Verd, taronja, blau (2 de maig del 2010, Xile, Uruguai, Paraguai)
Pingüins a Ushuaia, els Andes patagònics, la ruta 40, el Perito Moreno i el Chaltén, Chile Chico, el trajecte entre Puerto Ibáñez i Coyhaique, Chiloé, Valdívia, Pucón, meravellós Pucón, Santiago. En deu dies, condensat. Un no parar. Blanc, verd, marró, groc, taronja, vermell, blau marí, blau cel, poc gris, la llum intensificant-ho tot i el temps, malgrat el temps, generós. I els núvols, blancs o grisos, amagant els cims més alts. Però no tots. De Santiago de Chile a Uruguay, de bon matí, quarts de vuit, sobrevolant els Andes, l’avió agafa alçada en paral·lel a la serralada i quan en té prou gira a l’esquerra i la sobrevola. Miro a l’oest i veig una imatge espectacular: per sobre dels núvols, i no són núvols dels de vol baix, són núvols “dels de dalt de tot”, sobresurten els cims nevats d’una parell de muntanyes. Faig càlculs, estem molt amunt, i és imponent. Potser sigui l’Aconcagua, o un cim germà. Sobrevolem, passades dues hores, Montevideo, la ciutat que m’imanta. Hi fem escala. Passejo per l’aeroport, novíssim. N’hi ha prou d’anar al lavabo per adonar-se’n. Nèt, nou, perfumat i tot. Ja tornarà a la normalitat, amb el temps. La vista aèria de la ciutat la mostra abocada al mar, a la badia que la recull, encarada a Buenos Aires. A diferència de l’argentina, que em sembla desbordada i desmesurada, la ciutat uruguaia em transmet la vibració d’una ciutat equlibrada i a l’escala adequada. Però no ho sé, encara. Li vull tirar els trastos, però he d’esperar el moment adequat. Ja arribarà, si ha d’arribar. Volo de nou, gairebé dues hores cap a Asunción del Paraguai. Asseguda al costat, una senyora educada i elegant, gran, amb un bolso del qual treu un pulveritzador de perfum i se n’unta a la nuca, amb cura, un sol dit, suaument i lliscant fent pressió. Llegeix un llibret, no sé quin, però veig al text de la contraportada una menció a l’opus dei. L’ajudo a encabir la maleta dins del contenidor sobre els caps. M’ho agraeix. Fem conya perquè escoltem com la tripulació barrunta perquè a l’avió hi ha 64 passatgers però en les llistes d’embarcament només n’hi ha previstos 62. Un català (no és conya), ha estat un dels últims passatgers a entrar a la nau i ho ha fet amb la discreció característica de certs especímens ibèrics, és a dir, bramant i discutint amb l’encarregat de donar la benvinguda als viatgers, recriminant-li el “retard impresentable” (quin retard? anem sobre l’hora prevista), encoleritzat, entra al passadís amb cara de bomber restret i remuga. Deu considerar que allà d’on ve tenim legitimitat per ensenyar lliçons de puntualitat a la resta del món (penso malament i matiso: als països de l’anomenat segon món, com Paraguai). De les lliçons d’educació no cal ni parlar-ne. Ningú fa cas al senyor aquest, que enfila passadís avall amb cara de cagarru. El vol és tranquil, almenys per a nosaltres, els viatgers silenciosos, miro avall, i quan arribem al Paraguai reconec el color taronja del terra, el contrast amb el verd, i la meravellosa trilogia que formen amb el blau del cel, amb espurnes blanques dels preciosos núvols de per aquí. Com deia, en deu dies he vist paratges excepcionals, he patit sotregades estètiques baptismals, però la visió del Paraguai de nou no es queda enrere. És sublim, el cromatisme d’aquest país tant donat pel cul en tots els altres aspectes. Aterrem al miniaeroport d’aquest país amputat, aïllat al bell mig del continent, un país que els xilens i els argentins no coneixen, que em pregunten “cómo és? viste que está allá en medio y igual no sé nada”, que adjectiven amb tòpics i que es miren amb el menyspreu dels nous rics. Aquest país preciós segueix bategant, mostrant la seva bellesa discreta i modesta, al ritme d’acceleració lentíssima, sota el llastre de la corrupció i d’una autoestima colectiva sota mínims. Sona frívol insistir en la bellesa dels paisatges, però això és encara un dels patrimonis del país que està indemne de l’expoliació i l’agressió sistemàtica patida pel Paraguai. Quatre hores d’autocar per anar d’Asunción a Villarrica, tant com hores efectives de vol de Santiago de Chile a Uruguai i després a Asunción. El viatge és un festival: autocar de l’any 20, a petar, gent al passadís, dempeus, a la ràdio a tota pastilla la locució radiofònica del partit entre Cerro i Olímpia, màxima rivalitat, el conductor prement el pedal, carreteres de doble sentit amb un sol carril per costat, viva las vegas, el paisatge acollidor, les finestres obertes, si treus el cap el primer camió que passi per l’altra carril te l’arrencarà, segur, a mig trajecte puja una noia a vendre chipas, amb un farcell enorme, i es pateja amunt i avall el passadís ple de gent a vessar, i ho aconsegueix, no sé com ho fa, compro una chipa, m’encanta, ara feia dies, el viatge continua amb la panxa plena, hi ha una noia al passadís de faccions indígenes que és senzillament espectacular, s’escolta la ràdio i comenta coses amb un home del costat, el futbol uneix generacions, arribem a Villarrica, a la terminal, ja me la conec, em sento una mica com a casa, una mica almenys, enfilo caminant cap a l’Hogar, em sé el camí, la motxil·la pesa però tant me fa, em reben l’Ada i la Maria, que estaven a prop de la porta d’entrada. Torno a ser aquí, amb la maleta plena d’experiències, la càmera plena de fotos i la motxil·la plena de roba per rentar. Aparentment tot segueix igual. És el que tenen els grans canvis: que són imperceptibles i no cal explicar.

