Mar i terra (15 d’abril del 2010, Ushuaia)

El pensament que no em vull treure del cap mentre observo aquestes aigües i muntanyes, tan pures i respectades, és: “Magallanes va veure el mateix que jo estic veient ara”. Amb això en tinc prou per escriure quatre milions de paraules, anant i tornant amb tots els angles i totes les interpretacions del que significa. Tierra del Fuego és un lloc especial perquè l’home hi ha fotut poc la mà. És terra i mar, i d’això n’hi ha a Lloret, però passada pel sedàs de l’home. Tierra del Fuego és pura perquè està massa lluny i té poca cosa que pugui interessar i justificar que l’arrassin, com ha passat amb gran part de Sud-Amèrica, i del món. Curiosament, en un petit nucli anomenat Estancia Harbenton, on viu el besnét d’un anglès aventurer anomenat Bridges, ja fa molts anys van deixar de fer llana i treballar la fusta -que és el que naturalment es feia aquí- i van reconvertir l’Estancia en una atracció turística. Gràcies a això avui l’he pogut visitar, visitar per constatar que, en realitat, la meva presència la propicia allò per el qual he vingut fins aquí baix per no trobar-m’ho. I m’ho he trobat però a petitíssima escala. Per tant, és possible respectar la natura sense posar en perill el glorificat progrés de la civilització humana. Però, esclar, fa falta voluntat, intel·ligència i pensar a llarg termini. Requisits que no s’estilen gaire.

L’excursió d’avui marca. Penses: tot això és conmovedor, real, natural, això forma part de mi i en canvi no ho puc tenir amb mi allà. Hi ha massa interferències, hem fet massa concessions al progrés, hem aplicat massa els criteris a curt termini, hem planificat poc o malament, i ara enyorem la natura que forma part de nosaltres. No només és que el Canal Beagle sigui bonic i que el Valle de la Tierra Mayor sigui bonic. És que són bonics i ens recorden, com un retrovisor, què érem i qué som, d’on venim i a on podríem anar. Per això baixem fins aquí baix, on tens la sensació que estàs al cul del món, i que, paradoxalment, està sota segur, estàs protegit… de tu mateix, de l’home, del progrés, de les idees, de les ambicions, de l’ego i la intel·lectualització de les emocions. Aquí l’emoció es pot intel·lectualitzar, esclar, però no a l’inrevés. Aquí agafes una idea… i què en fas? Te la poses per barret o la fas encaixar amb l’entorn. Fer una idea per forçar una realitat resulta aquí senzillament absurd. Però possible, i inútil. Qui vol una idea quan té una realitat que la desborda per tots costats. Les úniques idees sensates aquí són idees humils, idees d’acceptació, idees de retrobament amb una essència massa donada per descomptada, massa ignorada, com ignorem el gat que creua el carrer o el veí que obre la porta alhora que nosaltres. Aquí sorgeixen idees de simplificació que et recorren la columna vertebral, com si et diguessin “escolta tio, no t’enrotllis amb tanta palla mental intel·lectual i reconeix aque això li dóna mil voltes a deu concerts seguits de Sonic Youth”. La qual cosa deixa Sonic Youth en molta alta estima, perquè el sol fet que els hagi escollit a ells per fer aquesta comparació s’ha d’entendre com una deferència i un honor.

Pingüins, lleons de mar, …, huskies, castors, arbres bandera, un catamarà pel Canal Beagle, Argentina a l’esquerra, Xile a la dreta, indrets històrics, vaixells naufragats al fons de les aigües, intento sentir-los, tanco els ulls i m’esforço per imaginar-me que estic aquí, al passat, i que l’aigua freda m’esquitxa i el vent fueteja les nostres cares, el soroll de la natura imposant-se, la força de l’home intentant abatre la força de la natura, que clement et perdona o inclement t’enfonsa, literalment. Passem un far històric, una Estancia històrica, un llac que a l’hivern s’amaga, ara en autocar resseguim una carretera vorejada per preciosos arbres de fulles vermelloses, muntanyes amb els pics nevats i rius caient amb lleugeresa, nèts. Plou de cop i volta, pluja forta però silenciosa, cau de costat, el vent la inclina, veig un arc de sant martí difuminat. Faig fotos des de l’autocar. Miro el paisatge; faig la foto; miro la foto; miro el paisatge; comparo i intento no oblidar el valor afegit de la realitat per no oblidar-ho quan més endavant, d’aquí a un temps o demà mateix, miri les fotos i provi de posar-me, de nou, en aquella situació.

No em puc treure del cap Magallanes. El seu estret és aquí mateix, una mica més al nord. Imagino aquestes terres en aquella època. La puresa del paisatge, el desconeixement d’aquella tripulació del que seria el futur. Buscaven l’Àsia per les espècies. Ni iPods ni ibuprofenos. Me l’imagino creuant l’estret borratxo de whisky o de ron, no ho sé, aguantant la duresa del mar i guanyant-se el dret de contemplar aquesta natura meravellosa, de congelar-se amb el fred de l’aire que pica a la cara, de ser partícip d’un espectacle natural que, de nou, només és espectacular en proporció a la destrossa perpetrada en altres milers de preciosos indrets sepultats sota del progrés i dels Ipods.

Però visc al 2010 i el mal ja està fet. Escolto l’iPod de tornada. Música instrumental. No vull escoltar paraules, parauletes, retòrica. Ja no me’n fio.