el context era el mateix però l’ocasió no, l’ocasió era teatral explícitament, i aquesta redundància del context -representar al cementiri una part d’una obra que transcorre en un cementiri- em va fascinar d’entrada. Movent cables i currant-m’ho -literalment- vaig aconseguir  invitació per a la primera de les funcions. I vaig fer fotos. I vaig vibrar amb el context, i em va emocionar l’espai i el joc de miralls del text, els actors fent de mort i els vius entre els morts mirant els actors fent de morts i creient-nos-los (i per tant sentint)  morts (també vaig recordar l’0bra dins de l’obra a Hamlet, el joc de miralls meravellós).

La mort no és el pitjor que pot passar a una persona humana. Això ho vaig aprendre fa anys i va ser una lliçó dura però reveladora. Canvien jerarquies quan ho sents i ho interioritzes. La més frívola de les modificacions és que els cementiris deixen de ser llocs amb una connotació de destí final fatal i passen a ser un espai de record, d’humilitat i de repòs, el lloc on els humans sabem que no valen les trampes, potser l’únic lloc on els humans sabem que l’engany és sempre un autoengany. Els cementiris són emocionalment diàfans, són un espai que ajuda a recuperar o a apropar-se al lloc perdut.

Mireu fins a quin punt el context de l’obra teatral va modificar en part l’actitud de la gent que els organitzadors van haver de demanar al públic en l’estona prèvia abans de l’inici de la representació que no s’asseguessin… a les tombes. No m’imagino la gent asseint-se normalment a les tombes mentre espera algú o alguna cosa. La frase “por favor no se sienten en las tumbas” em va encantar, plena de connotacions, grotesca i lleugera alhora.

En concret, el Cementerio Central de Montevideo és bonic. De nit, almenys. La il·luminació per a l’obra va generar una estètica expressionista de pel·lícula, amb la llum condicionada per l’interès del director de posar l’accent aquí o allà. Quan l’acció transcorria entre unes quantes tombes, la imatge era meravellosa. No per original, perquè el recurs es fa servir sovint en qualsevol escenari, sinó per real, per essencialment real. Allò no era un escenari, era l’escenari en sí. Convertit en escenari dins d’un escenari, cert, però poderosament suggerent.

Potser els cementiris fan por a certa gent perquè estan mal il·luminats i transmeten inseguretat. La idea que el descans etern sigui en un espai mal il·luminat entenc que pot generar suspicàcies sobre la mort, clar. Però és una visió molt hedonista de la mort.

A Quilpué, on viu la família xilena, vaig anar a un enterrament, de l’avi d’una molt amiga de l’Andrea. Va ser trist, clar, perquè la gent que mora ja no hi és com fins abans de morir. Però va ser bonic també. El germà del difunt va cantar una cançó amb una guitarra. Però després, quan posen l’ataud dins del forat és difícil no sentir una incomoditat. No sembla una imatge molt normal, tant de ciment i totxos no semblen un entorn propici per congraciar-se amb la natura, que és l’essència del que som. El pitjor, però, el que fa mal, va ser veure la vídua desconsolada i la néta plorant en un degoteig sanglotat que em va entristir.

Al Cementiri Central de Montevideo el context era una representació. L’actor, Don Juan, hi ha un moment que plora, però no em va commoure gaire perquè el seu plor era un lament, al meu entendre, una mica intel·lectualitzat, mentre que el plor de la vídua a Quilpue era de tot menys intel·lectual. Dubto si un actor més capaç de declamar des de l’espontaneïtat hagués transmet millor, més. Tot té un límit, fins i tot l’art. En canvi, se’m fa difícil trobar el límit connotatiu a un cementiri.

