Ping Pong

Està sobrevalorada o infravalorada, la Democràcia? Tema tabú. La Democràcia, diuen, és sagrada, és la gran conquesta. Els grecs la tingueren. Després va venir, anys després, la baixa Edat Mitjana com a conquesta de la involució. O potser com a reclosió i reflexió necessària? Determinisme històric? És l’evolució una pista de bobsleigh? O una mena de caprici o lluita contranatura per creure’ns que som el que no som, una espècie que ha transcendit les lleis de la natura i va per lliure?

Jo el que veig és que ens sobren braços i ens falten mànigues. Que la llista de greuges és tan llarga que les foteses no ens deixen veure l’arbre. I que la democràcia està sobrevalorada, que és el mateix que sostenir que la democràcia és una conseqüència i no una causa, i que en aquesta versió en què la vivim hem comès l’error d’anticipar l’efecte a la causa, i sentir-nos satisfets amb l’alteració. Vaja, que no hi estem preparats però no ens permetem admetre-ho per por a perdre la nostra gran conquesta, encara que la nostra gran conquesta sigui, en últim terme, un exercici de precipitació històric.

Aquí baix, en ple domini de les democràcies populistes consequència de règims dictatorials conseqüència d’oligarquies i de països colonitzadors que exerciren el pillatge a una escala mai coneguda, les coses són igualment desalentadores. Els intents de replicar les democràcies modernes repliquen els errors; i els intents de superar-les en nom del poder del poble són exercicis d’un populisme aprofitat que en la teoria resulten atractius però que tenen una implementació matussera, de moment. Al Paraguai cada dia es llegeix més als diaris que el president Lugo està duent a terme un gir d’esquerres amb l’ull posat en el model de Chaves. Això per a molt és apropar-se a Satanàs. Alguns voldrien tornar a Stroessner. I així estem, jugant a ping-pong amb les pales gastades i amb els espectadors del partit cada vegada més farts de tant anar i venir de pilotetes que, en últim terme no van enlloc. Potser és això la Democràcia, i aleshores és un règim venerable pel nivell de sinceritat, pragmatisme i intel·ligència emocional que desplega. I potser no anar enlloc és en realitat positiu si, per contra, quan es va enlloc s’acaba picant a la porta de Stroessner o de Chaves. Potser la democràcia sigui la parada de l’autobús que dóna accés a mil trajectes però en últim terme només en permet triar un, i no saps mai si a l’autobús triat se li punxarà un roda, s’equivocarà de trajecte (potser premeditadament), se li esgotarà la benzina abans d’hora o si és d’aquells transports públics que fan la ruta circular, donant voltes sempre en el mateix itinerari, anant per tant a tot arreu i enlloc alhora, consumint pel camí el combustible, els desitjos, les il·lusions i la confiança en el transport públic.