Valparaíso plastidecor (1 de maig del 2010, Valparaíso)

Dia del treballador. Tot tancat, no hi ha diaris (llàstima: els excel·lents “La tercera”, “Mercurio” i el boníssim satíric “The Clinic” han estat el primer punt de l’itinerari aquests dies a Xile). Funcionen els transoports. L’espectacular servei d’autocars de línia estan en plena forma. És dissabte, és festiu, el dia és preciós, cap núvol, temperatura d’anar amb màniga curta. Tot de cara. Enfilo cap a Valparaíso. 120 quilòmetres, casi 2 hores en autocar que passaran volant. El temps és relatiu, tots ho sabem. Si vas en Ferrocates s’allarga; si vas en Tur Bus o en Pullman s’arronsa. A l’autocar, un display anuncia el nom del conductor, la velocitat del vehicle en temps real i avisa si s’ha sobrepassat en algun moment la velocitat màxima establerta pel codi de circulació. Tots els autocars tenen servei, seients còmodes i més que reclinables, un assistent que s’encarrega de revisar els tiquets i vetllar que els passatgers tinguin un bon viatge (un azafato, vaja; de moment sempre han estat homes), i estan nets. Arribo a l’estació d’autobusos amb metro, un metro excel·lent també, d’aquells que van amb rodes, com a París, que recordi. Treballadors del servei s’encarreguen de dirigir els viatgers en hora punta per ordenar l’entrada i sortida dels vagons. N’hi ha uns quants per andana. I hi ha moltes andanes. Santiago de Chile és gran.

L’autocar arriba amb retard a Valparaíso perquè hem trobat un accident de camí. Pugem un turó i al baixar-lo Valparaíso apareix com una vall rodona envoltada de mar i muntanya. Una barreja de Lisboa, per les pendents, Roma, per la quantitat de turons que l’envolten, i Rotterdam, pel port. Surto de la terminal i topo de morros amb el mercat, una gentada de colors, esbravada, amunt i avall, esvalotats, un crida, l’altre corre, els cotxes pel mig a punt d’atropellar-me cinc vegades, i jo vaig fent fotos, rollo nipó, també hi ha bicis i venedors ambulants i individus d’aspecte esmorteït i individus d’aspecte fiscalitzable, i individus sols. I gossos arreu. Els gossos abandonats no fan la mateixa cara que els gossos que dormen calent, ni borden tant, curiosament. Són gossos macos, alguns fets pols, malalts segur, d’altres encara esbelts i dignes, però amb els dies comptats. Són abandonats per caprici: de petits són monos, quan creixen són un destorb. Hi ha lleis per posar “remei” al tema. Hi ha pintades en contra de la llei. Els gossos no se n’adonen, no saben llegir, però alguna cosa deuen notar. Passo per un parc, l’O'Higgins, amb nens fent voltes en uns cars xulíssims, de colors, de la era prePVC, de matella, pintura una mica rovellada, riuen conduïnt i xocant. En una filera acompanyada d’arbrets de tauletes, juguen a escacs i a la brisca. Avui s’ha convocat una campionat de brisca per celebrar el dia del treballador. Meravellós. Faig fotos. ¿Què puc fer, si no?, penso. M’agrada les cares que posen jugant, però intento que no se n’adonin que els fotografio per no “alterar” l’objecte que vull capturar. Els científics es troben amb el mateix problema quan fan comprovacions i prenen mides.

Valparaíso té una linea de mar que és un port grandiós, amb un volum de càrrega i descàrrega de cargo al·lucinant, uns vaixells enormes ancorats a centenars de metres. Aquesta és la part numèrica i sorprenent de la ciutat. Si li gires l’esquena et trobes amb el Fama de Lisboa multiplicat per trenta. Pujo, caminant, sense fer servir els ‘famosos’ funiculars. La pendent és empinada, les vistes són meravelloses. I els colors dels barris, de les cases, de les façanes, la combinació i els enginys particulars dels marges de les finestres de la sotetaulada, de les portes i dels sostres, vistos des de perspectiva aèria, els colors són sensacionals, divertits, emocionants i inoblidables. M’imagino un mapa de la ciutat, amb tots els carrers i les cases marcades, com aquells mapes del catraste. I m’imagino un dia, fa anys, un alcalde dient-li a un grup de nens: “Té, us dono uns quants paquets de plastidecor perquè coloregeu Valparaíso”, i els nens s’hi van aplicar. Així de bonic és el cromatisme de Valparaíso. Turística, amb restaurants cars, i hotels amb unes vistes privilegiades. Però, almenys des de fora, caminant-hi un dia, no és luxosa en el sentit de luxosa repipí, luxosament correcte, vull dir, sinó que és una ciutat que és ella mateixa, i que de moment resisteix l’embit de la tonteria esteticista i puritana de la classe adinerada quan irromp en un entorn que, de natural, no li pertany.

Passejo pel moll que té les vistes més boniques de la ciutat, on els ciutadans pesquen, faig fotos, i es veuen els vaixells aturats, immòbils sobre les aigües de l’oceà Pacífic, m’emociona aquest detall, hi ha lleons marins i diria que pelícans, però no ho sé del cert, m’estranya, em dic confondre, però és una au que només havia vist al zoo, veig parelles de joves passejant cap a indrets amagats per fer-se petons i derivats, n’he vist moltíssimes d’aquestes parelles a Xile, sempre arreserades en parcs i indrets apartats, amb la cara dels adolescents que estan descobrint coses, aquella cara que d’aquí a uns anys envejaran quan la vegin en els ulls de la generació que els succeïrà. Me n’alegro per ells i per elles. Marxo del moll, creuo la via del tren, no n’he escoltat passar cap en tot el dia. Torno a la terminal d’autobusos, canvio l’hora del bitllet de tornada, ho fan en un minut, cap problema, només pago la diferència perquè el bitllet que tenia s’havia beneficiat d’una promoció, ok, tornem cap a Santiago, la llum taronja il·lumina Valparaíso i em quedo bocabadat mirant per la finestra, no faig cap foto, ara no estic per fer una foto, observo la ciutat, no hi viuria però hi tornaria amb amics, per passar un dia i mig: arribaria a la tarda, passejaríem pels barris dels turons, ens cansaríem, soparíem peix fresquíssi, sortiríem de nit, segurament acabaríem ebris i l’endemà ens despertaríem amb ressaca. Faríem un d’aquells dinars ressuscitadors, i passaríem la tarda visitant la ciutat que encara no haguéssim vist. Al vespre veuríem com el sol es pon, i després marxaríem cap a on fos. Ja ho veurem, ja ho veuríem.