Itaipú-Iguaçú (Paranà)

Tres hores i mitja de recorregut en carretera esquivant motocicletes temeràries, sobrevivint als lomos de burro (uns bonys perpendiculars al mig de les carreteres per mantenir la velocitat, la majoria senyalitzats anticipadament, però alguns inadvertits i si els passes a massa velocitat fan de tobogan i et projecten com una catapulta, carregant-se la suspensió del cotxe i el sistema nerviós central del teu cos)  i fent avançaments impossibles amb l’ai al cor, ens duen a Ciudad del Este, que presumeix, és un dir, de ser un dels nuclis de contraban de mercaderies -de tota mena- més grans del món. Aquí tothom que té una mica de poder, des del policia més pària fins al mandamàs de turno, està untadíssim, fins al punt que la pirateria i el comerç il·legal no és que no estigui fiscalitzat sinó que està ‘pararregulat’ per la pròpia implicació de les autoritats, que supervisen tot el trànsit il·legal. Una mena de màfia policial a l’engròs. No cal dir que Ciudad del Este és perillosa i que recomanen no passejar-hi gaire. El cas és que la cruem de passada per desviar-nos cap a Itaipú, la central hidroelèctrica més potent del món, aparellada amb la de les Tres Goles de Xina. Itaipú és una enorme represa, colossal i mastodòntica. Les xifres són superlatives, tot són comparacions del tipus: per construïr-la es van fer servir tantes tones de ciment, que equivalen a construïr x camps de futbol, i comparacions per l’estil. Les xifres són com el peu de fotografia per a qui no vol veure la fotografia. La fotografia sempre és més interessant, perquè està oberta a interpretacions subjectives i perquè parla per sí sola. Itaipú és de propietat compartida entre el Brasil i Paraguai. El Paraguai treu el 90% de la seva necessitat energètica anual d’Itaipú. El Brasil el 24%. Abans d’anar-hi, quan m’explicaven la magnitud de tot plegat, m’imaginava un monstre brut i ferragós, una deixalleria enorme de color gris, greixosa i, sobretot, una patada a l’entrecuix de la zona, a 14 quilòmetres de les catarates d’Iguazú, en la llera del riu Paranà, el riu que fa de frontera, que alimenta Itaipú, que salta a Iguazú els 80 metres de pendent en un espectacle que posa al seu lloc la relació natura/home, un riu històric en definitiva. I pensava que Itaipú l’havia aniquilat. Però no del tot. Just abans de la represa el Paranà descansa tranquil·lament en en llac artifical format quan es van tancar el canal provisional habilitat perquè fluís el riu mentre es construia la represa. El canal es va omplir: 1.400 quilòmetres quadrats, 200 quilòmetres en línia recta. Si mireu un mapa el veureu (Pd1: què hi va quedar annegat a sota?). L’aigua va caient per les vint turbines, 10 paraguaies, 10 brasileres. Un acord inicial va estipular que si un dels dos països tenia excedent d’energia generada per les seves turbines l’altra país tindria dret preferencial per adquirir-la (Pd2: a quin preu?). Anys després es va firmar un acord a tres bandes relacionat amb la gestió de la represa entre els dos propietaris i Argentina. La causa? Tranquil·litzar els ànims dels argentins, que temien que si un dia anaven mal dades, els brasilers i paraguains obrissin de cop totes les comportes i inundessin, literalment, Buenos Aires.

No us imagineu la imatge d’una represa espectacular amb l’aigua caient en torrents magnífics amb una força descomunal. Aquesta força descomunal és la que s’aprofita dins de les turbines: l’únic que es veu són les vint enormes canonades metàl·liques blanques. L’aigua acaba petant al riu a 40 metres sota el nivell del riu, de manera que l’únic que es veu en superfície són lleugers remolins. Veient-ho, ningú diria que allà mateix s’està generant tanta energia. Una altra cosa és, però, quan obren alguna de les recloses dels abocadors per excés d’aigua, situació que només succeeix unes sis vegades a l’any, quan plou molt. Recordareu que fa deu dies vam patir a Villarrica una tempesta al·lucinant… de manera que el Paranà baixa pleníssim i això ha repercutit a Itaipú (2 rescloses de l’abocador obertes) i a les catarates d’Iguaçú, molt més plenes i frondoses que quan hi vaig anar l’agost passat.