L’endemà vaig saber per via d’una amiga que treballa a l’ambaixada que a la representació, limitada a unes 100 persones, hi havia assistit Ana Pastor, vicepresidenta del Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol i membre bastant destacada del PP. Una curiositat que no será saciada em va fer pensar i elocubrar sobre què devia sentir aquesta senyora. I per extensió, esclar, totes les persones presents en la funció. El problema és que si ho preguntés, les respostes serien verbalitzacions, no emocions. I aleshores tot plegat tindria bastant menys interès.

 

Funeralitis (29 d’octubre del 2010, Montevideo-Uruguai)

Veient per la tele el funeral i la processó mediàtica de Nestor Kirchner sento una profunda llàstima per aquest estat del món equivocat. Veig els humans desfilant com formigues tontes, formigues per la part de la coordinació, tontes per la part arrogant humana, entossudida a perseverar en l’error. L’humà crea les seves regles del joc perquè té la capacitat per fer-ho, i en això és una espècie única, sembla.

Però la tragèdia de l’humà és l’autocomplaença com a espècie que fa que doni crèdit ilimitat a les seves pròpies creacions. Si no fos perquè és evident que no pot ser, l’humà s’atribuiria fins i tot la creació del cosmos. Però tota la resta, tot el que li és possible, l’humà ho fa i s’instal·la en l’error amb la pedanteria de l’ignorant que s’agrada tant que no veu que el mirall està trencat. L’humà bascula. Li passa a nivell individual, i a nivell col·lectiu. Bascula entre la raó i l’emoció, entre la dreta i l’esquerra, l’eufòria i la depressió. Bascula entre el dubte i la certesa, entre la conformitat i la inquietut. Tot això són paràmetres entre els quals ens anem definint. No té més secret, encara que la vivència d’aquesta complexitat pugui arribar a ser realment dolorosa, conflictiva, difícil.

El que passa és que aquestes basculacions a nivell col·lectiu són com riuades que si t’enxampen pel camí t’ofeguen. O se t’enduen. Depèn de la postura que adoptes. Go with the flow o Resist. Jo mirant la tele, veient, per posar un exemple, el Maradona al costat de la Kirchner, no vull go with the flow, perquè sento que hi ha un punt de decència, d’integritat personal i íntima, que em fa bascular diferent que la tendència col·lectiva. Sé que molts individus no basculen igual com la tendència, però ells go with the flow. Jo no puc ni vull. Hi ha una decisió conscient en això. No és resistència ressentida, no és el nen interior fent-se el rebel, no és dissentir per dissentir. El sentit de l’humor serveix per bascular sense que pel camí quedis trinxat. Si n’abuses, o si necessites abusar-ne, passen dues coses. Primera: que et tornes cínic, i el que és una arma de protecció, l’humor, es converteix en una pistola carregada en una partida de ruleta russa. Segona: que l’humor deixa de ser humor, desgastat deixa de ser el mecanisme eficaç per bascular com més et convé. Passa a ser una cicatriu.

Cito el xilè Humberto Maturana Romesín doctor en Biologia per Harvard: “La sociedad que una persona contribuye a crear con su conducta es de su exclusiva e innegable responsabilidad, y cualquier intento de justificar la discriminación o el abuso por cualquier razón falsamente fundada en la ciencia, la biología, o en cualquier sistema de nociones trascendentales, revela  la elección consciente o inconsciente, por parte de la persona que propone tal justificación, de la discriminación y el abuso como maneras legítimas de interacción humana“.

Hem d’aportar un granet de sorra. Malgrat tot. I assumir l’allau de comentaris, judicis, adjectius i insinuacions que rebrem a canvi de qüestionar les basculacions col·lectives. Raro, anormal, radical, estrany, i altres qualificatius són la moneda amb què et paguen els que, amb el vent a favor, go with the flow. Són necessaris perquè preserven l’estabilitat social, però l’estabilitat social és sempre provisional. El canvi és intrínsec a la societat, igual com és intrínsec que la societat s’hi resisteixi de mil maneres, unes més subtils que altres, totes força manipuladores i penalitzadores.

