Mª Elvira (22 d’abril del 2010, Chile Chico—Puerto Ibáñez)

La Maria Elvira té un post de jove devia tenir més d’un polvo, per entendre’ns. Ara també, però meys físic, en té un més contextual, menys textual. No seria pim pam, seria pam pem pim pom pum. Però sobretot té un post.

Entra al minicamarot del miniferry amb ulleres de sol, texans i botes, cabell encara amb olor de perruqueria, llavis pintats i arrugats, un rosa ocre, no sé com es diu, però molt habitual en dones que ja no estan per òsties i que han perdut els complexos, arrecades, les mans velles però maques, la pell es veu sana, hidratada. Fa olor de perfum, massa, em molesta una mica, és com aquells ambientadors excessius. M’hi fixo quan entra perquè es queda a la porta mirant la sala, impertèrrita, una mica sublim, fora de context, tranquil·la i inalterable. Després me n’oblido. Fins que surto a fora, fa un fred tremendo, i em trobo el Juan i la María Elvira asseguts en un racó de la minicoberta petant la xerrada i congelant-se. El paisatge és sensacional: travessem el llac Buenos Aires, que és enorme i que, m’expliquen en un punt concret canvia de color blau a verd (en la direcció que naveguem; a l’inrevés de tornada). Faig quatre fotos i m’uneixo a la conversa. Ja estan parlant de xamans, d’energies, de la terra, de l’ànima. Duu un collaret penjat de no sé quina companyia de jesús. Ja no arrufo el nas. He vist de tot per Paraguai i passo de precipitar-me. Es nota que li agrada parlar, i parlar en especial d’ella, de la seva vida, del seu canvi, del seu punt d’inflexió, del seu retrobament. Em sembla molt bé. Fa molt bé. I ben fet que fa. Parlo d’un exmarit, dels dos fills, de la feina de broker, de la casa amb piscina, de tenir-ho tot, i del càncer. I de la recuperació, dels metges i de les forces de la terra. De pas de la seva vida extrarracional a la vida emocional, espiritual, de la presa de consciència, de les forces d’atracció que uneixen les persones amb aquesta preocupació. Explica que a la Patagònia estan arribant moltes persones amb aquestes inquietuts. I m’ho crec sincerament. Aquí es respira pau interior. I bastant exterior. Aquí el conflicte no t’espera a cada cantonada. La María Elvira és d’aprop de Concepción, la ciutat arrassada per l’últim terratrèmol. Ara està encantada a Chile Chico, on viu. Diu que ara no té casi un duro, però té un terrenys i ganes i un objectiu. “Las cosas llegan cuando tienen que llegar”, “hay que ser positivo porque no hay espacio para todo: el estado de ánimo o es negativo o es positivo, y tenemos que elegir”, etcètera. Frases concorrents que canvien de significat segons el context. I la Patagònia és molta Patagònia. Parla d’ovnis i flipo una mica, per dins. Tampoc em sembla tan esbojarrat. És una qüestió de nomenclatura, al cap i a la fi. Em mira molt. Quan es treu les ulleres de sol trobo uns ulls marrons una mica pàlids, una mica cansats, on esperava trobar uns ulls clars i vidriosos. Crec que se n’adona. Però tot bé. Intercanviem emails amb ells i el Juan, que ja fa una estona que s’ho mira des d’una certa distància, des de que hem entrat dins del camarot, a petició meva, que m’estava congelant a coberta. Devíem estar a 2 o 3 graus i amb un vent-ganivet bufant com un bisturí. María Elvira parla satisfeta de la seva filla. Que té un nòvio granger i que és feliç amb ell i que genial. M’imagino com deu ser la filla: optimitzo. Morena, amb un somriure recomfortant, somiadora, secallona, jerseis de llana amb el coll d’aquells que semblen la rosca d’una bombeta, roba de colors feliços, ulls fosquíssima, pestanyes tan negres que semblen foradets, rollo huecograbado, mans petites i les ungles cuidades, el cabell curt, el clatell fi i les orelles petites. I recull el cabell en un manyoc enlairat. Deixo d’imaginar-me-la perquè m’està parlant i no sé què m’està dient, no l’estic escoltant, he marxat al món aquell on si et descuides l’ego t’arrossega i et fa un infeliç. Per això torno una i mil vegades. La María Elvira segueix parlant. No sé com arribem a la pregunta del milió de dòlars: Quant val llogar un pis a Barcelona. Ja està tot dit quan li dic. Flipa. I jo també, joder. Fum, soroll, i dos parcs, a molt estirar quatre. Mal negoci. La barceloneta, no em feu riure; gràcia, molt bonic precisament perquè no sembla una ciutat sinó un poble; etcètera. Un neix on neix i aprèn a estimar el que l’acull, l’habitat, però no és imprescindible, no és una -ho diré- condició sine quan non haver d’estimar el lloc d’on ets. El preu és alt, doncs. Explica que a Chile Chico hi ha oportunitats de muntar negocis relacionats amb el turisme, i té tota la raó també. De tot menys un paintball, per favor. Hi penso. No sóc emprenderor. Fins ara almenys. La Patagònia és un bon lloc per reconciliar-se amb tot. Arribem a Puerto Ibáñez. La María Elvira abandona el ferry amb el porte d’una senyora. Ens acomiadem, suerte y hablamos, dos petons i cadascú al seu minibús. Un últim comiat i comença la digestió. L’externa, i la interna. Una vegada més, un trajecte, en aquest cas sobre un llac, té un vessant extern, explicable, i un d’intern que es recorre sense paraules.