Entrepà (22 d’abril del 2010, Chile Chico-Chacabuco)

Creuar la frontera a peu, fer autostop perquè t’atansin a la primera localitat del país entrant, buscar i trobar l’únic caixer automàtic i llegir el missatge “Operación no disponible” és una de les maneres d’entrar a un país. Sóc a Xile. Chile Chico és la localitat. Preciosa. Plana. Quadrículada, tot són quadres. Cases de fusta. Sol lluminós, diu que a l’estiu fins a quarts de deu de la nit segueix il·luminant els carrers. La biblioteva, m’encantaria treballar-hi. La oficina de turisme, atesa per una noia amb un gorro de llauna que es fa un tremendo lio calculant el canvi de moneda entre pesos xilens, pesos argentins i dòlars nord-americans. La situació és delicadeta. No tinc un duro en pesos xilens, el caixer no va, són les 18h, estic rebentat, des d’ahir a les 24h no he parat, porto dues hores i mitja caminant, vull dutxar-me, fer fotos, asseure’m i mirar i observar. Trobar un hostel, deixar la motxil·la, que pesa una mica, sortir a passejar, beure una cervesa en un bar, anar al súper a comprar pa i pernil dolç i formatge i pastanagues i pomes i peres i aigua i tonyina en llauna. En comptes, estic pràcticament sol (pel camí he conegut el Juan, un equatorià andino, que deu estar ja en un alberg perquè sí que duia pesos xilens), i lògicament durant 5 minuts flipo. En plan: “què fort, no?”. És un pànic relatiu. Duc dòlars nord-americans, i això és seriós. Algú trobaré que me’ls canviï, encara que sigui esquilant-me. Però quan estàs en situació límit, la gent fàcilment es beneficiarà de tu. Llei de l’oferta i la demanda, en diuen. El mercat s’autorregula. Vaja, que si no tingués dòlars potser hauria de fer alguna fel·lació per dormir sota cobert. Però això és un Monopoly, recordem-ho, i si no tens diners, bon vent. I res de barca nova. Passo, doncs, cinc minuts pensant “hauria pogut canviar els pesos a Los Antiguos, la última ciutat argentina abans de la frontera, on em revisen la motxil·la i m’obliguen a deixar els quatre entrepans, dues pomes i pastanagues que duia preparats per berenar i sopar. Per tant, ni un duro, ni un entrepà, però sí que porto una ampolla d’aigua. Sóc ric, doncs, en hidratació almenys. La noia de l’oficina turística em diu que la “barcaza” cap a Puerto Ibéñez surt  l’endemà a les 7 del matí. Que si tinc pesos argentins al banc me’ls canviara. Però, pensa en veu alta, no tindràs temps demà de fer-ho abans que “zarpe la barcaza” (“zarpar” es un verb fantàstic, per això no me n’estic d’emprar-lo en l’idioma emprat per la noia, que és bufona). Seguint el seu discurs robòtic, em diu que a prop hi ha un hostel molt xulo,emdiu els preus, li pregunto si accepten targeta de crèdit, em diu que no, li recordo que no tinc un diro, ric, riu i diu “claro, claro!”, penso “no anem bé”, però no estic preocupat, estic nerviosament tranquil. Em diu aleshores que potser a la botiga de la cantonada em canvien pesos per pesos, o a la botiga de pagament de rebuits de l’aigua, crec, que hi ha a la galeria subterrània de l’altra costat. Sorprès per la proximitat de l’eventual solució al problemet, li dóno les gràcies, de res, en diu, un noi de faccions orientals fa una estona que espera. Em diu la noia que això de la targeta els passa a molts viatjants de pas per Chile Chico. Penso que si no ha improvista ha escenificat molt bé el seu paper, perquè si li vénen sovint a demanar “ajuda” i sempre respon amb tants circul·lonquis deu ser una mica sàdica o puc enlluernada. Però és agradable. I riu quan diu que en 20 minuts tanca l’oficina. Envejo la seva feina. Tranquil·la, en un carrer bonic, en un poble amb molt de sol i un sol caixer automàtic. Efectivament, a la botiga de la cantonada em canvien els pesos. Si arribo a arribar més tard de les 8 de la tarda potser no hauria estat tan senzill dormir sota cobert. Al cap de mitja hora ja tinc el “pasaje” per a la barcaza+minibús que l’endemà em portarà Puerto Ibáñez i després a Coyhaique, i una habitació en un hostel amb vistes al