Enlloc (17 d’abril del 2010, Calafate-Argentina)

La traducció de “nowhere”: enlloc. Una paraula-paradoxa. Com es pot ser no si no s’és? La imatge és: finestreta de l’avió. Paisatge desèrtic. Color marró. Ondulació, vegetació escassa, seca, sembla que s’estigui retirant cap endins la terra, avorrida de tant esperar. Llacs encabits suaument entre sorra i sorra de desert, terra i terra. L’aigua enlluerna, el retorn del sol impacta als ulls estant a l’avió. L’espectacle és descomunal. El blau i el marró em recorden Israel, però falta el verd i sé que el que trobaré serà el blau i blanc. L’avió baixa, les rodes amortigüen el contacte, encara amb restes de l’asfalt d’Ushuaia aterren a l’asfalt d’El Calafate. Ja ho rumio. Aeroport enmig d’enlloc. Doble paradoxa: com es localitza l’epicentre de “res”? L’aeroport és bonic i petit, en aquest ordre. Fusta. Tot va ràpid. La motxil·la, que ens han obligat a facturar, passeja de seguida per la cinta. A fora, un microbús ens portarà a El Calafate, uns 20 quilòmetres dels que m’agraden, quan arribes a un lloc desconegut i tot són impactes, colors, textures, sensacions, dibuixos, línies, corbes, contrastos i imaginacions. El bus turístic com a concepte és un gran invent, amb tantes finestres. Llàstima que no en tingui un de propi. Un cartell diu que estan ampliant l’aeroport. El turisme. No hi ha absolutament cap altra possible explicació. Això és un racó d’un racó d’un racó. Però està aprop del Perito Moreno. La carretera s’apropa a El Calafate des d’una planície elevada, la ciutat s’enfonsa lleument cap a la badia que li fa de marge. Des d’aquesta alçada, sembla una ciutat de joguina, amb casetes posades aquí i allà aleatòriament, sembla que un cop de vent les hagi d’arrossegar uns metres cap aquí i cap allà. En apropar-t’hi la cosa canvia. Ja no sembla una ciutat de joguina, però sí que sembla una ciutat decorat. M’imagino “El show de Truman” rodada aquí. Els actors pels carrers, els fans intentant apropar-s’hi desvergonyits (vull dir: “sense vergonya”; és a dir: supeditant-se a l’ego d’un tercer. És a dir, vergonyós, en un senti de dignitat de l’individu, de la imaginació personal, de la indestructabilitat de la persona humana). El que era una imatge llunyana sense detalls ni clavegueres ni brutícia a les cantonades, ni noms de carrers, ni llapissos que dibuixen esboços mentre es parla per telèfon, ni portes que es tanquen fent poc soroll, curosament, davant de l’estora on s’eixuguen els peus a l’entrar per no embrutar el parquet, aquí sí parquet, aquí fa més fred, molt fred, fa fred, el que era una imatge llunyana ara és una imatge propera, amb detall, amb estores brutes, portes que fan soroll i grinyolen, voreres amb brutícia, amb tapes de la companyia de l’aigua, amb semàfors amb una llum fosa, amb cartells desastrosos, amb façanes brutes i amb botigues de Telefónica. Un verd i un blau odiosos, llampecs que pretenen recordar-te que el món pot ser lleig, hostil i insuportablement mesquí i curt d’imaginació. La proximitat esquerda la imatge llunyana vista des del microbus. Però no la trenca, perquè la memòria serveix per a alguna cosa, i aquí la memòria desplega les seves millors arts. Quan arribes a una ciutat com El Calafate i t’hi apropes des de dalt, envoltat de terra i blau del cel, la primera imatge se t’impregna i defineix i estructura i organitza tota la informació posterior que en rebràs i n’acumularàs. La ciutat podrà mostrar-te vergonyes, detalls ingominiosos fins i tot, però ara i sempre El Calafate serà la ciutat que has vist amunt estant, una ciutat enlloc i enmig d’enlloc. Una ciutat en la qual quan el vent bufa les cases es desplacen lleugerament, suaument, amb l’elegància d’una pedra de curling lliscant sobre el gel. O d’un cargol passejant pel sobre d’un vidre transparent, vist en càmera ràpida. Però no gaire ràpida.