Per això quan algú diu a algú altre que és raro, en realitat, segurament inconscientment, no només l’està jutjant, molt probablement l’està denunciant.

Acabo amb Maturana de nou: “Por estas razones, si no deseamos vivir en una sociedad que justifica la discriminación social, política y cultural o económica, y abusa con falsas nociones de verdades científicas, de respeto a la humanidad, de bienestar social, de superioridad nacional, o culto a la bandera, debemos contribuir constantemente con nuestra conducta cotidiana a la creación de una sociedad definida por relaciones e instituciones no discriminatorias y no jerárquicas, en un dominio de interacciones sociales que acepte el comportamiento inteligente“.

Qualificar de raro el que és diferent, insòlit, infreqüent o inaudit, és com treure una targeta groga, és una amenaça coercitiva i amb un objectiu latent molt clar: evitar el canvi, mantenir l’ordre vigent, neutralitzar la imaginació, l’aprofundiment en la recerca del veritable sentit i la veritable armonia entre el que som i el que culturalment estem sent.

Per això a mi el que m’incomoda no és l’excentricitat sinó la normalitat, per això em fa més por llegir Kafka i el seu retrat aterridor de la normalitat que llegir el relat apocalíptic d’un atac d’extraterrestres o d’una pandèmia de vés a saber què. Son les basculacions col·lectives les que atemoritzen, no els suposats atacs procedents de l’exterior de l’humà, siguin virus, siguin al·lienígenes, sigui la natura.

Per això em fa més por veure Maradona i la Cristina Kirchner junts i les masses desfilant davant del cadàver de Néstor en una processó mediàtica del tot pavloviana que conviure amb les excentricitats del meu propi sistema de valors, creences i emocions.

Boles inflades (24 d’octubre del 2010, Montevideo-Uruguai)

(Para leer una traducción automatizada de este post al castellano, clicka aquí)

Si jo vaig a Suïssa, em semblarà natural i comprendré que em parlin, d’entrada, en italià, francès o alemany.  Perquè sé que són els seus idiomes. Com que intueixo que molt sabran anglès, i com que el parlo, amb respecte i la humilitat de l’gnorant de les altres tres llengües demanaré si em poden parlar en anglès, per entendre’ns. Jo ho demanaré perquè sóc jo qui no sap les altres llengües. No esperaré que canviïn ells de llengua, no esperaré que dedueixin que no sé ni francès, ni italià ni alemany, i ni molt menys qualificaré de mala educació que parlin en una de les seves llengües maternes i/o oficials del territori.

I en el cas que jo parlés una de les tres, alemany, italià o francès, seria exactament el mateix: si l’interlocutor em parlés en una de les dues que no entenc, jo li demanaria humilment si podria canviar de llengua per poder-lo entendre. Jo, l’ignorant de les altres dues llengües, assumiria que qui té una mancança sóc jo i amb respecte per qui no la té sol·licitaria un canvi d’idioma. En cap cas qualificaria de mal educat a qui parla en una de les llengües que li són naturals, que coneix, que utilitza.

Jo tindria un problema de desubicació en el context si anés a Suïssa i em sentís ofès perquè els interlocutors no canviessin d’idioma per mi . Encara que el meu interlocutor sabés català. Ningú està obligat a unilateralment adaptar-se al registre de l’altre quan és l’altre qui no coneix els registres. L’educació obliga fins a un cert punt. L’educació obliga a atendre amablement una petició, però no obliga a anticipar-se a la petició. Si no m’ho demanen, no tinc l’obligació de deduir o intuir que l’interlocutor no m’està entenent, en especial si el context en el qual estic és un context natura de la llengua que estic utilitzant. Si parlo en català a Catalunya estic contextualment ubicat. Tinc la sort de ser políglota des de l’educació primària i parlo també castellà, però no veig cap raó sensata per la qual l’utilització a Catalunya del castellà hauria de ser, per sistema, per defecte, d’entrada, prioritària per davant de la del català. Encara que per una qüestió de probabilitats (hi ha més castellanoparlants al món que catalanoparlants) hi hagi més persones que entenen el castellà que el català. Per sort meva, perquè conec els dos idiomes, puc canviar quan ho desitgi de llengua. Tinc aquesta versatilitat perquè sóc políglota. Però aquest coneixement no m’obliga a autolimitar-me. Res m’obliga a escollir preferentment l’idioma més parlat dels idiomes que parlo. Em guia només el sentit comú adaptat al context. És el meu criteri i l’exerceixo lliurement.