llac Buenos Aires. Vaig al súper, compro pernil, formatge, pà, pastanagues, peres i pomes, no compro tonyina, compro una cervesa i un paquet de “galletas dulces” (autorregal). La caixera és mona, aquí hi ha moltes caixeres mones que deuen estar estudiant i fan calerons per a despeses diverses. No ho sé. No li arriba la “vuelta” (canvi) i em diu si em sembla bé que em doni “un dulce” en comptes de 10 cèntims de peso, i tant, dic, en castellà, tot i que he entès què em deia. Després ho entenc. Surto i vaig al cyber. Reviso correu, en responc un a la meva millor amiga. Veig que el Barça està perdent 3 a 1 a San Siro. Em sorprèn relativament. M’importa relativament. Miro enfora, al carrer principal de Chile Chico. El sol segueix present, el groc és el color predominant. Passo per un pub recomanat per la Lonely Planet. Bec una cervesa, que està calenta. La dona que regenta el local m’explica que hi ha molta preocupació per les represes hidroelèctriques que volen construïr a la Patagònica xilena. Als carrers he vist pintades en contra. El tema és seriós. M’ensenya un llibre fantàstic, amb moltes imatges de “Ahora” comparades amb imatges de “En el futuro?”. Les principals empreses que volen tirar endavant el projecte són totes estrangeres. La que més en té es diu Endesa. Si normalment dir que vinc d’Espanya no em produeix una especial satisfacció, aquí, a Sud-amèrica, em provoca, directament, vergonya. 518 anys després els motius per la vergonya persisteixen i creixen. Banco Santande, BBVA i Telefónica em recorden molt freqüentment d’on vinc. Vaig al hostel, preparo entrepans per l’endemà, m’he comprat una navalla suïssa, és realment útil i perillosa, talla molt i de vegades no estic molt hàbil. Talla el pa com si fos… pa? Les comparacions no sempre calen. Miro una peli que tinc al disc dur del notebook. Dormo. A mitja nit Orange em desperta dues vegades amb el mateix sms dient-me que la factura d’abril ja està llesta. Estupefacció pel cost. No faig servir el mòbil per res més que despertar-me. Rebo sms de merda, io he fet una sola trucada a la mare. M’aixeco amb mal d’esquena. Maleeixo Orange. El dia és preciós, fa molt de fred, són les 7 i mitja del matí a Chile Chico. Camino cap al miniport. El sol saluda. La “barcaza” ja carregaun parell de camionetes. En tres hores haurem creuat el llac. En el trajecte, amb el Juan coneixem la Maria Elvira, una senyora exbroker que ho va deixar tot quan li van detectar un càncer. Va baixar del tren “materialista” i ara, diu,és feliç. I ho sembla. I ho encomana. Parlem dues hores. En un moment de la conversa goso dir que Paolo Coelho no m’agrada, però en comptes de decebre-la em diu: “¿Has sufrido mucho?”. Li responc ràpid i com si no hi hagués lloc per a una altra resposta, més evasiva, més defensiva, més retòrica, li dic que “sí, mucho”, i em diu, tornant a Coelho, “entonces se entiende que necesites cosas más subcutáneas que eso”. Parla molt. De vegades sembla que divaga, poso cara de pitoniso en un mirall fent-se trampa, però quan sembla que està a punt de patinar, torna sempre, i mai la perdo, la connexió es manté. És una senyora de 55 anys, diu, crec que no menteix, i transmet una actitud molt positiva sense ingenuïtat. Es nota que es va veure el cul, i es nota que sap què és derivar ferit. Ens passem emails, s’ha comprat un terreny a Chile Chico i està rumiant què muntar-hi per viure-hi. Diu, a més, que uns monjos tibetans tenen previst muntar una història a prop de Chile Chico. Està molt contenta. Ens explica que ha vist ovnis. Els detalls són curiosos. Llums taronges al cel, etcètera. Estic segur que les va veure. El que passa és que si les veig jo pensaré que és un efecte òptic i ella li’n diu ovnis. Quina és la diferència? La mania d’etiquetar-ho tot ens estupiditza. Quan arribem a Puerto Ibáñez ens espera un minibus. El trajecte és meravellós. Sinuosa vall, els Andes nevats, el riu camí avall, nèt, esclar, lo normal és que els rius siguin nèts, la carretera impecable, molt impecable, el