Noms/Amor (17 d’abril del 2010, Perito Moreno)

Al senyor Moreno, fa anys, li van encarregar establir per on passava la línia fronterera entre Xile i Argentina. Dit molt sintèticament. L’home va fer de pèrit. Donant voltes pels Alps patagònics, l’home va topar amb un panorama amb el qual m’hi he topat jo. Ell va tenir la sort afegida de no esperar-s’ho. Jo ja ho sabia. Però l’impacte ha estat considerable. Quan et repeteixen que un lloc és bonic i molt bonic i que paga molt la pena i que hi has d’anar, no te’n penediràs, el que passa és que el llistó està tan alt que es converteix en un problema, perquè arruïna una experiència que havia de ser molt gratificant. Però acostumats com estem a jutjar pels resultats, a fer examens, a augmentar de sou, a posar parquet, a canviar de cotxe, a augmentar les gigues del pc o del mac, acostumats com estem a totes aquestes trampes de l’ego (de l’ego en parlarem…), podem plantar-nos davant d’una senzilla i sòbria manifestació de la natura i dir: “No n’hi ha per tant”, potser la frase més arrogant i linchable imaginable. El cas és que, preceptivament preparat per gaudir però un pèl inquiet per la possibilitat de tenir el llistó encara massa amunt, l’autobús procedent d’El Calafate m’apropa endins d’un bosc bordejat per un llac, me’l miro i fotografio, cauen flocs de neu, pocs i lleugers, la muntanya d’enfront sembla un la vara per mesurar el nivell d’oli d’un motor, però sense el greix, sense l’oli, sense la merda i el color fastigós, sense el metall, sense res de tot això. Però s’hi assembla perquè la muntanya té assenyalada la marca on els arbres deixen de créixer i només hi ha lleu vegetació i, molt sovint, neu. Neva i l’autocar avança. Tots mirem per la finestra. En sortir d’un revolt, fem un “ohhh!” casi col·lectiu. Com l’ohhh! que devia fer el senyor Moreno en el seu dia. La imatge és senzilla: el llac, en el punt on conflueixen els caients de la muntanya de l’esquerra i la de la dreta, davant nostre, té una mena de tap de color blanc brillant, imponent, serena i, evidentíssimament, superior. Com que el senyor Moreno el va “descobrir” (jaja) en la seva peculiar tasca político-cartogràfica, el van anomenar Perito Moreno. És una glassera. Molt bonica. Crida l’atenció perquè: 1) És blava (un efecte òptic, causat per la refracció de la llum en el gel, pur blanc); 2) És bonica, té la geometria serena i plausible de la natura; 3) És gran, entenent gran com “més enllà de les mides humanes”; 4) És el moviment més quiet que he vist mai; 5) Està viu. Te’l mires i voldries dir-li “hola”, i demanar-li algun favor. Tots pensem el mateix: “Deixa anar algun bloc de gel, per favor”. Però no ens fa cas; la glassera fa el que ha de fer: fondre’s per les lleis de la natura, no pels capricis de l’home. I penso i em repeteixo aquesta frase afortunada mentre recorro les plataformes que voregen el Perito Moreno, un recorregut impressionant, realment espectacular, però espectacular de veritat, no el sentit que es diu per qualsevol cosa: “un gol espetacular”. I una merda. Hi torno: la glassera fa el que ha de fer: fondre’s per les lleis de la natura, no pels capricis de l’home.

El Perito Moreno és meravellós. Per fortuna l’he vist en tres fases. Al matí, amb sol, des de nivell del llac, a 100 metres, perpendicular, alguns blocs caient, amb un soroll sec, no gaire fort, però sec, i el bellugar de l’aigua i els trossos de gel que comencen a surar per fondre’s en el llac. Per això hi ha llacs. Abans no hi eren, no venien de fàbrica. La segona fase, quan el cel s’ha anat tapant, caminant per les plataformes de la cara nord, observant els colors canviant però el gel blanc-blau tan intens que sembla elèctric. Cada vegada que et gires un moment per mirar un arbre o el que sigui i després tornes a mirar cal al Perito, al·lucines, i te’l quedes mirant intentant concentrar tot el que et provoca en un instant de sentit, d’empirisme, d`emoció supraracional, una mena de sublimació estètica. Lògicament no pots; i per això fas fotos i escrius parrafades com aquesta, per intentar, humilment, respectuosament, endur-te una porció de la bellesa i la puresa del Perito amb tu, no de record, sinó com a part de tu, com a lliçó i aprenentatge. La tercera fase: quan estic recorrent, desitjant que la natura se’m tragui, les últimes plataformes, amb el cel tapat, gris, i el Perito Moreno oferint el seu costat lateral, com un vèrtex descomunal, visiblemente mostrant el que és, és a dir, un riu gelat que llisca vall avall i forma un llac quan la calor el desfà, quan això està passant i per tant estic en una mena d’èxtasi un pèl perillós, comença a nevar. Què voleu que us digui… Res a dir. Ara diria allò de “ja us ho podeu imaginar”. Però no. No es pot imaginar.

