Fruita lletja boníssíma

Pregunto a Sor Tere per què és pobre el Paraguai. “(Ausencia de) Atenciones básicas, (imposibilidad de) ahorrar plata para poder tener unas vacaciones, miseria, (precariedad en los) servicios”. La pobresa sona a tòpic, a Charles Dickens, una mica a l’Anglaterra de la Revolució Industrial. T’imagines nens amb les cares brutes pidolant pel carrer, pomes podrides vora les voreres, aigua estancada, no hi ha clavegueres, fum amb olor de caldo rebullit que puja d’una xemenia a ras de terra, boira pel mat alguna hòstia repartida per aqui per allà nens corrent perseguits per senyors amb un bastó a lo Antonio Gala, dones ensenyant pitrera i oferint-se amb un somriure contraproduent i un parell de dents que no estan on toca, gossos amb cara de póker, gats que roben les sobres als gossos, venedors ambulants que reciten una falca publicitària que ja ningú escolta perquè ningú la sent, ningú sent el soroll ja, i quan el sent fuig corrents, geperuts i lisiats, façanes brutes, un cel gris cobrint-ho tot, ocells sobrevolant, vés a saber perquè han escollit aquest indret, migracions, potser per voyeurisme, potser perquè el que al prisma humà és pobresa, al prisma d’una au sigui una oportunitat, un parc d’atraccions, una postal bohèmia. Art?

Passejo per la Terminal de l’omnibús de Villarrica, l’epicentre de la pobresa. De Villarrica. A Asunción descobrirem el no va más (del Paraguai). Veig cares de nens pidolant entre autobusos, demanant vuelta (canvi), venent caramels, o senzillament herbes per a infusions. Nens i nenes. Les nenes, a més, posen cara de “si usted quiere también Le puedo…” i la mare posa cara expectant, ella ha instruït la nena perquè aprengui a contribuïr a les finances familiars per poder menjar i fotre’s fins al cul d’alcohol. La família imperfecta, unida i mai vençuda. La dependència que genera la pobresa és el pegamento més poderós per preservar la unitat indivisible del matrimoni. Veig nens i nenes de dos anys que encara gategen i no saben caminar, ningú els n’ha ensenyat, no els cal, per a què? Veig pares bruts, com tothom aquí, però bruts de mirada, foscos, movent-se lentament, com si Clint Eastwood de Sin perdón tingués la sífilis, són pares de 5, 8, 14 fills, amb diferents dones, pares de filles i en alguns casos alhora tiets de les seves filles… Veig el passat atàvic, m’imagino d’on venim, la confusió primitiva als nostres ulls, i malgrat tot intueixo una naturalitat originària, seminal, que em pertorba perque m’empeny a pensar-hi, a donar-hi voltes, a intentar desaprendre el que culturalment m’han ensenyat i m’envolta i posar-me en el seu lloc, en aquell passat primitiu, en el present primitiu de la Terminal. M’incomoda jutjar aquest present primitiu amb els criteris aprehesos del meu present cultural, el present cultural que omple els divans de psiquiatres i les estores de ioguistes i derivats a carretades, de tant bé com ens sentim, som i evolucionem cap a la glòria infinita del progrés tecnològic, retòric i liberal. Volto per la Terminal, miro las parades de fruita, els colors de les pomes, les bananes, pomelos, peres, raïm, llimones i taronges, fruita amb color genuï, ttal com surt de l’arbre, pim-pam, fruita lletja boníssima, les esvaldeixo i me les menjo amb pell. “Les llavors es mengen”, em diu la Sonia Marlene. Jo les separo, ella em mira amb desaprovació. L’endemà poso llimona a l’arròs, m’hi cau una llavor, i me la menjo. Passo per paradetes de música. Tot és pirata, còpies. Música brasilera, reggaeton per parar un tren i dos i tres, pel·lícules, porno, jocs d’ordinador. T’apropes a menys de 5 metres i el venedor t’ofereix de tot, “y tengo más”. Fa dos dies la policia va detenir a Asunción una banda que traficava amb porno infantil en DVDs. L’endemà que ho publiquessin a la premsa, la fiscal del cas es va personar convenientment escortada en un dels mercats de la ciutat on hi ha constància de que en determinades paradetes es ven aquesta mena de ‘material’. La van fotre fora a pedrades. Va declarar: “Era de preveer, pero había que intentarlo”. També hi ha paradetes culturals. Hi venen els diaris, els dos seriosos, algun d’esports, i un parell o tres que fan d’”El caso” un “Libro Gordo de Petete”. Les portades són l’ADN del sensacionalisme, van tant a la bilis i l’arrel de l’arbre més putrefacte d’una plantació de merda que no saps si sents arcades, descomposició intestinal, fallida cardíaca, simple fàstic o, vés a saber, una mena de crida procedent del més enllà-passat que et recorda totes les bestieses que al llarg de la seva fascinant història ha perpetrat l’espècie humana, amb o sense democràcia, amb o sense pena de mort, amb o sense petroli, amb o sense religió (això de “amb o sense religió no ho tinc tant clar). Rollo “Degollado por su mujer y su tío” i la foto del cadàver tal com va venir al món i alhora tal com el va abadonar. Deia que a les paradetes culturals, a més de diaris, hi venen llibres. Liquidació: Gs. 10.000, menys de 2euros. Hi ha nivell. Bons llibres, edicions rònegues, engroguides, paradís dels àcars, però bons textos. I revistes de tota mena, com allà. La gent vol saber com tenir el cutis fi, aquí i allà. I vol saber què són els forats negres. I què opina Iniesta sobre el mundial de futbol. I quins models de metralladores es van fer servir al llarg del segle XX. La gent vol saber cosetes, la gent es vol culturitzar. La gent, en definitiva, té una enorme i infatigable ànsia de coneixement, de saber, d’entendre el món en què viu, de conèixer l’espècie humana i la seva complexitat. La gent vol transcendir. I fem el que podem per aconseguir-ho. I mentrestant, per si de cas, juguem a la petanca, fem volar estels i, alguns, engendren filles que són les seves nebodes. La naturalesa és sàvia (potser el tòpic més indiscutible que conec) i ja farà el que toqui fer, si cal fer alguna cosa, que per suposat jo no ho sé.