minibus còmode, som set o vuit, el conductor divertit i caut, sona música molt baixeta, un grans èxits de pet shop boys (cosa que em sorprèn, esclar, i alhora em permet gaudir recordant “suburbia” enmig dels Andes xilens, un petit luxe i contrast). Faig fotos. Flipo. Arribem a Coyhaique al migdia. Ciutat lletjota, amb una estructura pentagonal. Amb el Juan anem a comprar el “pasaje” per al ferry que ens haurà de portar a Quellón, a la illa de Chiloé, una meravella, diuen. El ferry val 40.000 pesos amb camarot amb finestra. Compro. Són unes trenta hores de travessa i em fa mal l’esquena. Amb el bitllet comprat, ara ens falta: 1) dinar; 2) anar fins a Puerto Chacabuco, que és des d’on zarpa el vaixell. Per arribar-hi, però, hem d’anar Coyhaique fins a Puerto Aisén, i d’aquí a Chacabuco. Dinem primer, en un restaurant, Lito’s, que des de fora sembla res especial, però un cop a dins té l’aire distinguit d’un restaurant de poble amb pretensions. La propietària o regenta o el que fos, amb prou feines dissimula el seu horror quan ens veu entrar amb les motxil·les i la cara de “tinc gana”. Ens les desen en una habitacioneta (una mena de sortida de darrere que no caldria potser). Menjo bé, costelles de xai, un tros gruixut amb puré de patata i api. L’api m’encanta. En general. Havent dinat, anem a la terminal, comprem el bitllet, esperem una estona i cap a Puerto Aisén. Una hora i mitja de: 1) més paisatge fenomenals, una vall més oberta, menys neu a les muntanyes (cerros), però una vegetació verda intensa, vaques pasturant, cavalls, ovelles, cases de fusta, rius; 2) el conductor va especialment ràpid, se’l veu tant segur que només m’inquieta una mica, lo just per anar fent sense aixecar-me i demanar que obrir que baixo, escolto música per oblidar, Superchunk casi a tota vela, arribem aviat, lògicament, abans del previst. Puerto Aisén és lleig, realment lleig. Em criden l’atenció unes senyals verdes que “esquitxen” (humor negre,
com veureu) les cantonades, que diuen “Dirección a seguir en caso de tsunami” o similar. No sé si calen explicacions, però Puerto Aisén és un port que dóna a un fiord, que dóna a un arxipièlag que dóna a l’oceà Pacífic, en el fons del qual hi sol haver terraetrèmols d’efectes força lesius. Vist el què, de seguida  busquem la terminal per anar a Puerto Chacabuco, que diuen que és més acollidor i a més ja estarem a lloc. Ens porta un minibus ple d’escolars. Realment, les fesomies canvien molt entre Argentina i Xile. Personalment, m’agraden més les (fesomies) argentines. El trajecte és curt, un quart d’hora. Chacabuco és un port, un carrer amb cases, una nau de Pescanova, una benzinera, una escola primària, una església, un parell de cutrerestaurants, un parell d’hostels, un hotel que flipes a 300 dòlars la nit, gosso que borden i corren darrere els cotxes que passen (quina feinada per res), cinc vaques marrons, precioses, jeient al marge d’un carrer que fa pujada, un cafè-bar que semblava que era una restaurant però quan hi entrem ens trobem dos grups de 3 o 4 hòmens amb cara de treballar al mar i fer dies que no veuen l’esposa, i una sola cambrera vestida de negre que ens mira sorpresa i diria que mig borratxa quan entrem i ens explica que allò no és un restaurant, rient, i marxem, podríem fer una cervesa però marxem, vés a saber com acabarà la nit allà dintre, però tot indica que avorrir-se no s’avorriran. Sopem al Restaurante La Ensenada, molt bé, sopa i carn de vacuno, conversa molt interessant amb el propietari, que comença mostrant-se neutre ideològicament i acaba dient que “son todos (los políticos) unos hijos de la gran puta”, emfasitzant el “gran” perquè quedi clar que no es refereix a “una puta cualquiera, sinó la más grande de todas”. Diu que ell és (era) del Partido Socialista, el d’Allende. Diu que aquí a les víctimes de Pinochet ja se les ha compensat econòmicament, i que això ha ajudat a una certa reconciliació, si no ideològica, almenys si nacional. Li explico que això a Espanya encara no ha