Setmana Santa, santa setmana

El 99% dels habitants del Paraguai professen la fe cristiana. D’entrada això ja em sembla curiós, perquè aquí Crist segur que no hi va perdre l’espardenya, perquè els primers blancs que van trepitjar aquestes contrades, Alejo García en concret, eren de principis del segle XVI, i aleshores Jesucrist ja havia ressuscitat unes quantes vegades. Perquè d’això es tracta la Setmana Santa: de ressuscitar, de sant tornem-hi que això no ha estat res, de renovar la fe com qui renova el carnet del Barça (aquesta comparació sacro-futbolística ni pretén ser frívola ni és trivial, sinó molt intencionada i significativa). Al Paraguai, doncs, gairebé tothom és cristià. Es nota en el llenguatge, les referències a la religió són constants, les metàfores, les al·lusions, les amenaces, els elogis, les supersticions, la nomenclatura, les onomatopeies… No, en les onomatopeies no. Es nota en el cartellisme, l’art al carrer (guixades, adhesius als cotxes, petits motius evocadors en botigues, cases), arreu.

Em fa pensar. Fa trenta anys, que és la referència temporal més antiga de la qual puc donar testimoni (o fe, en aquest cas), allà dalt, a Barcelona i rodalies, recordo la presència del cristianisme com més extensa. Pot ser que la memòria em traeixi o que no. El que sé, és que, una vegada més, al Paraguai em sento com trenta anys enrere, i m’agrada. Podria fer una llista de moments de cada dia en què penso “menys 30″, i immediatament penso: però jo estic a “més 30″, i em disgusta. També en això de la fe. Fa 30 anys jo creia en alguna cosa. No sabia què era, ja de petit això de la crucifixió em semblava un pèl desagradable, però de petit no tens referents, no coneixes el pes de la història i de les històries, i ets vulnerable a les contingències del context. Amb tot, fins i tot de petit tens intuïcions que et xiuxiuegen a l’orella, un instint de protecció que t’avisa. Dissortadament, la potència d’aquest instint pot ser insuficient per imposar-se a la magnificiència de la superstició, la fe inculcada i, en definitiva, els contingències del context. En el meu cas va ser així, i alguna cosa bona n’he tret, i algunes de dolentes també. I són de les que queden gravades en foc i a veure qui és el guapo que les esborra. Ningú.

Dit això, sóc al Paraguai, el 99% de la població és cristiana, i és Setmana Santa. Si el Papa visités el Paraguai ara mateix això seria l’epicentre de les contingències del context, però em perdo la visita -vaja, que no ve- i m’estalvio aquest esdeveniment històric i em quedo amb el pes ferm i noble de la tradició. D’entrada, les monges de l’Hogar estan contentes i se les nota nervioses i tot, una mica com els joves adolescents quan falten dos dies perquè Backstreet Boys (o Metallica, o La Oreja de Van Gogh, o U2, tant fa) toquin a la seva ciutat. Són nervis anticipatoris quan alguna cosa gran està a punt de passar (i si finalment no és “gran” direm que ho ha estat i sentirem que ho ha estat). Moltes de les nenes, unes 20 de 35, se’n van a “casa” dels pares, la mare, l’àvia, la tieta o el que els quedi com a referent. L’Hogar queda pràcticament buit, amb les 10 nenes més deixades de la mà de Déu ['point intended'] i nosaltres. L’ambient és diferent. Semblem una família, i d’això es tracta. Sóc l’únic que no se senya quan beneeixen la taula. Saben que sóc no creient. No hem entrat en discussions semàntiques sobre ateïsme i agnosticisme. Sincerament: envejo els creients. Els que creuen en Crist, en el Barça, en l’alcohol, en les pizzes quatre estacions, en fer submarinisme, en llegir Coelho, en les pel·lícules com  “Avatar”, en el bowling, en els llocs comuns, en la bondat de l’espècie humana, en el progrés de la humanitat, en la sort, en el poder de la ment, en les peixeres, en  creuar els dits o tocar fusta, en l’airbag del copilot, en el cotó fluix de sucre, en el sou vitalici de Nescafé, en la Nutella, en la Torre de Pisa, en els mapes polítics, en els mapes físics, i en els mapes del món, i de carreteres, i envejo els que creuen el que volen creure i aconsegueixen el miracle de creure en el que la ment humana sap perfectament que no és creïble, i amb tot hi creuen i s’ho creuen. Aquests són (sou?) els que més envejo: aquest colossal sentit pràctic de la fe i la raó plegades. Una obra d’enginyeria extraordinària que se’m fa inassolible. I això em puteja.

De manera que sóc al Paraguai, a Villarrica del Espíritu Santo, una ciutat/poble que m’encanta, ancorada al “menys 30″, és Setmana Santa i això està ple a vessar de persones que creuen. Persones que: viuen miserablement, amb quatre duros, sense educació, sense protecció social, sense esperances de res que no sigui l’avui (paradoxal virtut), sense aspiracions més enllà dels instints i algun caprici, persones que beuen alcohol com qui es mossega les ungles, persones que forniquen repetidament però amb diferents persones perquè els agrada (a les diferents persones) i necessiten quatre duros, persones que viuen en un país deprimit per una guerra atroç de fa 100 anys que el va enfrontar a la triple aliança: Argentina+Brasil+Uruguai (Paraguai va perdre de golejada: en l’última batalla no li quedaven casi homes i van enviar a lluitar als nens, patriotes amb el bigoti pintat de negre perquè aparentessin ser homes i enganyar l’enemic: se’ls van carregar tots…), persones que quan el Paraguai va derrotar l’Argentina l’estiu (europeu) passat van celebrar tant la victòria com el decret del president de la República sancionant que per celebrar aquesta victòria històrica l’endemà ni es treballava, ni s’anava a l’escola ni res de res. Persones que creuen. Creuen en alguna cosa. Potser no en el seu país, ni en ells, ni el l’espòs o l’esposa, ni el la mare que els va parir. Però creuen.

