Hòmens (14 de maig del 2010, Villarrica)

“Amiga íntima, ya me entendés..:”, diu picarón l’odontòleg. Això traduït vol dir folloamiga, i em diu que en té “unas cuantas”, en Asunción, Concepción y en Villarrica cinco o seis”. Amb raó em diu tímid al cap d’una estona quan en cotxe ens dirigim a buscar una “amiga íntima” i em pregunta si “¿quieres que te traiga a un par de amigas, sin problema?”. Poso ulls de “me lo dices o me lo cuentas” que la foscor del cotxe amaga, i ja està bé. Encuriosit per un deix d’exploració antropològica, estiro del fil. La situació és la següent: aquí no són recatados, no juguen a la puta i la ramoneta, no fan com si no volguessin fer allò que volen fer. Aquí actuen; aquí no s’ho pensen tant. Aquí fa i si cal desfan; però fan. No calculen tant, no especulen emocionalment, no se sotmeten a la jurisdicció de la ment i la raó analítica, sinó que deixen fluir, no posen entrebancs al desig. El 99% són catòlics practicants, però sembla que la versió llatinoamericana no va desenvolupar tant l’assumpció de la culpa.

Són les 8 del vespre. Anem en cotxe a dos per hora, si no morim, perquè no hi ha semàfors i això és una anarquia positiva, com quan a Barcelona se’n va anar la llum uns dies i la gent conduïa millor que quan hi ha semàfors (una prova més de que la sobrelegislació no ens fa millors sinó menys empàtics, al servei de la norma, i no del sentit comú). El cotxe és un Toyota importat des del japó, per això el reproductor multimèdia està tot en japonès. I no duu plaques/matrícules “todavía”. I aquí no hi ha assegurança obligatòria, ni a tercers ni res. Diu que és “opcional”. I res de cinturó de seguretat (em sembla bé: cadascú que triï). I em diu: “llevo el kit completo”, i d’un calaix darrere del canvi de marxes treu una mena de macrotassa i riu: “Para tomar” (tomar=beure). Seguim voltant per Villarrica, finestres baixades. S’excusa perquè no porta “el equipo”, que traduït vol dir un equip de música amb centenars de wats de potència, absolutament desmesurat, que fa vibrar (no exagero) els vidres dels cotxes i els cors (cor com a sentit literal, no com a metàfora) dels ocupants, finestres baixades i m’estic congelant, porto samarreta, polar i polar tallavent, i em congelo, tinc el fred a dins. La temperatura és de 13º, però la humitat és altíssima, i se’t cala el fred als ossos. Ells estan habituats i tan panxos, però jo no, i flipo. Se n’adona, puja les finestres i posa la calefacció a tota vela: i funciona realment bé. En dos minuts el cotxe és una estufa. Anem donant voltes. Villarrica és molt més gran del que em pensava: és que l’Hogar està molt al centre. Els barris perifèrics són iguals, sense botiguetes (no us imagineu botigues com les d’allà, aquí són mes cutres i més maques), amb menys cotxes i més carros, amb carrers potser més deixats i molts de sorra. Em diu que hi ha un parell de zones perilloses, que millor no anar-hi. Estan lluny d’on volto jo, no em preocupa. Em sento molt segur aquí, segurament massa. Arribem a casa l’amiga íntima, que baixa cofoia. Se saluden, un petó, una abraçada, tot molt càlid, res de machito (tot i que aquí el masclisme guanya per golejada), entren al cotxe, presentacions, “me llamo Romina”, “yo soy Santi”, “y vós de dónde sós”, “de barcelona”, “que lindo”, “si, es una ciudad bonita pero un poco cara y ajetreada”, “claro”, “si”, “un placer pues, “eso digo”, i seguim xerrant i riem i tal, parlem dels carpinchos, un animal que sembla una rata gegant o un porc senglar nan, realment peculiar. Anem a sopar a una pizzeria “El tío Rubio”, mai he passat tant fred demanant un pizza i vi. El vi fa que se’m passi, però jo sé que demà pagaré car tant de fred (i així serà). El restaurant està gairebé a l’aire lliure. La carta de pizzes és extensa i fa bona pinta. El cambrer és una mica “nerd”. No hi ha música, cosa que agraeixo sobremanera perquè si n’hi hagués seria reggaeton. L’odontòleg treu el “celular”(mòbil) de la butxaca, el remena, el posa sobre la taula i comencen a sonar cançons. Commocionat penso que si faig això allà em fan fora del restaurant, i dubto què és millor, el que fem allà o el que fan aquí. Penso que allà no pots treure el mòbil i posar música a la taula; però sí que pots entrar al restaurant i que estiguin posant música horrorosa o a un volum horrorós o amb una idoneïtat amb l’ambient horrorosa, i no hi pots fer res per “respecte” a les altres taules; una mica allò de “o putegem tothom o no putegem ningú”. Molt just. Molt modern. Molt evolucionat. Molt racional. Molt malament.
Les pizzes són boníssimes. La massa, d’aquella que es trenca. El vi és xilè, és correcte, però en excés no tant, se sap. El porten en una glassera (?), és tinto, tinto fred no vull, així que no l’hi posen. Anem fent: parlem i riem, sempre riem. Em passa pel cap una fantàstica idea: muntar una sala de cine a Villarrica. Estic segur que funcionaria. Fa un temps hi havia cine però l’amo es va jubilar i el va tancar. I ningú ha pres el relleu. La clau, se sap, són les crispetes. Qui sap…

Sortim del restaurant, ja no estic congelat, pel vi només, anem al cotxe i sant tornem-hi, però ara ja animadets diguéssim, i pel camí l’odontòleg s’atura i compra més beguda i cofoi treu la seva supertassa i continuem el recorregut fins a una plaça on sortim i xerrem i mirem la gent com passa i ens morim de fred. Quan tornem a entrar al cotxe em sento com quan estava a la Patagònia i feia fred i entrava a l’alberg i sentia la fantàstica sensació d’estar a resguard, d’haver esquivat la hipotèrmia. Em porten a l’Hogar. Són la 1am. El sereno no em sent, hauria d’estar despert, més que res per si ve un maleante encarar-s’hi, però dorm i em passo cinc minuts xiulant per no despertar les nenes i despertar el sereno (curiós), i és inútil. Així que l’odontòleg envia un sms a la Marlene, que dormia, i la Marlene li envia un sms al sereno, Don Aldo, que també dormia. Al cap d’un parell de minuts apareix Don Aldo, m’obre la porta i entrem, després d’acomiadar-me de l’odontòleg i la seva amiga íntima, que en una estona encara ho serà més d’íntima, seguríssim.

L’endemà serà un dia de mal de cap, mal de panxa i nostàlgia. Però la pizza estava riquísima.