Villarrica-Asunción-Villarrica

Les 5am. Sona el despertador del mòbil. A fora és fosca nit. El sereno, el señor Aldo, volta per la quadra (la manzana). Tía Cristi ja belluga pel forn de l’Hogar, com cada dia, dedicació superlativa, amabilitat i compromisos màxims. Senyora discreta i amb el volum de veu més baix que mai he escoltat (quan la sento, que no és sovint perquè gairebé sempre li he de demanar que repeteixi el que ha dit, i dec semblar sord, la situació em recorda un acudit de l’Eugenio). També hi és l’Edgar, l’únic home de l’equip de l’Hogar, a banda d’un servidor. L’Edgar és el forner, un noi de vint i pico que va estar a Turín aprenent a fer pa i pastissos amb el Federico, un odontòleg simpatiquíssim que ha visitat l’Hogar unes 8 vegades i que, entre altres aportacions, va enviar-hi des d’Europa una cadira-camilla d’odontòleg equipadíssima, com cap altra a Villarrica. Sí: l’Hogar té la consulta d’odontologia més bona de Villarrica, i a banda de les nenes, s’hi visiten particulars de la ciutat, passant per caixa. Bé: deia que el Federico va portar l’Edgar, que és de Villarrica, cap a Itàlia perquè aprengués l’ofici de forner, i ara cada dia a quarts de 5 de la matinada ja està fent massa perquè al matí l’Hogar disposi dels panets i les galletas (galletas són com un panet amb forma de cub) que li calen cada dia (35 nenes generen molta demanda). Ho fa molt bé, els panets estan boníssims. A més, fan alguns dolços que venen en establiments de Villarrica, generant ingressos. I s’està potenciant aquesta via perquè l’Hogar necessita dependre menys dels ajuts estatals, que estan disminuint progressiament des de fa dos anys, i tot indica que no remuntaran. Sí, en termes econòmics, l’Hogar està fatal.

I a més són les 5am. Don Aldo passeja (déu nos en guard que cap dia faci falta la seva intervenció…), la Tía Cristi feineja i l’Edgar amassa. Jo em dutxo, faig quatre estiraments, obro la finestra, omplo els pulmons de l’aire, baixo i Tía Cristi ja m’espera a la furgoneta. Ahir es va oferir a portar-me a la terminal de l’omnibús, és a dir, a l’estació d’autocars de Villarrica. A la banda est del cel comença a clarejar lleugerament. Són les 6am. Volto per la terminal. És un festival. Ja hi ha música a tot drap. Aquí, arreu hi ha música sonant i forta. Molt reggaeton, cançons de tall més tradicional, i eventualment música anglosaxona. Però aquí manen el reggaeton, les cançons melòdiques bernissades amb aires llatins d’aquí i alguna música de ball electrònica que tira enrere. Esclar que aquí no tenen el Sonar ni els nostres prejudicis. La terminal està despertant; algunes paradetes venen mate, tereré, caramels, pastissos embolicats, pel·lícules i música pirata per parar un tren, hi ha un lloc on venen bananes, un de souvenirs i un altre amb un diari només. Els principals rotatius, “Abc Color” i “Última Hora” (aquest és el més decent) encara no han arribat. Llàstima. I tampoc venen encara chipas, una mena d’aro gruixut fet de blat i amb formatge (o el que sigui) bo bo de veritat. Vist el contratemps, ja encaro cap a la guixeta, on compro el pasaje cap a Asunción. Gs 30.000 (trenta mil guaranís). Em toca el seient 11. Passadís. Malo. Els autocars són d’una comoditat al·lucinant. En ma vida havia viatjat tan còmode. Els seients són com d’avió. I s’hi va força tranquil, tenint en compte com condueixen en aquest país (3 morts cada dia en un país amb la mateixa población que Catalunya i moltíssims menys quilòmetres de carreteres, una elevadíssima densitat de circulació), i l’estat de les carreteres. D’autopistes no en tenen. De peatges sí. Una altra cosa són els colectivos, els autobusos/autocars urbans o interurbans, amb seients de roca dura, estabilitat zero, un soroll esfereïdor, finestres que no tanquen, portes que s’obren i es tanquen amb el vehicle en moviment propiciant escenes haroldlloydianes i, això sí, una estètica meravellosa, plens de colors i mil detalls singular encantadors, a més a més de la pròpia forma del xasís, autobusos d’aquells antics arrodonits, com de fa més de 30 anys en aquest cas. Vaja, d’abans que el pragmatisme i l’eficiència substituissin un sentit de l’utilitat força més auster i menys primmirat.

