Música (1) (18 de maig del 2010, Villarrica)

Pàgina d'inici > Uncategorized > Música (1) (18 de maig del 2010, Villarrica)

Música (1) (18 de maig del 2010, Villarrica)

19/05/2010 santimf Deixa un comentari Ves als comentaris

Parlo de música. Fins ara he parlat de colors, de textures, d’algunes paraules, poques però signficatives, de moments en moviment, d’imatges retingudes, de pocs conceptes i bastants sentiments, sensacions. He parlat sense banda sonora perquè sovint no n’hi havia. Fins que els trajectes en autocar van incitar a connectar l’iPod i posar el Shuffle… I des d’aleshores ha estat un no parar, una ruleta de cançons que transporten on vull, i si no m’agrada passo a la següent i santes pasqües. Les cançons són com l’olfacte, que fixen en la memòria sensorial un lloc, una imatge, un context, una situació, i quan al cap dels anys l’ensumes o l’escoltes et sents com si encara fossis allà, prescindint del temps, saltant-lo, i ubicant-te en el temps del record, fent coincidir record i present. Un luxe.

Fa dos mesos que volto per aquí. I malgrat que em fan tírria les categories, faré una llista de les cançons que determinen el que porto viscut. D’aquí a un temps, quan llegeixi aquest post recularé en el temps i em confondré amb el que mentre escric és present. Des del futur d’ara aniré a parar al passat del futur, i serà el mateix lloc on estic ara, el mateix moment, la mateixa sensació de plenitud. Vaja, aquest post és com enviar-me un regal per poder-lo obrir cada vegada que vulgui en el futur…

1. Prefab Sprout: “Life of Surprises”.
Perquè diu “Never let your conscience be harmful to your health” i cada vegada que ho diu noto la injecció a la vena i de seguida em tranquil·litza i em torna al present. “Bitter makes the worst things come by…”
http://www.youtube.com/watch?v=hDws8LPXzEM

2. Red House Painters. “Have you Forgotten”.
Perquè la vaig escoltar passejant per Santiago de Xile al vespre, content i sentint-me lliure del casi-tot, i em va fer pensar en la primera vegada que la vaig escoltar, quan les coses eren incipients, quan començava tot i no tenia escuts. “When we were kids we hated things our parents did”, diu Kozelek, i escolto unes paraules d’adolescent que nota que creix i no sap que per créixer encara li falten unes quantes hòsties ben rebudes. Aquesta cançó em fa sentir lleuger i tranquil, el ritme ho és, la veu ho és, és parsimoniosa, llarga, espaiosa, va fent, com una infusió, va insistint i et posa al lloc on vols estar. “Nobody’s nice, when you’re older your heart turns to ice”. I malgrat això…

3. Saint Etienne. “Sylvie (Alternate)”.
El primer dia, acabat d’arribar de l’aeroport, em porten a la Inspectoria de les monges salesianes del Paraguai. Sor Tere té una reunió i quan l’acabi anirem cap a Villarrica en autocar. Estic flipat d’estar al Paraguai. Fa una hora estava a l’avió. Estic cansat i content. Sor em convida a estirar-me en una sala mentre espero per reposar. Reposo, em poso l’Ipod, quedo mig adormit, aquella becaina que et deixa alleugerit i semiconscient, i que quan sona una cançó que impacta et desperta amb una dolçor exquisita. Passa amb “Sylvie” de Saint Etienne, en una versió alternativa a l’original. Em desperto cantant la tornada, sentint amb pulcritud com la Sarah Cornell canta, el to frívol i repelent d’una lletra simplona com una mala cosa, una lletra simplona que m’encanta i una cançó amb una lletra simplona que m’encanta també. I m’encanta que m’encanti malgrat tot el que he dit.

