Richter (28 d’abril del 2010, Pucón)

Exactament diu: “Emergencia volcánica. Linea verde. Vía de evacuación zona segura. Municipalidad de Pucón”. La senyal punteja els carrers de Pucón. Aquí hi viuen 25.000 empadronats i a l’estiu, gener-febrer, 115.000. Malgrat el volcà Villarrica (s’eleva al costat del poble Villarrica, homònim del del Paraguai on hi ha l’Hogar), que s’ho mira 2000 metres més amunt, preciós, estètic com una mala cosa -literalment-, recorda el mont Fuji per la forma de trompeta amb un pitet de neu. Al capdamunt, exhala fum tòxic. El sofre que es respira quan hi puges. Perquè hi ha excursions al cràter per a tots els públics. No cal ser un expert. Malauradament, les condicions climàtiques m’hi impedeixen anar. Allà dalt sol haver-hi nuvols. Amb tot, el primer dia no n’hi havia, el cel era blau i serè, el volcà emergia amb una autoritat notable, com un referent de la zona. Un volcà en actiu genera un estat d’acceptació i previsió que em fascina. El respecten i el temen, però la vida continua. Com a tot arreu. En altres llocs l’amenaça és l’aigua, el país veí, l’stress, la sequera, la paranoia, els incendis, els turistes, les plagues. Aquí és el volcà. M’explica el conductor d’un autobús que ens porta a Las Termas, un lloc que a Espanya seria insuportablement saquejat per l’especulació i aquí és un lloc turístic però creïble. La natura ha ofert una merevella i l’home l’ha acceptat amb respecte. Aigua escalfada pel volcà. Fins a 5o i pico graus. T’hi estàs 10 minuts i notes com el cor s’accelera, t’entra son, gana, sed. És relaxant. De nou, com sempre ja, la natura s’imposa i et diu: “Xato, vés amb compte que no estic per hòsties”, com si s’estigués atipant de tanta estupidesa humana, de tant desagraïment i tanta prepotència ingènua i pueril. La de l’home. De manera que de camí a Las Termas, de nit, més de les 9, m’explica el conductor que el que aquí la gent tem és el volcà. M’ho diu perquè li he preguntat pel terratrèmol de finals de febrer a Concepción. Perquè aquest és el tema que marca l’agenda a Xile ara per ara. Políticament el país viu una mena de parèntesi d’unió nacional que, sincerament, fa enveja i que és impensable a les Espanyes (l’11-M ho demostra, aquí no estic opinant). El poble s’ha unit en la reconstrucció. L’economia productiva s’ha ressentit del terratrèmol i posterior tsunami. Avui mateix llegeixo al diari “La Tercera” que “Producción industrial anota mayor baja en 27 años por terremoto”. El turisme, no t’explico. A la deserció en massa posterior al sisme l’ha seguit una depressió turística que m’està beneficiant: places lliures, preus econòmics, descongestió i, sobretot, els turistes que volten per aquí són majoritàriament agradables, poc sorollosos, no hi ha aquelles famílies amb sogra discutint o fent-se el xulo (normalment el marit-gendre) o aquells grups de turistes que en sa vida han viatjat i es passen el dia fent-se veure, no fos cas que ningú s’adonés que sí, que estan allà, que ells han viatjat allà. Tota aquesta incomoditat fanfarrona no l’he vist. Torno al conductor: parlàvem del terratrèmol, i em diu que Pucón el que tem no és el terratrèmol, sinó les conseqüències. L’any 1960 hi va haver el terratrèmol més fort de la història, crec que un 9.2 a l’escala Richter. A banda de la destrucció absoluta, posteriorment els moviments tectònics van provocar l’erupció d’un volcà. I ara, després del sisme de febrer, el volcà Villarrica mostra una activitat superior. S’ha posat en marxa, sembla, i no se sap fins a on arribarà. Pels carrers, a més de la senyal, hi ha cartells que adverteixen del nivell d’alerta. Verd, groc, vermel… Em diu el conductor, que va néixer a Santiago de Xile però fa més de 20 anys que viu a Pucón, que fa uns dies l’alerta es va posar en groc. El volcà és preciós, però la lava crema. De nit, m’explica, sense núvols (avui n’hi ha, per desgràcia) per damunt del cràter es veu l’anell vermellós de la calor que desprèn la lava que va fer petits esclats dins del cràter. No ho invento. Un company allotjat al hostel on m’estic, italià, simpàtic, va poder fer l’excursió al volcà el dia abans que jo arribés i van poder arribar fins a dalt de tot, al cràter. I van veure explosions de lava, van respirar l’olor “insuportable” del sofre. Va fer fotos, les he vist. El vermell intensíssim sorprèn, és com sang bullint. M’ensenya un vídeo: enfoca el fons del cràter, veus pedres, roques vaja, fum, condensació, i de cop i volta… una llengua de foc viscós fa un salt amunt, com un surtidor. És espectacular i fa tanta por com admiració. La natura, enèssima constatació, està absolutament per sobre de qualsevol gesta que pugui fer l’home imitant la natura. Ja ho he dit altres vegades: l’home com a molt imita la natura. Que ja és molt. Però hostiar-la, com fa, no és gaire intel·ligent. Per tant, em diu el conductor, la por ara és al volcà, no a rèpliques del terratrèmol.