Seient 11: passadís. M’assec al 10 i confio que el senyor del 10 no vingui. I no ve. Enfilem cap a Coronel Oviedo, la primera ciutat gran en el camí cap a Asunción. S’apropen les 7am, la negra nit ara és grisa-blava, el sol projecta una claror que promet un (altre) dia de lluminositat pura i absoluta, i ja m’imagino els núvols que esquitzaran el cel amb formes precioses, cada dia diferents (i així serà). Em torna la son. Fa fred: em poso el polar. Em poso els cascos de l’iPod. Em poso còmode. Sento la sensació de llibertat que et permet contemplar el paisatge i només sentir els sentits, res de pensaments, res d’especulació racional, només copsar estímuls i experimentar-los sense cap altra prerrogativa que la simple i natural observació de l’entorn. Sona la música i em distreu, però m’està bé. M’adorno amb “Explore” de The Cardigans. Em sembla molt correcte per a l’ocasió. Dormo… Obro un ull, veig paisatges verds, cel blau, camions Scania amb el morro d’hipopòtam, motoristes sense casc demanant a crits una mort èpica a tota hòstia. Ja em sembla normal. Ja no m’alerta veure’ls. Quan admets que ets l’únic que s’atabala per aquests motoristes (o altres coses) a poc a poc deixes d’atabalar-te. Si anés cada dia al circ ja no m’atabalaria la dona barbuda. Els motoristes em deuen activar el mateix mecanisme d’adaptació a l’entorn. M’adormo i em desadormo. A les 9.30am arribem als afores d’Asunción, a la ciutat annexa de San Lorenzo, lletja com una mala cosa, però autèntica. Paradetes de mercat a la vorera de la carretera. Fruita i herbes i verdures. Colors preciosos, em deleixo, baixaria i em compraria un mamón (un tipus de fruita dolcíssima) o un pomelo o tot. Una pastanaga, que aquí encara tenen gust de pastanaga. El recordeu? Ai, fa tant de temps! Trec la càmera de fotos. Aquí mai se sap. A tres de deu arribem a la terminal d’Asunción. De nou 30 anys enrere, i restant. Paradetes de tot tipus. Passo per una llibreria a comprar l’”Última Hora”. Tenen llibres. De tot tipus. Les obres completes de Kafka (aquí les advertències del gran visionari del segle XX sonen encara profètiques perquè l’estupidesa de la burocràcia no els ha envaït, encara; aquí de momento están distrets amb l’estupidesa sistemática del nepotisme generalitzat i de l’imperi de las prebendas); algun llibre del Pérez-Reverte, un munt d’Isabel Allende, molts d’autoajuda i molts molts molts clàssics, des dels grecs fins al segle XX. Al XXI encara no hi a clàssics (i no, Larsson no és un clàssic ni tampoc la Maria de la Pau Janer). No compro res, però m’he quedat amb la copla. Vaig a un cafè. Demano un lomito simple (com un llom amb enciam i poca cosa més), i un jugo de naranja natural que està excel·lent. Llegeixo el diari i observo el moviment a la terminal. Bé, de moviment no n’hi ha molt, certament. Gent parlant, bebent tereré, policies amb unes metralladores molt simpàtiques, dones descalces venent bijuteria low cost, algun panxut amb un polo Lacoste i sabates llustroses fent-se veure parlant pel celular (mòbil), i alguna noia que creua el vestíbul