Plou a Villarrica (7 de maig del 2010, Villarrica)

Plou a Villarrica. És de nit. El carrer, fet de llambordes, fa de canal de l’aigua, perquè en absència de clavegueres mana la llei de la gravetat i el carrer de l’Hogar fa una lleu baixada, així que sento el l’aigua córrer com si fos un rierol. Trec el cap per la finestra. Veig el sereno de l’Hogar, don Aldo, que ni se n’adona. Miro el silenci amunt i avall i escolto el que veig. El festí dels sentits es manté brollant a dojo aquí. Lluny, potser no gaire, les fuetades dels llampecs van advertint que s’apropen. Potser la nit sigui moguda. L’olor del terra, humida, va aromatitzant-ho tot. És la mateixa d’allà, en això no hi ha diferència substancial. Excepte que si passegés 200 metres més enllà pel trajecte em trobaria tres-centes espècies d’insectes, animals i plantes i. flors que difícilment veuria allà, ni al zoo. El zoo, quina cosa!

És de nit doncs i el silenci fa pensar en tot el que aquí deu estar passant. La tasa d’alcoholèmia és elevadíssima. Ahir mateix van sancionar una llei que diu que no es pot beure alcohol a les terrasses ni exteriors dels bars o del que sigui. Pretén la norma reduir la xifra de borratxos que transiten pel carrer: 1) molestant; 2) humiliant-se; 3) posant en perill els demés conduint en moto o cotxe (apunt: sense casc, malgrat que la llei ho exigeix, i sense seguro de tercers ni de res, perquè cap llei ho exigeix). És de nit i els borratxos deuen estar liant-la. Potser no al carrer, però aquí la violència domèstica és acusada. Les agressions són freqüents, qui no n’ha patit una n’ha vist una. Aquesta nit, sopant, la sor al càrrec m’ha explicat les circumstàncies que van portar, fa deu anys, cinc germanes a l’Hogar. Encara hi són. La mare, alcohòlica, estava al llit amb un amant, quan va arribar el marit (alcohòlic) a casa. Davant de les 5 nenes i un germà, l’amant li va clavar una destral al pit al pare. Lògicament, l’escena va ser macabre i no cal entrar en detalls del que van veure les nenes. El pare va sobreviure l’atac. Avui el pare i la mare segueixen vivint junts (!). I cada dos per tres, ebris que fa por, s’hostien o el que calgui. Ahir mateix, m’explica la Sor, a la mare “le rompió la cabeza” i des d’aleshores no se l’ha vist. Tot això explicat dins d’una certa normalitat. El més impactant, més enllà dels fets, és la realitat que perdura i que forma part complementària de tota aquesta follia, que són les filles a l’Hogar. Vivint l’anormalitat com poden, cridant, pegant-se, sent amables, plorant, rient, discutint, obeïnt, desobeïnt, perdent el tren sense saber-ho, pujant-se al tren intuint que és el que els convé, demanant carinyo sense saber-ne, tancant-se en banda obstinadament, posant un mur de contenció emocional entre elles i nosaltres, enderrocant el mur de contenció perquè els dónes un caramel, ostiant-se base de bé quan no les veus, putejant-se, espiant-se, ajudant-se, jugant, envejant i sentint gelos, mirant-te mig amagades i rient quan les enxampes i sortint corrents i en la fugida entrebancant-se amb vés a saber què i plorant per la trompada fins que les vas a socórrer i amb això ja en tenen prou, i segueixen la fugida de nou, com si no hagués passat res (perquè no ha passat res) i només quan la hòstia és descomunal, quan el xixón fa por o la sang raja, només aleshores criden i udolen un SOS que quan el sents apretes a córrer perquè saps que la cosa va en sèrio, com aquest migdia, que la Rosita s’ha fomut un pinyo espectacular i ben aprop de l’ull, que si és 3 centímetres més endins el perd segur, i el bony/blau que se li ha fet era esfereïdor, i la Rosita té 3 anys, i ha plorat amb una dignitat sorprenent, i li hem posat gel a la ferida, i plorava i jo, impotent, li he agafat les manetes mentre li refredaven la ferida, i ella s’ha agafat fort i jo, emocionadíssim, me la mirava i pensava “joder, què forta que és”, i pensava en el seu passat, i no l’explico aquí perquè està plovent i no vull aprofitar la benentesa per fer un altre mullader.

Vaja, el que volia dir és que plou a Villarrica, però tinc la impressió que amb dir-ho al títol no n’hi havia prou.