És fàcil d’entendre. Però és una d’aquelles coses fàcils d’entendre que s’entenen fàcilment quan hi ha voluntat d’entendre-les.

Tinc les boles inflades perquè me les han inflat de tant preguntar-me i gairebé exigir-me explicacions de per què parlo en català. Sembla que la resposta “perquè és la meva llengua materna” no és verosímil. Per les reaccions de la gent, sembla que no n’hi ha prou. Sembla que darrere del meu ús lingüístic intueixen alguna explicació retorçada i, per suposat, relacionada amb el castellà. Com si parlés per català amb alguna intencionalitat perversa relacionada amb el castellà: com si el castellà em fos natural i jo pretengués negar-ho (quan els dic que el castellà el vaig aprendre a l’escola i que el català el vaig aprendre a casa, em miren intrigats).

La possibilitat que parli català igual com un francès parla francès o com un suís de Sion parla francès no sembla que convenci algunes persones per a les quals un idioma minoritari és un caprici, un juguet d’estar per casa i una falta d’educació quan s’exhibeix en un entorn on hi ha parlants de llengues majoritàries. Per la seva lògica putrefacta, tots hauríem de parlar xinès, perquè estadísticament la probabilitat més alta de ser “educat” s’assoleix parlant per defecte la llengua més parlada del món, és de calaix.

Aleshores, perquè no s’aplica aquesta lògica de la cortesia a Catalunya i s’hi parla el xinès? Per sentit comú. Si ve un xinès a Catalunya, no exigirà que parlin el seu idioma. Si ve un xinès a Catalunya no l’ofendrà no que li parlin en català ni que li parlin en català (i si s’ofèn serà una ofensa injustificada). Si el xinès en qüestió aprèn català, quan li parlin en català l’entendrà, i si li parlen en castellà, probablement no l’entendrà del tot, i haurà de demanar educament que li parlin en català, si l’interlocutor el sap. El mateix passa si aprèn el castellà i es troba en un context on es parla en català. Haurà de demanar que li parlin en castellà, per favor, malgrat que ell parla l’idioma més parlat del planeta Terra.

Tot això és tan obvi que em té cansat explicar-ho i amb les boles inflades (i ho explico aquí per respondre remetent al post la pròxima vegada que algú m’ho pregunti).

En dies recents he viscut dos moments especialment peculiars relacionats amb la meva “mania” de parlar en català. El primer és escoltar a 12.000 quilòmetres de Barcelona una persona espanyola que no viu a Catalunya donant la raó a Andrés Calamaro, músic argentí que no viu a Barcelona, que en un concert a Barcelona va dir que a Catalunya s’hauria de parlar castellà. Segons la persona espanyola aquesta, “los catalanes hablamos en catalán a los castellanos”. No sé com partint d’aquest convenciment, bastant genèric i diria que refutable (en tot cas, els catalans pequem sovint de prescindir de seguida del català), la persona en qüestió arriba a la conclusió que Calamaro té raó. Només se m’ocorre parlar en termes d’estricta i asèptica ignorància. Ni mala intenció ni intoxicació, només ignorància, i una mica d’atreviment, de gosadia. I se sap que ignorància i atreviment són una tàndem molt perillós, pervers i agressiu, encara que no ho sembli (i que demagògicament qui el practica se solgui vestir de “progre”, de “multiculti” o de “demòcrata”).

