Teràpia de parella (Villarrica, Paraguai, 31 de març del 2010)
Sagrada Familia
Per coses d’això que en diem el destí i que no és res més que la interpretació subjectiva que fem de les coses que ens passen, aquesta tarda m’he trobat immers i com a codirector d’una sessió de teràpia de parella amb 14 professores d’escola, 1 professor d’escola (el de gimnàs) i una monja salesiana. Admetreu que la cosa promet, no? M’encanta la psicologia, potser massa (i a més crec que n’he estat víctima passiva), i veient el meu currículum i estat civil, suposo que el tema de la parella també m’agrada tant i el tinc en tan alta consideració que les decisions m’han dut a preferir no tenir parella (encara) per poder seguir la investigació amb un enfoc plural. Per tant, la combinació de participar com a codirector en una sessió de teràpia de parella em semblava una oportunitat històrica.
La situació és la següent: una escola de Villarrica, de Salesianes, amb l’original nom de Sagrada Família. La directora, Sor Marciana, és alhora directora de l’Hogar Tesape Porá. La voluntària de Jerez, la Blanca, és psicòloga de formació. En saber-ho, Sor Marciana (una dona encantadora, per cert, i bona) li va demanar a Sor Tere (la de l’Hogar), si la Blanca podria fer una taller/sessió amb les professores perquè parlessin de les relacions amb els seus marits, perquè sabia que en alguns casos no anaven fines del tot (com a tot arreu, se sap). De manera que aquesta tarda ens hem trobat asseguts en una aula (la de “6º grado”), amb un ventilador enorme donant voltes sobre els nostres caps (aquest model de ventilador val 50€ i és fenomenal, no les mierdecillas que tenim allà) i 14 senyores mirant-nos amb una cara com de “Sálvame” que d’entrada m’ha preocupat.
Us preguntareu què hi pintava jo allà. Hi ha preguntes que no tenen resposta, però aquesta sí que en té. La Blanca, que és molt guai, em va demanar si podia acompanyar-la. En part perquè sentia una mica de por escènica (ella no exerceix de psicòloga en aquest àmbit, ella treballa amb nens i com animadors infantil) i també perquè considerava que era bo que hi hagués una versió i presència masculina (jaja) a la sessió (després els fets li han donat la raó).
Al Paraguai els homes són especialment masclistes. Dit això, que és un titular, convé estirar el fil (això a la sessió s’ha fet poc perquè no era el moment, però sí el lloc) i veure que en gran part el masclisme és cultural i la cultura és compartida pels dos gèneres, amb rols actius i rols passius. Això no ho he dit, no calia sortir linxat. Però sí que és veritat que en un entorn culturalment pobre les actituds violentes i irrespectuoses fan acte de presència amb més facilitat. Això no vol dir que ignorant=violent ni que culte=respectuós. Hi ha exemples per un tubo que ho demostren. Vaja, que les dones de la sessió estan immerses en un context xungo, en què s’accepten coses com a normals quan no ho són. De nou, igual que allà. Però sí que el masclisme a Paraguai encara no és res de què avergonyir-se, mentre que en alguns llocs d’allà, comença a ser-ho. El rollo del machito ja no cola en alguns entorns, i això és una conquesta. Aquí sembla que s’està lluny d’assolir-la.
Les dones han parlat, s’han sincerat força, ha estat maco. Pensava mentre les escoltava i mirava, n’hi havia de molt maques, que em sentia com si estigués 20 anys enrere. És aquesta sensació de viatge al passat que envolta tot el que sento aquí, i m’agrada, convenia. Parlen amb un to i un llenguatge i amb uns adjectius que no tenen cap petjada de cinisme. Això em fascina. Tota la merda que tenim allà, l’incredulitat amb què vivim, la corrosivitat i l’escepticisme que ens comanda (diga-li materialisme, diga-li com vulguis) elles no l’expressen o no el tenen, no ho sé, però per a mi ha resultat refrescant sentir-les parlar, encara que de vegades el que deien em feia sentir una mena de pànic premonitori. Sento (i lamento) que en aquest país la manera com superaran la pobresa serà perdent molta de la tranquil·litat amb què ara la viuen (la pobresa), i s’endinsaran en els camins de la neurosi, la competitivitat sense fre ni límits i la frenètica desesperació per ocupar llocs superiors en la jerarquia social i econòmica a costa del que sigui, del que sigui, del que sigui, del que sigui.
Mirava les senyores de l’aula i pensava, aparentment distret i ultraconcentrat, fins a quin punt les pautes de conducta són universals, i fins a quin punt la cultura, l’escala de valors i l’enveja pel que té o deixa de tenir el veí (en un senti ampli), són filtres que ens poden fer creure que la vida que portem té sentit o que no el té, però la seguirem portant gairebé segur, perquè no sabem com canviar-la, o per a què canviar-la, o què és “canviar de vida” o senzillament perquè ens han educat/programat per no canviar-la, per no oposar-nos al que alguns anomenen destí, que en aquesta accepció és una llosa. Com deia una dona de l’aula, amb un quadre familiar força lamentable i desesperant, “el problema de las mujeres paraguayas es que nos han enseñado a soportalo todo“.
Presidia l’aula una imatge de Jesucrist i una frase d’aquelles en plan “En vos reside nuestra fe y nuestra esperanza“. Això no ho va escriure ell, però se n’han apropiat la imatge (els drets d’autor caduquen als 75 anys, em sembla) i ara la utilitzen per fer slògans força anul·ladors. I després passa el que passa.