De tornada cap a Calafate. Penso en els noms. En l’arrogància de l’espècie humana. Entenc per què li posa noms a les coses: perquè és limitat, perquè necessita posar noms per sentir-se menys insegur, menys petit, menys irrellevant. En el fons, és una qüestió de no acceptació del que s’és. L’home li posa nom i li diu “Perito Moreno”? Doncs endavant. Però no fem d’aquesta nomenclatura lamentable un estandard. El Perito Moreno no té nom ni li cal. Per posar-lo al mapa ens és útil, esclar, però quan estás davant observant-lo, costa imaginar una etiqueta en un dels costats que sigui “Perito Moreno”, com si fos la bata del cole o un jersei del Zara. I pensant això dels noms, torno a l’arrogància de l’espècie humana, prou pretensiosa per posar noms i per fer servir el seu tamany com a referència de les dimensions. L’home és la referència, això és comprensible i no deixa de ser un exemple més de la penosa falta d’imaginació de l’espècie humana. Però intentar quantificar tot el que se li posa per davant és senzillament malatís. Exemple: estàs davant de la glassera coneguda com “Perito Moreno”, i un dels principals comentaris que sents i llegeixes és: “Entre 40 y 60 metros de altura” i no recordo quants quilòmetres d’amplada. Per l’amor de Déu. Verge Santa. Casu’m l’hòstia. Se m’escapa tot això. Posar mides a la natura… que algú m’ho expliqui. Penso: si m’hagués dit que eren entre 50 i 70 metres, hauria sentit un impacte superior? Potser senzillament són “dades objectives” per descriure la glassera. “Descriure”? Descriure què? La glassera és la glassera, i ho serà la descriguin o no, tant fa. La millor descripció de la glassera és la glassera. La resta és retòrica. “Però per la gent que no la veu va bé saber les dades objectives…”. NO. No serveixen de res. Jo havia llegit dades objectives i a més havia rebut dades subjectives. I res de res. Res pot apropar-te a l’experiència de viure-ho en directe. Ni veure fotos, ni vídeos. I aleshores com ho entenem? Aquesta és la pregunta. I aquesta és la resposta: No hi ha res a entendre. Hi penso anant d’El Calafate cap a El Chaltén.

La natura s’ordena sola. I l’home és desordre. “The rest is silence”.

Hi penso. L’espècie humana és egocèntrica i narcisa, és autoreferencial, durant milers d’anys estava convençuda que el sol girava al seu entorn, i ara que planeja volar a Mart un volcà deixa un continent colapsat. L’espècie humana és egocèntrica i autorreferencial, i això la fa vulnerable i estúpida. Intenta entendre’s, ho intenta de mil maneres, però no hi ha res a entendre. L’home no és un ésser que se sublimi entenent-se. L’home és una espècie caòtica i confusa que no sap què vol ni què és, però es pensa que és molt transcendent i capaç. L’home pensa en sí mateix, intenta explicar el món i explicar-se a si mateix, mira de posar mides i acotar el seu hàbitat, fins i tot tracta de modificar-lo pel seu interès. L’home és un crònic exemplar cercant un sentit complaent que expliqui el seu paper, com si el seu paper pogués explicar-se, com si fos “especial”. No. No hi ha res a entendre. Imagino el Perito Moreno autoexplicant-se: “Per què vaig cap al llac Argentino a fondre’m? Quin sentit té? Què m’hi espera? És més important el recorregut o arribar al llac? Què puc fer per retardar l’arribada al llac? Llisco millor si m’atanso al gel veï? Per què arribo abans al llac que aquell bloc d’allà que va iniciar el camí després de mi?”. Això és l’home: una espècie incompleta dotada de la capacitat de plantejar-se preguntes amb una sola resposta: “No hi ha res a entendre”.

Desesperada, perquè l’espècie humana és absolutament i terroríficament conscient i sabedora de que no hi ha res a entendre, inventa el que faci falta per distreure’s i no pensar-hi, per no fer-se la pregunta fatal (“Quin sentit té tot això?”). Uns es fan socis del Barça, altres aprenen claqué, altres juguen a petanca, altres estudien filologia anglesa per llegir bé Shakespeare, altres fan mecanografia, alguns són professors d’autoescola, altres més intuïtius i clarividents es dediquen a no fer res i mengen pizzes i van al cine els caps de setmana, o en altres casos, juguen a golf i van al Bulli algun cap de setmana: no hi ha absolutament cap diferència entre aquests dos últims casos, Bulli o pizza. És irrellevant buscar-la. Però facin el que facin, els humans viuen sota el terror i l’angoixa d’intuïr que la seva vida no té cap sentit però que alhora dins seu duu un anhel per trobar-li sentit. Per això sorgeixen les religions, per intentar conciliar aquesta desastrosa contradicció. Ser un animal condemnat a trobar un sentit a una existència que no en té. Més enllà de l’existència com a espècies, subjecte a les lleis naturals i a res més. Per això llegir un folleto descrivint el Perito Moreno amb xifres és delirant. Per això les religions són paliatius universals: la conya és que gran part dels conflictes d’aquesta espècie minusvàlida -l’espècie humana- provenen precisament de les religions, i precisament per la mania de posar nomes a les coses. Mahoma, Crist, Zaratrusta… I com a conseqüència de tota aquesta frustració i confusió, de la contradicció existencial d’aquesta espècie tràgica que és la humana, sorgeix un únic gest commovedor, una única manera de donar algun sentit a la vida humana, una manera de sentir que hi ha una manera de transcendir el rol estrictament natural. I li posem nom, com fem amb tot, i ens l’apropiem com si fos nostre i el fem malbé. És la única manera que trobem per fer la vida entenedora i amb significat, l’única manera com escapem del pànic que ens crea sentir que només som un animal més dins del zoològic, el pànic que ens genera sentir que el nostre raciocini és una capacitat supèrflua, innecessària i presumiblement defectuosa. Aquesta única esperança que tenim de donar-nos sentit la fem servir malament, la impregnem de tot allò que el raciocini ens encomana. Li posem nom, li posem normes, l’omplim d’ego i la convertim en moneda de canvi. Amb tot, és la única opció que tenim per no desesperar-nos quan ens adonem de que no hi ha res a entendre. Li diem amor, però en realitat sabem que tampoc té nom.