Qüestió de temps

35ºC. Mosquits. Postes de sol que semblen postes de sol de veritat (i ho són). El cel de nit, estrellat com si fos un colador de farina. Carrers empedrats. Vaques passejant vora l’herba, burros esperant per tirar del carro, aturats, avorrits, pacients, estoics. Són existencialistes, no en tinc cap dubte. Gossos que no borden. Alguns sarnosos, que caminen com mig de costat. Algun borratxo. Algun mamat. I algun follonero. Policies amb pinta de xulos de discoteca de Mollerusa (per posar un exemple de ‘vull i no puc’). El color de la terra, vermellós, em commou, m’entren ganes d’arreplegar-ne, premsar-la entre els palmells de les mans, fer-ne un polvorón i menjar-me-la. No ho faig, encara. Passa una moto amb dos paios sense casc, passen i es giren i em miren, cofois, en plan “flipa amb la meva moto”, una moto que al costat d’una scoopy 150 sembla un tractor dels anys 30. M’encanta veure que a la terra, al planeta Terra vull dir, la dimensió temporal no és única, no. No existeix ni passat, ni present, ni futur, aquí hi ha un guirigai sensacional, una superposició de capes constant, aquí no hi ha ni davant ni darrere, ni abans ni després, aquí hi ha moments, significats i desitjos, i poca cosa més. Aquí vol dir a la Terra. Quan dic lo dels 30 anys enrere estic simplificant aquesta constatació. Quan jugaves de petit a fet i amagar, de vegades descobries un jugador amagat, però com que sabies on era, el deixaves fer a l’amagatall, segur que el pillaries quan mirés de sortir, i mentrestant anaves a buscar altres jugadors. Doncs això mateix passa a escala planetària. Aquí, al Paraguai, saps que un dia tindran autopistes que ompliran els mapes de línies divisòries. Saps que passarà, però mentrestant mires cap a un altre lloc (les carreteres, els 3 morts al dia) i en celebres l’autenticitat. Una sensació peculiar t’omple d’aire fresc i sa quan observes el passat davant teu, al teu voltant, dins teu. Mires el que veus i et recorda al que fa anys veies. Però, a diferència dels records de fa 30 anys, aquesta percepció d’ara encara no ha pres possessió de mi. Encara forma part de tot el que no forma part de mi. I això és relaxant, sa, necessari, important. Massa coses per veure com per tancar-les dins nostre perpètuament. Començant per un mateix.