Tempesta

El meu cos s’està adaptant. Els primers dies no eliminava res i em sentia bacó. Ara la cosa ha millorat, però segueixo amb picades a la pell, que fan més pinta d’alguna al·lèrgia que només de mosquits. Em vaig posant una pomada, a veure si es passa. Pica molt i em costa no rascar-me.

La tempesta de l’altra dia va ser brutal i per a mi una experiència, però ha inundat mig país, i us asseguro que aquí les cases no estan preparades per coses així. La pobresa és vulnerable a la naturalesa en aquests casos. Ahir havia d’anar (de nou) a les catarates d’Iguazú (hi vaig estar a l’agost 08, i, creieu-me, són impressionants, t’alteren la percepció de la naturalesa i la dimensió de l’home), però la tempesta ha fet créixer tant els rius que el pont que travessa des de Villarrica cap a la carretera que porta a Ciudad del Este (al costat de la frontera amb Brasil, on està Iguazú) estava annega i no es podia creuar. En principi, hi anirem dimecres que ve. 4 hores en cotxe d’anada, però paga la pena.

Les nenes: com sempre dic, obviant els possibles traumes que arrosseguin per coses que hagin pogut veure i viure de petites a “casa”, la majoria són educades, estables i normals, si normals vol dir alguna cosa. Jo no sé com definir normal ni vull. Lo normal em fa una mica de por, de fet, perquè sol ser excloent. Les nenes, deia, estan bé. S’enfaden i es desenfaden ràpid. No els agrada que les renyin, s’agobien. I entre elles són envejoses i les grans abusen de les petites pegant-les (cops puntuals, no em mal interpreteu), es creuen més llestes, lo habitual, vaja. La majoria no em preocupen, diguéssim, però n’hi ha algunes amb les quals intento anar més enllà per veure que hi ha darrere o per potenciar les virtuts i llimar els defectes. La V, per exemple, fa un mes que està aquí, i ve d’El Chaco, una zona al nord de Paraguai, frontera amb Brasil, on viuen indígenes. Ella parla castellà, guaraní i portuguès. Sorprenentment per mi, està perfectament alfabetitzada (no és habitual), i a més a més és molt molt llesta. Però d’entrada és molt agressiva, i ja estic guanyant-me la seva confiança per estimulat la intel·ligència i moderar la seva agressivitat. És un repte, però cada petit avenç val un món i justifica estar aquí i desitjar dedicar la meva vida laboral a ajudar els nens perquè tinguin millors armes per enfrontar-se al món. La V és un cas dels delicats per mi. N’hi ha d’altres. La S és un cas claríssim que em preocupa i al qual dedico molt de temps, casualment esclar, perquè si li foto un sermó no em farà ni cas i m’avorrirà i quan em vegi em dirà alguna cosa en guaraní i marxarà corrent. Això és una conducta habitual en algunes nenes, que per algun motiu que desconec de cop i volta t’ignoren i et parlen en guaraní òbviament cagant-se en tu. La S, també deia, té dues germanes més a l’Hogar. La petita és la C. Un encant absolut, una nena meravellosa que te la menjaries a petons, un sol. La gran, la , també és un encant, tímida, bona noia, llesta i esforçada. Però la Sïlvia… Us explico el quadre familiar: són 10 germans. 7 nens i elles 3, les nenes. Fa uns anys, la mare se’n va anar de casa amb un altre home. Va deixar els 10 fills amb el pare: “Ahí te quedas”. Què va passar? Que de les 3 germanes, 2 tenien el caràcter del pare però n’hi havia una que tenia el de la mare. La S està clar. I el pare, esclar, la va matxacar perquè li recordava a la dona que l’havia deixat per un altre home (en una societat machista com aquesta, això és lo pitjor que li pot passar a un home: que la dona el deixi per un altre home! per coses així la gent mata, aquí també; de fet, alguna nena de l’Hogar ha vist el seu pare obrir amb un matxet la panxa d’un home que estava al llit amb la mare…). De manera que el pare de la S la va maltractar psicològicament perquè s’assemblava a la “bruixa” de la seva mare, mentre al mateix temps tractava deliciosament la C i la P. Per això li tinc especial afecte a la S, perquè em poso al seu lloc i és horrible. Per tant, ha crescut sense afecte i està cabrejadíssima amb el món, té una desconfiança absoluta en tothom, no vol dependre de ningú, i es nota molt que dins seu hi ha un món de tendresa i desig de trobar referents emocionals que no emergeixen perquè té mecanismes de defensa molt ben desplegats que ho impedeixen. La S és un cas especial, i miro de guanyar-me la seva confiança, a veure si puc fer que tingui algun referent en el qual confiar que li serveixi de precedent. Fer això és el que m’omple. Quan em pregunten perquè he volgut venir aquí no tinc temps per recitar tot aquest paràraf, però sí, és això.

Tema mòbil, que se m’havia fos: Aconsellat per gent d’aquí el vaig portar a arreglar a una botigueta cutre. Acostumat a la burocratització penosa d’allà al primer món, vaig dur-hi el mòbil amb tot l’escepticisme del món. Avui l’he anat a buscar, just ara. El mòbil està arreglat per 8,5 euros. Per tant, MOBIL OK No és que el faci servir (només com a rellotge i despertador) però si hi hagués alguna emergència és bo tenir-lo.

Bé, són més de les 12h i les nenes es posen a dinar. Vaig a mirar si se’m necessita. Ja que trec el tema, aquí us asseguro que no cal anar darrere les nenes perquè dinin. Si ho veiessiu no us ho creurieu. Cadascuna al seu lloc, mengent amb gana, quan acaben s’enduen el plat a la cuina, i hi ha torns establerts per rentar, escombrar, fregar, etc. Una autèntic festival. I us recordo que la majoria de nenes no passen dels 9 anys.