Juli

Avui era l’aniversari de la Juli. Set anys. L’haurieu d’haver vist, la cara que feia, els ullets somrients, la il·lusió, el cabell recollit per a l’ocasió, uns pantalonets blancs i una brusa crema, i les vambes i mitjons. I et mirava de reüll, com dient-te “és avui, te’n recordes, oi?”, i reia i se n’anava corrent desitjant que la perseguissis. I la perseguies, i pensaves qui perseguia a qui. I la Juli corria rient i movent els braços com un molí, com sempre fa, i les cames com si fos un soldadet de plom, amb una mena d’acceleració fugaç que mai he acabat d’entendre si és una genialitat o la conseqüència d’algun problema muscular o ossi. De totes les tristeses que provoca pensar en les nenes de l’Hogar, algunes et deixen mal cos i optes per no pensar-hi perquè no et vols colapsar ni vols que et vegin colapsat. En el fons, en realitat, per a elles ets un més, però per a tu elles no ho són. Acceptar això no és senzill, costa i ataca directament la nostra vanitat d’”ajudadors”. Però és tal qual. Vénen i van els voluntaris, alguns tornen, però elles es queden, i la seva vida és aquesta i ja veurem quina serà més endavant. La Juli és una nena empàtica a més no poder, però mira per on que li ha tocat néixer en les circumstàncies que li ha tocat. Ara té set anys, segueix rient, segueix plorant a la mínima que li donen un cop (normal, no?), a poc a poc sembla que parla millor (té un problema per pronunciar algunes consonants, però cap logopeda la tracta), està en l’òrbita de les nenes de l’Hogar (això vol dir, ras i curt, que si no és molt intuïtiva i sensata, cau en la xarxa de les nenes més disperses, que abaixen el llistó de tot el que es fa: estudiar, jugar, fer els “oficios”, tot). La Juli és especial. Un dia, abans de venir cap aquí, a mitjans de febrer, estava al pis de Gràcia, i vaig fer un Skype amb una voluntària catalana que aleshores estava a l’Hogar. Durant la conversa va aparèixer la Juli amb la seva germana, la Sole. Vaig parlar amb elles, i la Juli en un moment donat em va preguntar que què havia darrere meu. Em vaig girar, hi havia una mena de gallina-guardiola de color groc llampant. La vaig agafar i li vaig dir que era com un “chancho”. Pel que sembla, també li vaig dir, endut per l’emoció d’estar parlant amb ella (aleshores feia sis mesos que no la veia ni hi parlava) que quan hi anés li portaria el chancho. Però ni hi vaig pensar, la veritat. El dia que vaig arribar a l’Hogar va venir a rebre’m a la porta la primera de totes. Em va abraçar, em va fer un petó i em va dir “tengo que decirte una cosa”, es va atansar a l’orella i em va dir: “¿Traíste el chancho?”, i jo no sabia de què em parlava (ni entenia molt bé el que em deia, pel problema de dicció que he comentat), però quan hi vaig caure em vaig sentir com si m’haguessin clavat una agulla al cerebelo. I la seva cara ni us l’explico. Però men vaig sortir amb retòrica d’adult, la que els nens fan veure que entenen però en realitat no els cola per enlloc. De manera que ahir, el dia abans del seu aniversari, em ve la Juli amb la seva habitual capacitat de persuació, i em diu, rient, a l’orella de nou, “me traíste del chancho”, en referència al meu recent viatge a Argentina i Chile”. Tocat i enfonsat… De nou retòrica, i de nou pensant què fer, com fer, i li vaig dir que si li agradaria un altre chancho, no aquell chancho, i em va dir que “sí!”, i ara buscaré un chancho per la Juli. Avui era el seu aniversari. Li han fet un pastís, i després de sopar ha bufat les set espelmes, el menjador estava ple de globus roses, alguns ajuntats en un manyoc preciós, tot senzill, tot a la mida, tot elemental i ple de significat, res de pallofa, res de retòrica, res de gilipollades. Li he regalat dues coses en nom de l’Hogar: unes sabatilles super xules i còmodes (no en tenia, perquè se li havien trencat fa setmanes, i ahir la monja, quan li vaig preguntar què li podia comprar, em va dir de seguida “zapatillas!”) i un joc de sobretaula, perquè una de les ties, la Juanita -que és genial- m’ha dit al migdia que a la Juli li agraden molt, i que en té uns quants que desa ordenadament al seu armariet. Aquesta migdia, després de dinar, ho he anat a comprar al “centre” de Villarrica. Sempre és un plaer caminar per Villarrica, els carrers més macos del món, amb la trilogia que em té fascinat dels colors verd, taronja i blau. Veig les motos passar, la gent anar fent, alguns prenent tereré, veig quatre dependents en una botiga de fotografia, esperant algun client, amb la calma, veig els voltants de la terminal plens de gent amunt i avall, veig una parella discutint al mig del carrer, la dona fotent-li una bronca al tio que flipes, penso en les paraules d’aquesta nit mentre sopàvem de la Juanita i la Sonia Marlene, que el masclisme va perdent espai i que les dones comencen a tenir veu i vot. Vaig al “centre” i compro els regals de la Juli. Quan els obre la cara és espectacular, està com en una mena d’orgasme emocional, no hi cap tota. Abans de bufar les espelmes posa una cara memorable, es concentra tant que sembla Usain Bolt a punt de córrer els 100 metres a Berlín, es nota que per a ella és un momentazo. Deu pensar que si no les bufa totes set el desig no se li concedirà. Què maca. Obra el primers, les sabatilles, s’atabala, perquè se les vol posar però porta les vambes, i li queda un regal per obrir, i les nenes del voltant, impacients, li volen obrir el seu regal i això no pot ser, no, i li dic que no es preocupi per les sabatilles, que li guardo, i obre l’altra regal, i no entén ben bé què és, però amb la cara paga, “Oh, oh”, diuen les altres nenes, i jo el que li dic és que ja li explicaré com funciona, i riu, i aleshores té pressa per posar-se les sabatilles, i se les posa amb els mitjons inclosos (són blancs, les sabatilles negres: directes a Lloret!), li van bé, la talla és la correcte, tot de perles doncs, la Juli contenta, i això no té preu.
No podem fer molt els voluntaris, sovint no saps si fas gaire, i sovint no saps com podries fer més. I sabem que res del que fem pot canviar substancialment res, és una acceptació trista però necessària per no perdre de vista la realitat, i així no generar-te expectatives impossibles ni generar a les nenes expectatives improbables. Però celebrar un aniversari com es mereix… i tant, només faltaria. Felicitats, Juliana!