esquivant les mirades dels homes com la flama d’un encenedor que esquiva una fuita de gas. Vaig al bany, lluny dels standars de neteja d’allà, però aprop dels standars de neteja d’alguns banys d’allà, tot s’ha de dir. Surto de la terminal, enfilo cap a la parada del colectivo seguint les difuses indicacions que em va donar Sor Tere. Al cap de 30 minuuts d’esperar el “8” intueixo que m’he equivocat, suposició confirmada per l’home del costat, que em diu que la parada està “doblando a la izquierda justo enfrente de la terminal”. Fa calor. Arribo a l’altra parada; plena de gent; dones amb fills, dones sense fills, alguns homes i multitud de venedors ambulants oferint carmels i coca-cola. Els de la coca-cola duen una samarreta que diu: “No pague més de Gs. 1000”. Al davant, una paradeta amb música a tota vela, reggaeton del cutrón, el noi que la regenta sembla satisfet, té el poder sonor, això és indiscutible. Al Cèsar el que és del Cèsar. Quan porto 50 minuts esperant, començo a pensar que potser no em va dir “el 8” sinó “el 18”. Perquè passen “18”s a punta pala i cap “8”. Penso a enviar un SMS o trucar-la, però seria connexió internacional i me n’estic. Tinc el telèfon de la Casa Inspectorial Instituto Hijas de María Auxiliadora Provincia de San Rafael Arcángel (Antequera, 727, Asunción, Paraguay), que és on estic anant i el motiu pel qual m’he despertat a les 5am. Decideixo entrar a la terminal de nou, buscar un locutori, trucar a la Casa Inspectorial i confirmar quin colectivo m’hi porta. La cosa va ràpida, Gs 500, és el “8”, “demasiado demora a veces”. Paciència. Torno a la parada. 20 minuts i s’atansa el 8. És una carraca preciosa, he tingut sort. Li demano al xofer que m’avisi quan arribem al creuament Antequera/Luis Alberto Herrera. Mitja hora després m’avisa. Pel camí, he vist el que més hi ha en aquest país: gomerías (venda i reparació de pneumàtics), tallers de reparació (d’autos i motos), botigues de celulares, benzineres i diversos. I nois al carrer rentant els vidres i tenint cura dels autos. Un diputat està demanant aquests dies que els treguin del carrer. Estic pensant de passar-li l’email del Jordi Hereu. Diu el diputat que entén que la pobresa genera aquestes actituds, però lamenta que sovint mostren, els nois, actituds agressives. I que no han d’estar al carrer. Els articulistes d’opinió (en endavant els anomenaré senzillament “opinaires”) diuen que el que s’ha de fer és educar-los de petit, etcètera. Vaja, com a tot arreu, tothom té clar que tot comença per l’educació (és obvi) però ningu hi destina els recursos necessaris, perquè es destinen prioritàriament a “l’economia productiva”, més urgent per obtenir xifres macroeconòmiques satisfactòries que permetin fer créixer el país per així disposar de més ingressos per poder-los repartir i destinar, entre altres necessitats, a l’educació… i Sant Tornem-hi. El tema, doncs, és com un mirall que es vol reflectir ell mateix però sempre acaba veient una part del seu propi reflex. I mentrestant passen els anys, els cotxes i els nens rentant-los els vidres.