Penso en la Terminal a l’aeroport d’Asunción, esperant volar cap a Buenos Aires. Davant meu,un nen de 8 o 9 anys renta les sabates a un senyor de cabell blanc/groc, amb una camisa a quadres, una panxa prominent, un pantaló de cotó beix. M’arriba l’olor del vetúm. El nen li posa ganes, té pràctica i vol agradar. Li creuo la mirada a veure què hi veig. No hi veig res d`especial. Això em fa sentir realment malament. Entre sobreprotegir els nens i fer-los treballar tot el dia hi ha un punt intermedi, potser. No ho sé.  “Tenga un buen día”, diu el nen en acabar i marxar. Almenys l’home li dóna les gràcies i Gs 2000, 30 cèntims d’euro, tot un detall. Nens treballant… els que vulguis. I no tots prostituïnt-se. N’hi ha de totes les menes: venent chipas als autocars de rutes llargues (pugen en una parada i baixen a la següent), rentant vidres, carregant trastos, servint taules. Els pobres. Els rics no. Els rics vesteixen amb roba de marca, tenen la pell fina, els ulls alegres i espontanis, clars i seductors. Si files prim i desatens consideracions biològiques, els rics semblen d’una espècie animal que els pobres. És aquesta impressió la que em commociona aquí. Llegia fa uns dies un llibre del Punset, molt divulgatiu, en què explica que, d’altra banda és lògic que sigui així, els pobres són més vulnerables i transmeten les seves ports, febleses físiques (salut) i en síntesi, la seva concepció i experiència del que és la vida humana, del que és la vida en aquesta terra. Ser pobre és néixer amb desaventatge. Existeix un greuge comparatiu a escala mundial i local. Tothom sap que a l’Àfrica hi ha fam. La fam, però, subtil i assimilada d’Asunción, és fam de contrast. Els pobres d’Asunción serien benestants en zones d’Àfrica, però són pobres al costat dels rics del Paraguai. Tant que no semblen tan humans. Igual com un gat de pedigrí sembla un animal diferent que un gat del carrer. El de pedigrí, mimat, cuidat, ben alimentat, protegit i atès, duraria un sol dia al carrer; el del carrer, durarà uns quants dies al carrer, i duraria tota una vida sota les atencions el gat de pedigrí. Aquesta paradoxa aplicada als humans resulta irritant. Irrita veure el rictus d’autocomplaença dels rics que s’agraden, la honorabilitat amb què converteixen la seva vida en un execució fil per randa dels preceptes de l’hedonisme, a cobert sota d”una necessària desvinculació afectica dels entorns existents més enllà del seu entorn, els entorns habitats pels que no són com ells, però podrien ser-ho demà mateix Però el món és un embut, i no tothom hi cap. Parlo amb el Cristian, el noi que neteja sabates. Té 10 anys, és d’Asunción i quan no ha d’anar a l’escola (això diu) ve a l’aeroport per ajudar la seva mare amb els diners que guanya. Assegura que els diners són tots per ella, que no hi ha ningú pel mig. Però la capsa dels estris que carrega amunt i avall duu escrit el nom d’una sabateria d’Asunción. Dubto que tots els ingressos se’ls quedi ell. Li demano per fer-li una foto. Somriu, però amb l’objectiu preparat posa seriós. Camina desimbolt, àgil. Jo crec que encara no sap què suposa ser pobre. Camina casi igual que els nois benestants que volten per l’aeroport amb els seus pares, amb roba de marca conjuntada sense gràcia, no cal, els pares ferms i les mares atapeïdes pel maquillatge, bruses que els apreten els pits, pantalons texans com els que portava la Lucy de Dallas fa trenta anys, i, sobretot, una mirada de satisfacció i indolència cap a l’entorn que encén els ànims de l’esperit de l’espècie humana.

