Transició

Els dos principals diaris del Paraguai, “ABC Color” i “Última Hora”, exerceixen la seva funció de control pressionant el poder. El president Fernando Lugo rep clatellades cada dia. Un dels retrets l’acusen per les tendències marxistes. Em crida l’atenció perquè allà ja no s’estila: fins a aquest punt s’ha aniquilat el pensament comunist en pro del pensament liberal. El progrés, que pot prendre moltes direccions, ha pres aquesta. Aquí encara no s’ha decidit quina direcció prendrà. Lògicament, els interessats a que prengui la més favorables als seus interessos (Estats Units, Europa) miren de desactivar les passes de Chaves i Morales, i potser de Lugo. Els rusos i els xinesos, en canvi, miren d’aliar-s’hi. Són estratègies, com tot en la vida. “No hi ha fets, només interpretacions”.
Ara bé. El que m’interessa del cas del Paraguai és que, més enllà de les crítiques a Lugo, més o menys furibundes (i Lugo em cau bé, així d’entrada), hi ha un consens mediàtic unànim o gairebé unànim, en afirmar que el país està en la pobresa i depressió col·lectiva (i això és molt constatable) perquè els polítics de les últimes dècades (dictadura) han instal·lat un règim de corrupció colossal, un dels més corruptes del món, i això és can pixa. Els diners serveixen per untar, i el que sobra per fer hospitals. Els policies rasos van amb cotxes de luxe perquè aturen la gent i si no els unten els multen. Etcètera. El que m’interessa en comparació amb, per exemple, Espanya, és que aquí la transició a la democràcia està sent complicada però no teatral, no escenogràfica. Aquí es diuen les coses tal qual, i aquí hi ha hagut ruptura amb el passat i consciència col·lectiva de ruptura, i no mitges tintes. Vés a saber com evoluciona. Sent un país pobre potser tindrà la sort que des de fora no se li buscaran gaire les pessigolles. Té problemes a resoldre, com ser un país de pas del narcotràfic a Sud-Amèrica, i l’alineació ambigua amb Chaves i Morales. Però tot el país, tot, es molt conscient de la seva misèria actual i de que amb una gestió política i econòmica decent, el país millorarà enormement. Saben que poden, volen i ara estan en la fase de descobrir com poden fer-ho. Però almenys no tenen somnis de grandesa presents, i no s’enganyen autoproclamant-se un país que és el que no és. I això no ho pot dir, per exemple, Espanya.