A la Casa Inspectorial, em reben Sor Tere i Sor Digna (quin nom tan eufemístic). Tot és amabilitat. Envoltat de monges (Hermanas) em sento com si hagués pujat a l’escenari d’una representacíó teatral, totes amb l’hàbit i jo amb texans i champions (bambes), i parlant d’aquella manera tan educada i cordial que semblen Lope de Vega en versió coloquial. Tant que mig se m’encomana i amb el meu castellà catalanitzat (“no, no es un dialecto del castellano, es un dialecto del latín, igual que el castellano, el francés o el italiano”, li dic a Sor Mariela, que em burxa) construeixo algunes frases en plan “es realmente estimulante el ambiente de concordia en el que viven” (afirmació retòrica perquè estic segur i sé que els punyals volen, però són punyals amb forma de gavina voladora). En breu començaré a citar Jesucrist quan parli amb elles, ho veig a venir. Per fi, el sarcasme i el cinisme estan fugint i si cito Jesucrist no serà per provocar, sinó per amabilitat i com un gest de concòrdia. Amb tot, quan dinem, de seguida que arribo (l’espera a la parada del colectivo casi em fa arribar tard: són les 11.45am quan truco al timbre), no m’assenyo. Sempre resulta un pèl violent, però em resultaria més violent fer-ho sense el convenciment amb què elles se senyen. Dinem i tal, és l’aniversari d’una Sor, no en recordo el nom, i culminen l’àpat amb un pastís de llimona que és dolç i no és àcid i que està força correcte. Sor Mariela, que deu tenir 24 anys (la conec de quan vaig estar a l’Hogar l’agost del 2009), no en menja. Sento curiositat però no pregunto. Suposo que si no arriba a portar l’hàbit li hauria preguntat sense més cautel·la. L’escenografia és extremadament important. Acabem de dinar i Sor Digna m’acompanya a la sala on tindrà lloc el que he vingut a fer, que no és pas la Confirmació o un Acte de Fe (tot i que necessito fe per dur-lo endavant). He vingut a impartir a les Hermanas una sessió explicatòria de les eines de Google: el Gmail, el Google Doc, el Google Calendar i l’eina per crear blogs de Google, el Blogger. Les situacions pintoresques deixen de semblar-ho quan les estàs vivint. Fa unes mesos em diuen que això estarà passant i pensaré: “pintoresc”. Avui penso: “Divertit”. I així m’ho prenc, com una experiència singular i molt sucosa. Estic a l`epicentre de les germanes salesianes del Paraguai, dinant amb elles, rebent atencions protocolàries amables, i ara amb un ordinador connectat a Internet i a un projector, explicant a algunes senyores que fins fa quatre dies s’enviaven cartes i poca cosa més la bona nova de Google. Té un punt poètic tot plegat. Em sento una mica colonitzador o evangelitzador (que no necessàriament és el mateix, però sovint sí), el noi vingut d’Europa per ensenyar-los com comunicar-se amb eines vituals. Exagero. Obvi. El tema és que algunes ja tenen un cert coneixement de les eines i, agradable sorpresa, totes tenen creat ja un compte Gmail, gràcies a la insistència i bon criteri de Sor Digna (una persona que aprén molt ràpid, i es nota perquè fa preguntes oportunes, intel·ligent si exigents) (una persona que el 17 de març, quan vaig arribar procedent de Barcelona-Madrid-Sao Paolo, i vaig passar ‘fugaçment’ per la Casa Inspectorial, em va agafar per banda i em va suggerir que fes aquesta sessió formativa). La sessió és densa, llarga (3 hores) i a estones divertida (faig bromes sobre segur: parlo de la paella i després del pa amb tomàquet: no entenen quina gràcia té menjar pa+tomàquet, i quan els dic que es pot acompanyar amb pernil serrano aleshores ja ho entenen del tot: prefereixo no treure conclusions gastronòmico-polítiques sobre aquesta reacció colectiva). En acabar, amb Sor Tere i 3 Sors més marxem pitant en una mena de ranchera, un Toyota no sé què cap a la Terminal d’Omnibus. Són les 17.35h, tenim 25 minuts per arribar, és hora punta, el trànsit és infernal, el cel preciós, els arbres a les voreres em fascinen i em puteja no saber quin és qui. Sor no sé què s’asseu al meu costat i m’explica coses i me’n pregunta. M’explica que l’aigua dolça serà la causa de la futura guerra entre el Paraguai i l’Argentina, que té una germana també monja a Roma i dos germans a Barcelona, però que no s’hi parla (no pregunto), passem per davant d’un mercat i m’explica que els bolivians hi tenen moltes paradetes on venen roba de bona qualitat, i m’explica què són alguns arbres, sobretot el Lapacho, que al setembre fa una flor preciosa que pot ser de color lila, groc o blanc. És veritat: el setembre passar els vaig veure i són espectaculars. M’explica que ella està en una llar d’assistència bàsica a 30 quilòmetres d’Asunción, i que fa una setmana va marxar una voluntària austríaca que hi ha estat 3 mesos. Que és periodista, que té 32 anys, que era molt llesta, que no parlava molt, que tot molt bé. Estic a punt de demanar-li el telèfon.