4. 10.000 Maniacs. “Verdi cries”.
El mateix: una becaina després de dinar, a l’Hogar, mig plou, dia gris i suau, calmat, no passa res, algun carro tirat per un burro pel carrer de pedra, la finestra oberta refresca l’habitació, m’estic quedant adormit sense tapar-me, sobre el cobrellit, ho noto però no m’aixeco, s’està tant bé… i quan em desperto és perquè sento el piano i la veu de la Natalie Merchant com si m’estigués cantant a l’orella, coses de l’iPod, i em sento transportat, elevat, durant una estona floto, i em resisteixo a desvetllar-me del tot, deixo que la cançó faci el que hagi de fer, és cadenciosa, cordes i piano i la veu tan bonica que té la Merchant. “To Aida…”
http://www.youtube.com/watch?v=l4pE9-_gL88

5. The Undertones. “More songs about chocolate and girls”.
Sóc a Valparaíso. Camino sense preocupar-me gaire d’on sóc (després sabré que creuo zones perilloses, escoltant l’iPod i fent fotos amb la G-10), he vingut des de Santiago escoltant The Clash i quan s’ha acabat tot l’arsenal rastrejo la llista de cançons buscant una onda similar i trobo els Undertones, autors de la fantàstica “Teenage Kicks”, i escolto els seus grans èxits mentre passejo. Percebo l’evolució del punk sobri a la incorporació de sons càlids, com The Clash, però menys. La cançó marca el ritme del passeig, vaig fent distret i divertit, m’aturo en una caseta d’aquestes on vénen cadenes, polseres, collarets. I me’n compro un.

6. Love. “Maybe the people would be the times or between Clark and Hilldale”.
Sona i dius: “Òstia, si era boníssima!”, però del “Forever changes” sempre escoltes “Alone again or”, i clar… Així que estic a la pieza, en una setmana en què cada nit m’estic xatejant fins a les dues de la matinada escoltant l’iPod, i quan sona aquesta subidón, quina cançó tan ben rubricada, divertida, elegant, rítmica, immaculada. Tot plegat és un festival: l’estat d’ànim, la cançó, la situació, la nocturnitat (el moment del dia millor per deixar-se anar, per obrir els poros).
http://www.youtube.com/watch?v=N1PhMSTj0uw

7. Fugazi. “Full Disclosure”.
Una mica de descompressió per moments d’ofec i nostàlgia. O com tornar al meu pis de Capellades un dissabte a les 3 de la nit. Si algú hagués entrat a l’habitació de l’Hogar mentre l’escoltava amb l’iPod hauria pensat que el diable estava de visita al Paraguai. No, tranquils, només és una mica de Fugazi, res que requereixi intervenció. Quatre bots i a dormir. Com enyoro aquells bailes i la finestra sense marc o la paret sense finestra. No ho sabria dir.

8. Dusminguet. “La dansa de l’imbècil”.
Camino per Villarrica entre cotxes i carros, gent que va per aquí i per allà sense molestar ningú, el dia és clar, sol i sol, caloreta, tot molt bé. Em sento així com mestís, amb ganes de festa major. I em poso aquesta cançó perquè em fa gràcia la trompetilla que va fent per darrere i la lletra, quan diu “Alguien me dijo que todo es mentida, ya lo sabía, ya lo sabía; ya lo sabía pero no me lo creía, no me lo creía porque todo es mentida”.Alegria catalana al mig de Villarrica. Seria bonic veure Dusminguet tocant a la Plaza de los Héroes.

9. Frida Hyvönen. “My Cousin”.
Aquesta sí que sí sempre em recordarà del tot aquest viatge, en concret dues situacions: 1) el trajecte de Calafate a El Chaltén (el trajecte més bonic que he fet mai per carretera); 2) les nits xatejant, a principis de maig. Dic sí que sí perquè tenia el disc a l’iPod però mai l’havia escoltat fins que el Holy Shuffle me la va presentar camí d’El Chaltén, quan ja era fosc, i vaig notar aquella certesa meravellosa de que això seria una relació de llarga durada, la relació entre la meva ànima i les cançons d’aquesta senyoreta sueca. I així estic mentre escric, escoltant-la per enèssima vegada meravellat per la tornada: “Oh I know my question doesn’t make sense at all, since we live outside the realms of ‘yes’ and ‘no’/ I know my question doesn’t make sense at all, but right now somehow I need I need I need to know”. No sé perquè em meravella, però sé que amb el temps ho sabré.
http://www.youtube.com/watch?v=EvqNiNn7i2w