Quan obren els abocadors d’Itaipú, l’aigua cau amb una velocitat i força sorprenents, esbrabada i enduent-s’ho tot per davant, pels costats i vés a saber si per darrere. La comporta dóna accés a una rampa desdencent que acaba en un lleu rebrot, una semicorba convexa que provoca un efecte trampolí en l’aigua, que fa un salt de metres i metres de manera que sembla un brollador enorme, com un gèiser tunejat. La raó d’aquest repunt en la inclinació és evitar que l’aigua entri directament amb tota la força dins del riu i en remogui el llit. D’aquesta manera l’aigua entra al riu com si s’hi aboqués amb una manguera dispersora, com qui rega flors delicades.

M’expliquen, un cop finalitzada la visita oficial, algunes cosetes relacionades amb Itaipú. I tenen tela. La primera (Pd2): en el seu moment, als anys 60, amb les primeres converses, Paraguai i Brasil van pactar que tot aniria a mitges. Fins aquí tot correcte. Contemplava el pacte el tema dels excedents i la preferència de comprar de l’altre país. Però, aiaiai, no s’especificava el preu de venda, ni els barems que l’havien d’estipular. Conseqüència: el Brasil està comprant l’energia procedent de les turbines paraguaies a un preu ridícul, corresponent a fa més de trenta anys. El tema cueja fa temps. El Paraguai només utilitza com a màxim dues de les seves deu turbines, de manera que Brasil n’està utilitzant unes 18, 8 de les quals a un preu irrisori. Quan dic que el tema cueja vaig més enllà de la relació binacional. Dins del Paraguai, el tema del preu de l’electricitat que va cap al Brasil és moneda de canvi per disparar contra el president de torn. En el cas actual, Fernando Lugo (ex bisbe retirat per ser polític), que pateix una delirant campanya de la premsa contra ell (principals diaris: “ABC Color” i “Última Hora”, el primer de dreta dretíssima, el segon de dreta). Tot és culpa seva, ell és el causant de tots els mals del país, vol arruïnar-lo moralment i econòmica, etcètera. “Y anda regalando el agua de los paraguayos a Lula“. Bé, és el que solen fer els mitjans de comunicació amb vocació de poder polític. El cas és que Lugo encara no porta dos anys al poder i l’antic règim s’hi va estar més de 60.

L’altra parainformació relacionada amb Itaipú té delicte (Pd1). Sota del tranquil i descomunal llac que forma el riu Paranà abans de precipitar-se per les turbines i generar electricitat per un tubo (literalment) hi havia cosetes: el riu original, la flora i la fauna. I una meravella de la humanitat, les Siete Quedas, una mena d’Iguazú a lo bèstia, amb saltants enormes, que formaven un camí que anava de menys a més espectacularitat i que l’any 1982 va desaparèixer definitivament, annegat per les aigües que ompliren la zona del llac artificial. M’explica la monja directora de l’Hogar Tesape Porá de Villarrica, on estic passant unes setmanes, que ella va visitar les Siete Quedas fa molts anys. Recorda l’experiència i em diu que “al lado de las Quedas Iguazú és así así“, diu apropant el dit gros i l’índex. Diuen que els saltants s’escoltaven des de 32 quilòmetres de distància. És probable. Iguazú, que no és tan gran, i que competeix amb els milers de sorolls artificials que anem afegint a la vida quotidiana, s’escolta quan t’hi apropes en forma d’un brogit natural, poderós i sord alhora, que fascina com a mostra rotunda de poder, del poder tranquil i absolut de la naturalesa. Amb tot, la naturalesa va aniquilar-se a si mateixa a Itaipú, enfonsant-se, amb l’ajut de la mà de l’home, en aigua. Ofegant l’aigua amb aigua. Convertint la majestuositat de l’aigua de les Quedas en una majestuosa joia enfonsada al mar, de cop i volta sorda i quieta, conscient ara que l’aigua no té poesia ni força si no és fora de si mateixa, si no hi ha un altre element amb el qual competir, sobre el qual lliscar, cap al qual precipitar-se. L’aigua, que és òbvia en els seus plantejaments, que segueix el corrent cap avall sempre, que gravita eternament, l’aigua del riu Paranà ha quedat acumulada en un llac artificial d’una poètica estàtica impressionant que l’ignorant pot admirar i admirar, però que el coneixedor sap que el llac és, en el fons, una trampa en sí mateix.