Per a mi, en el fons latent d’aquestes opinions ignorants hi ha el reflex d’una vivència força més reveladora i perversa: viure a Catalunya seria més senzill si el català no existís, perquè el català no serveix per res (“només” es parla a Catalunya) però complica la troca. En síntesi, el català no té cap sentit ni utilitat, excepte per a alguns catalans, que s’entossudeixen a parlar-lo no només entre ells sinó fins  i tot en presència de parlants d’altres llengües, en un exercici de mala educació intolerable. Els catalans, conclouen, som, en general, mal educats, i posem de manifest les nostres males maneres cada vegada que parlem en català devant de no-catalano-parlants i els “obliguem” a demanar-los que canviem d’idioma.

(Dit això, estareu d’acord que això que faig jo d’esperar -com he explicat a l’inici d’aquest post- que a Catalunya els no-catalano-parlants em demanin educadament si puc parlar-los en castellà o en alguna altra llengua és d’una ingenuïtat còsmica).

L’altra episodi peculiar viscut recentment és més significatiu encara, i va molt més enllà del tema idiomàtic. L’explico sintèticament, en  forma de diàleg, i que cadascú tregui les seves conclusions (en l’idioma que desitgi).

Estem en un restaurant (vegetarià: gent progre, multiculti, guai, conscienciada) amb una espanyola, un espanyol i una alemanya (amics) i un grup d’alemanys que veig per primera vegada i que són amics de l’espanyol. Un dels alemanys, que s’asseu al meu costat, em diu, en un espanyol uruguaià molt correcte  (notable esforç d’adaptació: felicitats noi!):

Alemany: ¿I vos de dónde sós? ¿Sós español también?

Jo: Yo soy catalán.

Alemany: [Em mira en silenci uns instants, no sé si sorprès o espantat. Fa cara de pensar, i redirigint la mirada des de mi i cap als altres dos espanyols, posant la mà extesa en vertical com qui vol dir un secret sense que se l'escolti va i els diu ] Para mi es español.

Jo: [Estupefacte, me'l miro esperant un somriure còmplice que no arriba. Ho ha dit en serio, amics. I miro els dos espanyols i estan somrient còmplicement, ells sí. La ignorància és atrevida i universal, penso, i responc] Pero puesto que vos me preguntó a mi de dónde soy, supongo que es más relevante de dónde me siento yo, ¿verdad?

Alemany: Je, je. [I no diu res més]

Jo: Pues si que empezamos bien.

[La conversa continúa sobre altres tòpics, tot bé. Al cap d'un parell de minuts, no sé com ni a través de quins llocs comuns de la conversa, però n'hi ha uns quants de llocs comuns, l'alemany (que sembla ben entrenat en l'art de la generalització) està diferenciant entre els suecs, "que sí que son todos rubios" i els alemanys "que no lo son todos, porque en Alemania hay de todo". I dit això, es toca el cabell, ros, sens dubte, no ros platí però ros com, per entendre'ns, Boris Becker o Jude Law, i diu]:

Alemany: Sin ir más lejos, yo no soy rubio.

Ens el mirem una mica sorpresos, perquè ens sembla ostensiblement ros. Així que em poso la mà estirada cap amunt en la posició de qui vol dir un secret, i dic, mirant cap als dos espanyols i l’alemana:

Jo: Para mi es rubio.

Els tres esclaten a riure (l’alemany no) i jo m’aixeco per anar a buscar el segon plat. És un self-service bufet lliure. Menjo una bola d’esbergínia, puré de boniato, arròs, patata bullida i una salsa que crec que és de carbassa. Dic els noms perquè me’ls menjo en català, sóc un mal educat de mena, em ve de família, del moment en què la meva mare em tenia entre braços sent nadó i, valga’m déu, se li va ocórrer, quina ximpleria, parlar-me en català.