10. Maria Taylor. “Cartoons and Forever Plans”.
Subidón, diversió naïf, passem-ho bé, no? Ballar sol no està tan malament; em munto la meva particular festa i quan l’iPod escull aquesta penso que molt ben jugat, oxigen pur, sense ment, sense neurosi, sense cinisme, sense pretensiositat, una cançoneta saltirona, en vull moltes més d’aquesta. “I won’t run away, I won’t run away, I won’t run away, I won’t run away, I won’t run…!”.

11. Neil Young. “Heart of Gold”.
És difícil que una cançó que has escoltat tantes vegades i en circumstàncies tan diferents la puguis identificar amb una de sola. Però potser serà així perquè potser hagi de ser així, i recordi aquesta cançó com “aquella cançó que…”. És meravellosa, però això ja ho sabíem. Res més a dir.

12. Antònia Font. “Bamboo”.
Estic amb la Leila, una nena de tres anys de l’Hogar. És minúscula, va patir desnutrició de petita. Li falten dents, s’espanta de seguida, etcètera. És un encant, etcètera. No cal insistir. Em diu: “Santi, quiero dibujar”. És diumenge al matí; què carai, penso, anem a l’aula de dalt i que pinti. No aviso les altres nenes, quan s’ajunten fan massa soroll, i és diumenge al matí, les altres estan distretes mirant la tele (bazòfia), la Leila es mereix una mica de pau. Ja a l’aula, veig clar que falta alguna cosa en aquell silenci, i em busco la vida per trobar uns minialtaveus. Els trobo i hi connecto l’iPot i li poso a la Leila aquesta cançó, i em mira i riu i es mou oscil·lant d’un costa a l’altre mentre pinta… Faig fotos, esclar. És un dels moments que no s’obliden, i clarament té una banda sonora pròpia.

13. PJ Harvey. “Dress” (en directe al 1993).
Si vas a l’enciclopèdia on line i busques “patada als cullons” s’escolta aquesta cançó en aquesta versió. La bateria va ostiant els bombos, la guitarra molt cinquantes va esgarrapant, això és una sanguinada, en sortirem malparats… Sembla que s’entrebanquin però no, tenen molt clar el que fan. Fan soroll preciós, harmoniós, intens, m’encanta i l’escolto a la pieza de nit, mentre penso que falten pocs dies perquè passin coses.

14. Mission of Burma. “That’s when I reach for my revolver”.
Temazo del 1981 que desconeixia fins fa una mesos, que va sonar en algun lloc, no sé quin. I com un ou posat que incuba i tarda temps a esclatar, aquesta cançó ha esclatat al Paraguai, en una d’aquestes nits escrivint, amb el Holy Shuffle treient fum… Va sonar i vaig pensar “em sona” i joder si em sona… Temazo, directe a l’estómac, una tornada perfecte, clavada, impecable, cantada amb una força contundent, com un himne marcial.

15. The Fiery Furnaces. “Here comes the Summer”.
No sé qui són. D’on vénen, on van. Sé que tinc aquesta cançó a l’iPod perquè em vaig baixar el torrent de les 500 millors cançons segons Pitchfork. I de tant en tant surt una perla com aquesta, una cançó de pop sintètic divertida i elegant, repetitiva, repetitiva perquè va acumulant gràcia, no perquè no tingui cap gràcia.

16. Veruca Salt: “Wolf”.
Per la tardor és perfecta. Una mica pesada (de pes, no de rollo), lenta, absolutament pacient, cap pressa, es deixa anar per la inèrcia del seu pes, va caient, rodola coll avall sense anar-se’n de mare, vénen guitarres i van i no passa res, tot ben posat al seu lloc amb una mica d’estómac, i les dues veus marca de la casa. Un redescobriment nostàlgic, sí.

