L’Habitació número 20 (19 d’abril del 2010, El Chalten)

L’Hostal te ordinadors que no escriuen els accents (que consti), es gran i de fusta. Els inquilins tambe son grans, alguns, tipu armari, i mes que de fusta, de pasta. Aqui hi ha nivell. I aixo m’amoina. No tolero gaire be la riquesa, sento enveja. No dels diners; sento enveja de les facilitats, de les atencions mediques, de la dignitat en l’habitatge i les possibilitats de veure mon que ofereixen els diners. No em malinterpreteu, la meva enveja no es sana. Es enveja com raja. Pero no per simple enveja comparativa, no per voler tenir igual o mes, sino que es una enveja de “minims”. Vull tenir les comoditats dels que tenen els diners per tenir-les, pero no vull ni un duro mes. L’acumulacio de capital, un cop aconseguit un benestar en la salut, la vivenda i la possibilitat de veure mon, tant me fa. Torno on era: els rics, els benestants que pugen aqui amb calcotets North Face. Fan rabia, parelles de postal donant la volta al mon amb una cara de tenir les esquenes cobertes daqui a 2070 que alucines. Son bona gent. Parlen entre ells, la majoria son nord-americans o canadencs. Fan rotllana als sofas, parlen de coses. Els he espiat. Tinc tendencia a sobrevalorar lentorn. O a infravalorarme a mi. O a les dues coses, segurament, simultaniament. Els he espiat i em pensava que parlarien de coses molt interessants, que serien gens especial, sensible, inteligent, mereixedors de la fortuna d’haver nascut on van neixer. Tenen diners, salut, viatgen, tenen don de gentes, son amables, no semblen tontos. Si la vida fos un Monopoly (que de fet ho es), ells comencen la partida amb el triple de diners que els altres jugadors. Com carai no han de tenir una conversa xula? Tenen temps per observar el mon, calma interior per coneixer persones sense ressentiments, temps per cultivarse. Tenen de tot, pero parlen de res. Els espio quan parlen i no en trec ni un titular. Per aixo no se com explicar de que parlen. Em costa. De que un dia anaven en cotxe i casi no poden salvar una pujada empinada. De que un dia van anar al cine i la peli no molava malgrat que a la tele havien dit que era molt bona. Coses d’aquestes. Es estrany, envejar algu pel que te i sentir llastima per qui es. I sentir-te que thaurien denvejar per qui tu ets, i que en canvi segurament ni intueixen que es ser com ets. Vaja, que els observo com qui llegeix un llibre i pensa en un dels personatges, el mira i el veu creixer, simagina com es, que fa, que faria si jo fos ell. I els tinc davant i sento que si mhi apropo i els toco en realitat no hi seran, perque viuen en una dimensio de la realitat diferent que la que minclou a mi. Hi son, pero no hi son.

He estat a l’Habitacio 20, que te la particularitat de que el pany esta trencat. Ahir a la tarda, mentre em canviava una samarreta, un espontani va irrompre dins l’habitacle, en un moment de sorpresa mutuu forca cinematografic. Per sort cap dels dos duia pistola o similar. “Me dijeron que la 20 estaba vacia”. “Pues parece que no. Bueno, seguro que no. Se habran confundido en Recepcion”. “Dále. Disculpa”. “Ok, todo bien”. L’Habitacio 20 es un simbol. Explica mes coses per si sola que dos-cents milions de trekkeros d’alt standing parlant com els que he descrit mes amunt. L’Habitacio sense pany es una metafora. De la por i de la convivencia. De la intimitat i de lexposicio publica. A mes, es una habitacio, la 20, estreta, amb una llitera, i una finestreta vertical que no s’obre i que dóna a un pati cutre, pero si mires amunt, al fons, veus muntanyes boniques, nevades, inspiradores. Com deia, molt metaforic tot plegat. Ara escric des de l’hostal, pero ja he deixat la 20. Ja no hi estic, ara esta buida fins que arribi algu que accepti estar en una habitacio privada sense pany. Jo no ho he aconseguit del tot. He anat desant la motxila a recepcio perque no men fiava. Podria dir “per si de cas”, que es un eufemisme. Pero per que vull fer servir eufemismes si escric per mi, perque vull, i en un entorn que es meu? Doncs aixo, deixava la motxila a recepcio perque no men fiava. I te conya que no men fiés. Tot el que em podrien voler robar els inquilins daquest Hostel segur que no esta dins de la motxila (excepte la camera de fotos amb les fotos que jo he fet).