passat. Posa cara de sorpresa. Aquí es pensen sovint que Espanya és Europa. Però ja estic jo aquí per contribuïr a posar les coses al seu lloc… jaja. Sopar molt agradable, a la tele futbol (El Banco Santander patrocina la Copa Libertadores…), a la taule del costat uns senyors que treballen a les mines. Aquí hi ha mines. I el mar. Són les dues fonts d’ingressos. I em diu el propietaris del restaurant que sí, que ara a Xile és un bon moment per trobar feina, perquè estan reconstruint el país, les destrosses del terratrèmol. Ho diu sense dramartisme ni cinisme. Senzillament ho diu. Anem al hostel, que en realitat és una habitació rònega amb una estufa de llenya amb quatre troncs (i només quatre troncs), una lavabo amb un plat de dutxa i un escalfador que no arriba a funcionar malgrat els meus intents arriscats d’encendre la flama amb un encenedor. I una tele que sintonitza només el canal 13. Dos llits. El Juan se’n va a un cyber a xatejar amb la nòvia. Curiosa història: ell és de Quito, Equador. Ella és de Santiago de Xile. Ell 29, ella 17. Es van conèixer a Facebook. I es van fer nòvios sense veure`s en persona. Abans de baixar cap a la Patagònia de vacances, el Juan va passar per Santiago i la nòvia, Angi, li va presentar la família, en plan seriós i tot. I la setmana que ve el Juan tornarà a Xile per estar una setmana amb ella. I després… després li vol demanar que quan acabi aquest any el cole, està fent l’últim curs abans de la Universitat, se’n vagi a viure amb ell a Quito. Bravo. Quan torna del Cyber, el Juan li fot a un licor de 35º que carrega a la motxil·la, en pren un gotet, és com moscatell, dolç però molt fort. Li’n fot tant que la conversa, diguem-ne palique, deriva cap a la colonització española i portuguesa, i se’l nota tens i un pèl enrabiat. És un amant de la naturalesa, i els danys fets al continent el subleven. No sé si es posarà a plorar o si em trencarà la cara. O les dues coses. Jo estic estirat al llit cobert per les flassades, fa estona que vull dormir, però no s’ha donar per al·ludit. En un moment donat prenc la iniciativa i li exposo vehementment la meva posició al respecte de la colonització i de celebrar-la i de anomenat “descobrir” una cosa al fet de senzillament “trobar-la” on no l’esperes. Això calma el Juan, crec, que entre que ja s’ha ventil·lat l’ampolla i el meu minidiscurs, sembla anestessiat.  Durant una estona m’ha incomodat i m’ha fins i tot preocupat dormir amb ell, no fos cas que fos sonàmbul, tingués un somni ancestral i em fes pagar a mi totes les barbaritats que van cometre els espanyols a Cuzco, i que abans de dormir em detalla convincentment. Si no fos perquè ja les coneixia, hauria pogut pensar que hi posava més pa que formatge, però malauradament no és així. M’adormo tranquil, ni pijama ni hòsties, fa fred i al matí no em podré ni dutxar. L’aigua freda no em ve de gust quan sé que en tres hores estaré en un vaixellet amb dutxa amb aigua calenta segur. Que és on estic ara escrivint, al vaixellet. Per la finestra veig les muntanyes del Fiord Aisén. El trajecte total són més de 300 quilòmetres, amb unes quantes aturades. Quan he entrar he anat de pet al camarot, de moment hi estic sol, hi ha quatre lliteres. Té finestra. I corrent. M’he dutxat, una gran experiència. Si hi hagués bugaderia amb assecadora això seria insuperable. A la tele passen pelis amb subtítols. Mira, ara en comença una! 20th Century Fox… a veure… és… de Marvel! A la finestra, els Andes, algun cim nevat tot i que, òbviament, estic al nivell del mar. Tins ganes de veure el Pacífic. Els motors del ferry, monòtons, se senten i no s’escolten, excepte ara que els escric, curiós com anem capturant fragments de la realitat quan els escrivim i llegim. La pel·lícula és Lloperó, o Lobezno. A la illa de Chiloé diu que hi ha bruixes, i que no són de Marvel. I diu que hi ha tradició de, de tant el tant, moure les cases de lloc desplaçant-les damunt de vigues de fusta. Tant de bo ho pugui veure. Això sí que és realment metafòric, redéu.