De manera que és Setmana Santa i em trobo en un dels “passos”: Jesucrist sent penjat a la creu, al mig de dos lladregots que la flipen. Som al pati de la Catedral. Fa un dia espectacular: cel blavíssim, algun núvol blanquíssim. Metereològicament parlant, no podria ser més feliç. És ple d’herba, de formigues i bitxos diversos. Les meves cames estan triturades fa dies. “Piel sensible vos tenés“. Ja ho pots ben dir. Un comença sensibilitzant-se per la pell i acaba fent professó de fe, potser. Som, doncs, al pati de la Catedral i es fa un dels passos. La litúrgia és un pèl infantil. Els dos ninots dels lladregots són una mica com un personatge de Mari Carmen y Sus Muñecos. Enmig, la creu enorme reservada a Jesucrist. Lectura d’un evangeli, cants polifònics d’un cor com a mínim peculiar, d’aquells que pots arribar a dubtar si no en dóna una o si hi ha una aproximació a la cançó que se t’ha escapat perquè la teva orella no està preparada per detectar certes genialitats sonores, allò de “no està hecha la miel para la boca del cerdo“. (Després posant en comú l’experiència amb la Blanca concloem que ni miel ni leches, que allò era un concert desafinat al·lucinant). Ningú mou una parpella, tot allò és una fe en acte, és la legitimació de tot en nom d’una creença: crec, per tant no necessito res més (com ho envejo). Després d’aquesta exhibició de fe, pujant Jesucrist a la creu. La seva figura ha rebut millor tractament artesanal que la dels pispes. Fa cara d’espant, una mica com un pantocràtor que hagués vist entrar per la porta de l’església un talibà. Amb tot, és convincent per als convençuts. El pugen i el claven. Un detall: el cos i els braços no formen un tot, d’entrada. Primer eleven el cos, cap, tronc i cames, que sí que són un tot, i el pengen a la travessa vertical de la creu. Acte seguit, la mà dreta (seva) la claven amb un cargol considerable, i queda annexada al cos. De seguida es repeteix el procediment amb el braç dret, de manera que en un parell de minuts la figura torna a mostrar-se amb tota la seva plenitud anatòmica. Però estem en un “pas” de Setmana Santa, i cal reforçar el missatge: el cirurgià que ha enganxat els braços recull d’una safata una corona d’espines (amb un guà a la mà) i la hi posa a envoltant el crani i els cabell llargs i sanguinosos. I un últim detall: el cartellet “INRI”, per completar el menú semiòtic.

Algú dirà que me’n foto. De veritat que no. Envejo qui creu. Puc dir-ho més vegades i ho faré, però no és cinisme, no és ironia, ni sarcasme. No faig mofa. “Doncs perquè ho descrius així?”, diran. Doncs perquè així ho descric tot. Un altre dirà que no envegi tant i que si vull creure que cregui. Gràcies pel consell, quan sàpiga com es fa et faré cas. Mentrestant, sóc al pati de la Catedral de Villarrica del Espíritu Santo i entre picades de formigues de les que piquen i la calorada que cau, decidim donar-ho per bo i tornem a l’Hogar. Anhelant noves experiències, tornem a l’esplenada herbrada de seguida que hem dinat, una cosa suau i res de carn, per presenciar com el despengen de la creu. Vénen les nenes amb nosaltres. Porten els seus taburets de fusta, minis, de colors, m’encanten. S’asseuen, es distreuen, mengen un xupa-xup, mentres despengen Jesucrist i el cor popular segueix el seu peculiar concert dissonant. S’enduen la creu primer i després el cos martiritzat dins d’un taüt que no és opac sinó obert amb finestretes amb marcs que són senefes, molt cuco. Se l’enduen Catedral endins. Tornen a cantar. Els fidels surten emocionats. De totes les edats. Famílies senceres. Mudats. Un dia preciós, el sol i els núvols observen la diada.

I aleshores penso. Els sermons, en castellà i guaraní. Hi penso repetidament. En castellà i en guaraní. Penso en els guaranís indigenes de fa 500 anys. En la pel·lícula “La misión”. En Colón. En els vaixells. En la metal·lúrgia bèlica, en la pólvora, les armes de foc i els tira-xines de cuir i les pedrades a dojo. I penso en creure. En conquerir per les armes i per les creences. I què queda. I què no queda. No queda la conquesta militar en termes polítics. Esclar que queda el llegat d’aquella bonica conquesta (ara sí, ironia), però no queda la propietat. El Paraguai és paraguià. Poc o molt, ric o pobre, blanc o negre, però és paraguaià el Paraguai. Però la creença… la creença permany. 500 anys. El sermó en guaraní. “Rohayhu”. “Mbae?”. La flipo.

I penso molt en això. Potser massa. Potser per això no crec. Sento moltíssima enveja.