Però a Valdívia, on vaig passar una nit abans de venir cap a Pucón, les rèpliques sí que generen inquietud. Allà van viure amb acolloniment el terratrèmol de finals de febrer. La nit del 27 al 28 van estar tres minuts (3 minuts és una eternitat, n’hi ha prou d’imaginar-s’ho) refugiant-se als marges dels llits, taules armaris. Així s’evita que t’esclafi el sostre o les parets si cauen amb un cert angle; si cauen perpendicularment t’esclafen, però si et poses sota una taula o un llit encara és pitjor perquè si cau la paret o el sostre a sobre del que et “protegeix”, t’esclafa segur. M’ho expliquen perquè els ho pregunto sorprès perquè diuen que l’última cosa que sha de fer és sortir esparverat al carrer. Que la majoria de la gent que mor estan al carrer. “?”, pregunto. I em diuen que al carrer està ple de cables d’electricitat i d’altres que durant el sisme són fuets letals que et tallen el coll o el que faci falta. M’explica la Viella, la propietària del hostel Aires Buenos, nord-americana que ha viscut al Japó, Barcelona, Paris…, que la nit del 27 de febrer estava al Hostel, dormint, i es va despertar notant el moviment i pensant que seria un més de tants. Però quan portava 30 segons sense parar va començar a preocupar-se. I els 3 minuts van ser una eternitat i, esclar, va sentir aquella sensació de vulnerabilitat absoluta que només la naturalesa pot provocar. Perquè no hi ha suborn possible, cap pacte pot gestionar el conflicte, aquí no hi ha res a negociar. La natura fa quan vol. I l’home no hi té res a fer. El Francisco, un amic de la Viella que ha vingut a sopar, empresari d’uns 50 i pocs anys que discuteix amb la Viella perquè ell considera que dins del Palacio de la Moneda Allende es va suïcidar i ella que el van assassinar (i això és una diferència enorme per la imatge del president derrocat per Pinochet), deia que el Francisco, que ha viscut tota la vida a Xile, em mira fixament i em diu: “Nunca viví un terremoto tan duro como éste”. Encara hi ha rèpliques. El dia abans d’arribar a Valdívia, que està bastant al sud de Concepción, en aquesta ciutat hi ha haver una rèplica de 6 i pico. En el meu ascens cap al nord des d’Ushuaia tenia previst passar un dia per Concepción. Per interès periodístic i malgrat el temor latent inevitable. Però la combinació des d’El Pucón amb Concepción i Santiago de Xile i els dies de què disposo m’ho impedeixen, de manera que no hi aniré. No cal dir que si de pujada hi ha un terratrèmol que flipes no cal estar a Concepción per tenir un problemet, especialment si vas en autocar per la única autopista del país, la Panamericana.

Just acabo de comprat el bitllet. Aquesta nit, a les 20.30h, surto cap a Santiago de Xile. Són unes 11 hores de trajecte. Sempre que el trànsit sigui fluid i que la via no estigui tallada…