Criden l’avió. De 5 portes només ens toca la 4. Esperem dins. El vestíbul és ple de botigues de souvenirs. Ningú compra, volem màxim 60 persones. L’aeroport és minúscul. En una botiga, mentre passejo per fer temps, xerro amb la dependenta, una paraguai molt maca, com tantes aquí, que amablement m’ofereix entrar a la botigueta i mirar i remirar i regirar. Li dic que no compraré cap souvenir perquè no toca, que estic voltant, que com es diu -Milena- i que quantes hores treballa a la botiga, que diu que als matins i que a la tarda va al cole, “¿al colegio? “Pero cuántos años tenés?”, “17 tengo”, “¿nomás?, dic, i me la miro mentre parlo, lo posaria 25 com a mínim. Aquí les coses van a un altre ritme. M’acomiado, que ja la saludaré quan torni a l’aeroport, a veure si hi és. Va estudiar un any a Califòrnia, domina l’anglès, és guapa, sembla espavilada. Dubto si ella forma part dels benestants amb mirades arrogants o si està en aquella línia vermella en què seran les decisions que prengui les que la faran passar al grup selecte dels rics o si l’enviarà cap a la massa de pringats que dediquen gran part del temps de les seves vides a treballar per menjar i dormir sota cobert.

El vol cap a Buenos Aires m’allunya un temps del Paraguai. La proximitat d’una gran ciutat em posa neguitós a l’avió, justa abans d’enlairar-nos. Em sento a punt de fer un desplaçament en el temps, no en l’espai. I m’inquieta.