L’existència de les catarates d’Iguaçú tan aprop deu haver ajudat a silenciar l’ofec de les Siete Quedas. Qui es posarà a batallar per la memòria de les germanes grans si les petites les supleixen amb escreix? D’alguna manera, saber l’existència de les Siete Quedas és una pedra a la sabata respecte Iguaçú, perquè sents el greuge comparatiu i et pot arribar a semblar un segon plat, un “si, però…” per comparació. Però aquest risc s’ha de tallar d’arrel perquè Iguaçu és una meravella i no és responsable de la història del tram de riu que la precedeix. De manera que quan l’aigua s’apropa als saltants, per Brasil i per Argentina, el que succeeix en aquells instants eterns (perquè la cosa no s’atura des de…), és d’una plasticitat sobrecollidora, commovedor i que s’explica per sí sol. Podem fer fotos, metàfores, forçar adjectius o combinacions d’adjectius, podem fins i tot recórrer a les estadístiques per explicar què és Iguaçú, com són els salts, quanta aigua cau, quanta escuma, quants arcs de Sant Martí, quanta velocitat, quanta força, quanta tot.

En la segona visita a Iguaçú, sis mesos després de la primera sacsejada, l’efecte sorpresa queda compensat per un curiós mecanisme de confirmació. Sabent que saps el que veuràs, et sents una mica, un pèl, per sobre de la força natural d’Iguaçú i penses que no et sorprendrà, que ja ho has vist, que d’alguna manera tens l’antídot i que per molt que ho desitges el que veuràs et semblarà bonic però conegut i, d’alguna manera, interioritzat.  Aleshores, baixant pel camí d’entrada per la zona brasilera, de seguida escoltes com respiren les catarates, aquell soroll com de motor natural de milers de cavalls, i empetiteixes de cop, tornes a l’estat natural original, oblides el que pensaves que senties i sents el que sents no el que penses, i el que sents és el que veus i notes, davant teu, la colossalitat del primer tram, el desplegament en bateria de salts d’aigua fascinants, el dia és asolellat, el cel blau, fa una calor que empapa, veus l’aigua caient, el blanc de l’escuma, els núvols que forma l’aigua en caure, com una boirina o un rosat. I mil papallones. I tot just estàs al principi del caminet. El baixes, distreient-te amb les formigues, les aranyes, els coatís (animal aparentment dòcil però que t’arrancarà un tros de pà de la mà com sigui, encara que per molts turistes el seu aspecte simpàtic sigui sinònim de domesticitat i, segurament, els faci pensar que Iguaçú és un parc d’atraccions de la Disney i els coatís les mascotes que aporten valor afegit) . Baixes el camí i t’apropes al riu, el mític Paranà, i a la zona de la passarel·la, a la zona de la “Gola”, allà on a l’agost vaig veure un arc de Sant Martí de 360º (o potser en estat de deliri estètic m’ho va semblar. Tant fa, no? Quina diferència hi ha entre veure’l o sentir que el veus?), i aleshores comproves, amb estupefacció gloriosa, com el creixement del riu per les tempestes ha augmentat la grandiositat de tot plegat. Un cop a la passarel·la, amb l’impermeable posat per protegir la càmera de fotos, n’hi ha prou amb cinc segons per estar completament xop per una pluja lateral suavíssima però densa. Iguaçú et saluda amb aquesta suavitat. És una carícia curativa, segur. El tram final és la traca de les traques. Un cop allà només queda deixar-te endur pel que t’envolta, obrir els sentits i vibrar i vibrar i vibrar, i intentar oblidar la gent que t’està envoltant, i oblidar que en diferents llocs del món sortiràs en fotos i ningú sabrà qui ets. I a l’inrevés. Quan marxes de la passarel·la penses, segur, que si no fos perquè ets mortal, seria fantàstic experimentar la sensació de tirar-te al riu i formar-ne part en aquest tram al·lucinant que t’acosta una mica a un coneixement intuïtiu de la terra, que no deixa de ser el coneixement deductiu sobre nosaltres, els hòmens.

Després t’expliquen l’absència forçada de les Siete Quedas i que Iguaçú són les germanes petites i ben bé no saps com reaccionar. I per tant no reacciones. Senzillament celebres haver estat aquí.