Barceloneta (30 d’abril del 2010, Santiago de Chile)

Barcelona és una ciutat petita que volent ser gran s’ha fet més petita, ja no s’hi cap, viu acomplexada, es pensa que vol ser una cosa que no pot ser, viu en l’angoixa del braç més estirat que la màniga. Poguent ser una ciutat preciosa, recollida pel mar i la muntanya ha jugat a fer-se gran contranatura i s’ha trobat atrapada entre el mar i la muntanya, entre Madrid i París, cridant desperadament perquè el món reconegui que és una ciutat fantàstica, la hòstia, ultracool i progre, multicultural i permisiva, antifranquista i mediterrània, i catalana però amb paelles. Abans dels decisius esdeveniments del 1992, Barcelona era una ciutat a escala 1/1. Ni trampa ni cartró (castellanisme). Era el que era. Tenia marge per millorar aspectes de serveis, de cooperació cívica, d’urbanisme, de comunicacions. Però no calia tocar per res el perfil, l’ànima, el batec popular de la ciutat, una reunió de viles. Barcelona no era cosmopolita ni falta que li feia. Ningú va demanar que ho fos. Es va il·lusionar en un projecte que va reportar notorietat i les rondes, que va recuperar l’Estadi Olímpic per no fer-hi res, va inventar el Palau Sant Jordi per no fer-hi casi res, va treure les putes de la Rambla de Catalunya (i les va posar en un altre lloc), empès per un clamor popular que no recordo va posar bancs nous perquè la gent s’hi assegui, i va crear una mascota oblidadíssima per tothom menys pel compte corrent del creador i l’exèrcit de gafapastas que el van emular. I, a més, ve permetre que Els Comediants afegissin una mica de multiculturalitat al seu currículum. Tot això no calia, i vist amb la perspectiva coneixent els resultats d’aquell punt d’inflexió en la ciutat, el balanç entre el sacrifici patit i els resultats obtinguts esdevé tràgic. Però vam ser olímpics i (i ara ve el millor, el quid de la qüestió, l’explicació visceral i seminal de tota la merda cosmopolitatitzadora de la ciutat promoguda per alcaldes, diaris i prohoms de la vila)… Barcelona va ser olímpica i Madrid no ho ha estat (i portant a l’extrem el deliri d’acomplexament, ara toca muntar uns jocs olímpics d’hivern: un gran gag). Els grans triomfs de la ciutat són triomfs per comparació. Aquest és el destí penós, carent d’imaginació i indigne d’una ciutat tan bonica, al qual l’han abocat els somnis de grandesa dels seus dirigents i de molts dels seus ciutadans, que avorrits a l’Eixample necessitaven una mica de sal i pebre a les seves quadriculades vides. Barcelona no necessitava transcendir mundialment, en tenia prou amb ser una ciutat feliç per als seus ciutadans (no?), una ciutat a la mida possible, entre Collserola, el Besós, el Llobregat i el Mediterrani. No en calia més, d’espai, ni calia apretar-s’hi. No calia imaginar-se turistes de tot el món arribant per terra, mar i aire per proclamar que som una ciutat que mereix l’elogi de tot el món. Quina mena de complex havíem de superar? Per què vam haver d’enviar missatge a tot el món dient “ei, ei, que som molt guais, a Barcelona!”, si aquestes coses cauen pel seu propi pes. Jo vaig a Lisboa i flipo, i no em cal que des de Lisboa perdin el cul per agradar. Això va així. Però a Barcelona va anar aixà. I, més patètic, la pàtina de ciutat moderna ja s’ha esfumat, perquè, què es pensaven, era una moda. Nova York és una macrociutat, Barcelona és un macropoble que té el pitjor d’un poble i el pitjor d’una ciutat. Però té, de moment, Gaudí, Santa Maria del Mar (i que duri) i Ciutat Vella (parcialment: la destrucció d’El Born avança fermament), el mar (brut, però el té), el Barça (que, tot s’ha de dir, sublima tots els complexos d’inferioritat de la ciutat i de Catalunya sencera: el Camp Nou és un santuari expiatori de les febleses del país) i, sobretot, els racons que no surten a les guies de turisme ni als pamflets que edita l’Ajuntament per masturbar-se mirant-se al mirall amb una careta de Cobi posada al cap. Racons de l’Eixample, un carrer estret de Sant Andreu, una placeta de Sant Gervasi, aquell carrer empinat del Poble Sec, l’aridesa industrial del carrer d’Almogàvers, la grisor supervivent de Sant Martí, la bellesa discreta d’El Guinardó, l’olor dels carrerons de la Barceloneta, les botigues de queviures que resisteixen a Gràcia, la carretera de les aigües, i els carrerons del darrere del Palau de la Música.

Però Barcelona ha estat duta a un lloc d’aquests que et posen botox, et fan cirurgia facial perquè estiguis més bufó (i el resultat és com el de la Sílvia Munt, una senyora que abans era preciosa i que ara sembla que l’hagi picat una vespa a cada llavi), et fan lifting fins a l’ullera i quan surts del quiròfan, encara anestessiat, et fan mirar al mirall i et diuen que estàs guapíssim, i tu que el que realment veus és un monstre a qui acaben d’encular i ha de pagar el beure. Això és Barcelona, ara. Una ciutat estimable que es fa odiar. Una ciutat que veu com els seus marxen perquè, esclar, tot això ho ha de pagar algú, i els únics que poden pagar-ho són els estudiants nòrdics i nord-americans i altres acaudalas que vénen a la ciutat, flipen i es compren un piset. Barcelona s’ha convertit en segona residència i ha expulsar als fills dels que la tenen o tenien com a primera residència. A menys que heredis un pis o que trobis una ganga que puguis pagar a 50 anys, Barcelona no serà la teva ciutat, encara que (parafrasejant Jordi Pujol referint-se a què és ser català) hi hagis nascut, (estudiat) i treballat.

Escric això a Santiago de Chile, una ciutat (com tantes altres) que no necessita vótex per reafirmar la seva identitat. Escric lluny de Barcelona, enyorant-ho tot menys la ciutat en què s’ha convertit: una ciutat pretensiosa, desfigurada, insensata i desagraïda amb els seus.