Naturalesa viva (Blanca)

Breu passeig en bici. Demà marxa la Blanca, torna a Jérez de la Frontera, “quillo”. Preferiria que es quedés. Té moltes virtuts i moltes de les virtuts que té em fan bé. Sense cap mena de dubte, la Blanca és lo més semblant a una persona hippie que he conegut que no m’ha semblat una caricatura. La Blanca és noble i franca, i d’una transparència i honestedat que el primer dia que la va mostrar no sabia si m’estava vacil·lant, si estava posant-me a prova o si senzillament era insensible. Ara sé que res de res de dolent, que la seva franquesa és ilimitada i, en definitiva, que és de les poques persones que m’han pogut criticar obertament sense que em quedés el mínim dubte de que era una crítica no personal, benintencionada i incondicional. Es una crítica com kantiana, pura. La primera vegada em vaig quedar una estona reflexionant. La segona ja no em va caler. I ara m’encanta xerrar amb ella de tot. Sovint discrepo, tant fa, ella accepta la discrepància amb una naturalitat meravellosa. Dóna gust parlar amb ella. El dia que vam sortir a sopar i vam acabar fent una mena de botellón vam trencar el gel i des d’aleshores hem anat parlant més i més. I avui, l’últim dia abans que marxi, hem estat moltes hores voltant per Villarrica, fent uns birres i parlant i rient. Per la tarda, hem fet passeig en bici, i ha estat genial. Villarrica és propícia. I preciosa. Com més la vaig descobrint més m’agrada. És tota una quadrícula. Com l’Eixample, però tota la ciutat. Vull dir de forma, el mapa. Aquí les cases ni són ‘adosades’ ni tenen pisos. Això és un altre món, menys agressiu i més oxigenat. Aquí corre l’aire. Les cases no estan una al costar de l’altra com sardines enllaunades. Anàvem en bici pels carrers adoquinats, flipant perquè botàvem molt i els frens no anaven gaire bé, i vibrant amb els colors de les cases, el cel, els núvols, el festival estètic que és Villarrica, ja n’he parlat. Pel recorregut hem vist gatos, gossos, vaques, cavalls, oques, gallines, galls, ocells diversos, insectes diversos, persones diverses. Definitivament, viure lluny de la natura és nociu. La natura té un missatge perpetu per ser llegit. Si no es llegeix, s’oblida. I si s’oblida, es comencen a acceptar com a naturals/normals coses que no ho són. Per això la Blanca pot sembla que no és normal, però és precisament l’inrevés: la Blanca és la normal.

Demà marxa la Blanca. Ens veurem a Jérez, o aquí si torna i coincidim, vés a saber. De moment ja tenim l’Hogar en comú, que no és poca cosa. I també que ens partim el cul després de beure’ns una Brahma.