Déu meu (11 de maig del 2010, Villarrica)

La Carmen s’atansa, la Mabel l’acompanya, vénen directes cap a mi, estic assegut al patí de l’Hogar, olor d’herba, els dos lloros de la gàvia petant la xerrada, està núvol i fa fred, la porta de l’església està oberta, veig des d’on sóc l’altra i el jesucrist, també veig al fons el tinglado on les nenes juguen i d’on vénen la Carmen i la Mabel directes cap a mi, i no vénen rient, de manera que sé que la cosa va en sèrio i em vaig preparant perquè les nenes poden atacar per qualsevol costat i més val tenir una resposta adequada o et pots trobar immers en un conflicte pedagògic que no desitges.

Carmen: “Santi, ¿cierto que vós no creés en Dios?”

Santi: “O-O”.

La Mabel mira la Carmen. La Carmen i la Mabel em miren. Jo me les miro i somric. I mentre somric el cervell, que per alguna cosa ha de servir a banda de per generar neurosis i mals de caps, rumia quina resposta pot servir per evitar que d’aquí a 30 segons em converteixi en una mena de Llucifer per a totes les nenes de l’Hogar i la meva presència es compliqui d’una manera que tampoc desitjo.

Santi: “No, no és cierto. Creo, pero de una manera distinta a la de vós”.

Lògicament, la Carmen em mira amb cara de “no sé què t’empatolles”. Aprofito que no sé què dir (sic) per preguntar-li per què m’ho pregunta i em diu que “Verónica me dijo”, i recordo que fa uns dies, parlant amb la Verónica, en un excés de confiança li vaig dir alguna cosa similar a “yo no creo en Dios de esa manera” perquè em va preguntar per què no anava mai a l’església a escoltar el sermón matinal de la sor.

La cosa no va més enllà. Em ric i miro com la Carmen i la Mabel desfilen cap al tinglado, i penso que el seu trajecte és la pasarela més bonica que he vist mai, és tot tan natural aquí, i natural vol dir sovint bestial, vol dir sense educació, vol dir nenes deseducades campant per lliure, la llei de la seva selva, amb uns clans interns al·lucinants. Exemple: abans de marxar a la Patagònia li pregunto a la Sònia si té ganes de que (jo) marxi, pregunta que pretenia ser retòrica. Resposta: “No lo sé”, diu. Com que no ho saps, li dic, i si no ho saps tu qui ho sabrà, dic, fent servir una lògica racional que cada dia em sembla més inútil. La seva resposta és bastant més útil: “Se lo tengo que preguntar a Lídia”. Estupefacció. Em quedo sense paraules. Investigo una mica i esbrino que, efectivament, la Lídia és la líder d’un dels clans i que la seva ascendència arriba a aquests nivells. Si ella em sentencia, hi haurà unes quantes nenes que em faran el buit. Alguns dies ha passat, i no és agradable. No s’ha d’oblidar que moltes de les nenes són o procedeixen directament d’indígenes, i us asseguro que els indígenes tenen els seus codis particulars…

Deia que aquí tot és natural, i és així, per bo i per dolent. Hi ha moments en qué les escanyeries i altres en què te les menjaries. El més difícil és quan veus als teus morros com prenen postures que ara els semblen molt divertides i enginyoses i que d’aquí a no gaires anys les portaran a la misèria. Ahir em diu la Rafaela. “Tengo muchas ganas de tener 18 años”. “¿Para qué?”, pregunto. “Para poder llevar tacos (tacones)”. Resposta que allá és simplement frívola, però aquí és perillosa. Estem en un país on la taxa de natalitat és elevada i la precocitat també. Però la solvència econòmica no. I hi ha moltes nois amb 13, 14, 15 anys amb fills i amb la vida condicionada per sempre. I les nenes de l’Hogar hi estan més exposades.

La Carmen portava dies que no em parlava i em mirara malament com treient-me la llengua. Encara no sé per què, potser ella tampoc. Però fa uns dies em va començar a saludar de mou, juga amb mi i fa broma, i em segueix, dissimulant poc però dissimulant, em fa ganyotes, em diu “feo” i se’n va rient i quan ho fa me la miro com marxa i penso en ella i m’agradaria poder-la tocar amb una vareta màgica i canviar el seu context, i aquests moments són els més durs, sobretot quan hi penses, com ara mentre escric això. Però la Carmen és qui és. Per això jugo amb ella, intento que llegeixi mentre juguem, intento que senti l’afecte i que entengui que donant afecte en rep més que no donant-ne, tot i que precisament a ella aquesta lliçó no li fa gaire falta. “Santi…!!”, sento que em diu, i amb la mà em reclama, en plan “ven acá”, i em porta a la zona de l’herba on hi ha uns quants arbres, bastant alts, frondosos, verds que flipes, verd paraguai, i, esclar, com em temia, dalt d’una arbre com micos hi ha 3 de les nenes partint-se la caixa, sobre branques que no són precisament robustes, sort que pesen poc, i em miren esvalotades. Són: Araceli, Ada, Epi. Les tres juntes deuen sumar 17 anys. Les faig baixar com puc (traducció: espero que baixin), els dic que no han de pujar, que la branca bla bla bla. Mentres dic això, on hi ha els columpios, les nenes de franja baixa, entre 3 i 6 anys, s’estan penjant per tot arreu, però mai han caigut. Els primers dies m’estressava veure-les pujant a dalt de tot de la bola aquella de ferros amb escales laterals, pujant i deixant-se caure agafades dels peus i amb el cap cap avall i dient “santi, mirá!”, però ja no m’estressa, és pura quotidianitat. Estem en l’hora del “recreo”, i les nenes van fent. Costa delimitar les hores del recreo amb les hores d’estudi, de menjar, de dormir, tot plegat s’encavalga perquè és difícil trobar esquemes per a les nenes, no hi estan acostumades i tendeixen a la dispersió.

Per això em sembla curiós i em crida l’atenció que enmig d’aquest context caòtic, on els referents són tan fugissers i costa tant trobar referències solvents per prendre decicions, enmig d’aquesta confusió les nenes se sorprenguin tant fins al punt de demanar una explicació de que algú pugui no creure en Déu. Sembla el món al revés, però és així.