Arribem a la Terminal a les 18h en punt. Sor Tere, gata vella, demana a la Sor conductora que ens deixi més endavant, que no arribem a agafar l’omnibus a la parada inicial, i que intentarà fer que pari en el trajecte inicial, “me conocen y quizá haya suerte”. L’ha agafat tantes vegades que ja saben qui és (portar l’hàbit deu tenir-hi alguna cosa a veure, també). I, efectivament, l’endoll de l’assiduïtat funciona. Pugem a la planta baixa, seients espectaculars, meravellós. El viatge se’m fa etern perquè als 15 minuts d’estar en marxa puja un senyor que ven begudes i carmels. Demano un “Sprite” i me’l bec gustosament. Però el gas em senta com un tiro, maltracta el meu estómac violentament, regira la digestió, en procés, em fa sentir volàtil i, finalment, malgrat els meus esforços per domesticar la urgència amb trampes mentals de mil menes, em veig abocat a visitar el bany de l’omnibus. Si l’omnibus no hagués disposat de bany, no tinc ni la més remota idea de què hauria pogut passar i de què seria de la meva vida avui, aquesta nit mentre escric, en aquest país. El viatge conclou amb tranquil·litat però més de tres hores després de sortir d’Asunción, ciutat caòtica i evidentment deficient en molts sentits. Escolto pel trajecte The Cure, potser en un barat intent inconscient de fer passar les molèsties estomacals. Escolto sencer el “Disintegration” (potser també l’elecció té relació amb els efectes de l’Sprite), i penso en la bellesa i harmonia que sento quan escolto un disc d’aquells que semblen fets per inspiració sobrehumana, de tant proporcionats i adequats com són. “Disintegration” culmina un procés d’una manera completa, última i definitiva. Robert Smith segella el seu estil, la seva marca creativa, i publica un catàleg, catecisme, llibre d’estil de qui és ell i com és la seva música. Disc d’autor amb la singular i estorant virtut afegida de ser comprensible sense necessitat de conèixer l’autor i les seves motivacions.

Arribem a la terminal de Villarrica. Ens espera Sor Emilia, una Sor amb caràcter que de moment em cau molt bé i m’agrada com actua. És atractiva, malgrat l’hàbit. Arribem a l’Hogar. Algunes nenes encara volten. És divendres, avui hi ha marge. Sor Tere, Sor Emilia, Tía Cristi (que encara està activadíssima) i jo sopem. Empanades i mandioca, boníssima la mandioca. Xerrem una estona sobre les nenes, els casos conflictius que no hi ha manera de redreçar i que perjudiquen l’aprenentatge de les altres o fins i tot les arrosseguen cap a pitjor. Demà no hi seran les Sors ni moltes de les ties cuidadores. Només hi serem Tía Fabiola i jo. Déu meu. Demà juguen el Madrid i el Barça, he de fer l’article setmanal. Serà a les 17h hora d’aquí, hauré de trobar una estona per, almenys, escoltar-lo per la ràdio. La connexió amb rutines que solia fer allà encara no sé ben bé si em fa bé o em fa mal. Pujo a la pieza (habitació), deso la bossa, llegeixo el diari una estona, endollo (prendo) l’ordinador, no tinc connexió, obro un document word i escric això. M’estic més d’una hora. M’agrada fer-ho perquè les paraules fixen els fets, els atrapen i els donen un embolcall per, d’alguna manera retenir-los. I així fins i tot poder-los reviure, poder-los reinterpretar i saber-los interioritzar. Exprémer com una taronja un dia rutinari, llarg i feixuc com aquest ajuda a entendre fins a quin punt és important que observació i vivència s’agafin de la mà, es complementin i, sumant-se, facin de la rutina una aventura emocionant.