17. Mecano: “Sólo soy una persona”.
Sembla mentida les tonteries que ens fan fer l’ego i el cinisme, les coses que ens fan abandonar.

18. The Cure. “How beautiful you are (Clearmountain 7”)”.
Un mix diferent inclòs a la caixa dels ‘dots’ em retroba amb aquesta cançó adorada des de sempre que fa que la conec. L’escolto en el colectivo, a punt d’arribar a Santiago de Xile per primera vegada en ma vida, veig la boira, veig els suburbis, els edificis alts, veig el cel gris, ho veig tot i sento l’alegria i la companyia d’aquesta cançó, i em sento a gust, sé que no estic sol, que si recordes la cançó i recordes les situacions tens estàs en companyia.

19. Cowboy Junkies. “Crescent Moon”.
Imagina’t travessant la Ruta 40, camí de Los Antiguos per creuar a Xile. És de nit, a fora deu fer molt de fred; el cel estrelladíssim, l’autocar fa molt de soroll, el terra és de gravilla, però escolto la música i la sento, i sona aquest tema i em parteixo el pit per dins, és increïble què llest és el Holy Shuffle, és el millor DJ que ha conegut mai, només demana que entenguis les seves seleccions i t’obris als moments que et proposa. I mentre els Cowboy Junkies es van recreant amb la subtilesa i la cadència que els fa especials, l’autocar, el paisatge, l’entrepà de formatge i cogombre i el fred que pela a fora es conjuren per crear un moment que no oblidaré.

20. The Cardigans. “Explode”.
Just al matí després de tornar de la Patagònia i Xile, és a dir, just en el despertar més fantàstic de la meva vida recent, surto de l’Hogar, fa un dia meravellós, el sol rebota a les façanes, sento com em sento petit al costat de tanta grandesa i sento que això em fa sentir protegit, és tan evident que quan tens el que cal no et cal res més encara que el que tens no sigui teu. Camino i poso el Holy Shuffle, i surt “Explode” i sona de perles, profunda, la veu de la cantant és de vellut, etc. Gèlid pop satinat suec al mig d’un dia de sol meravellós a Villarrica. Beat it!

21. Lou Reed. “Men of Good Fortune”.
Camino per Valparaíso. Vaig cap a la terminal per tornar ja cap a Santiago i demà cap al Paraguai. Sona Lou Reed, i sona precisament aquesta cançó que em recorda sí o sí l’Edu. M’encanta aquestes cançons-amics. En tinc diverses. “Yes Sir I Can Boogie” em recorda la Bibi; “There is a light…” al Carles; “Of wolf and men” al Sete; “Sweet and low” a la Judit; “Sweet Soul Asylum” al Marc; “Shallow End” al Castels; etcètera. Penso en l’Edu, escolto la lletra, somric perquè recordo el dia estàvem a la seva habitació del pis d’Icària i la va posar i narrava el que deia, la crueltat i l’estoicisme (displicència) de Reed, mirant-s’ho des de la seva poltrona, amb neutralitat. M’agrada molt la cançó sobretot pel valor afegit que li va posar l’Edu i la situació. I això em passa, per fortuna, amb moltíssimes cançons. Per això m’agrada tant la música.

22. Guns’n'Roses. “Dead Horse”
Aeroport de Montevideo. Assegut a la porta nº 1 esperem per embarcar. M’he comprat un sandvitx sense carn ni peix. Me’l deso a la motxil·la, pel vol. Un noi perdudíssim em pregunta fet caldo si aquest és el lloc per agafar el vol cap a Paraguai, diu que mai ha volat “sol”, que no coneix, que creu que perdrà el vol, “creo que lo voy a perder dentro del aeropuerto, no sé dónde tengo que ir”, calma’t, tot és ok, d’aquí surt el vol, t’ho asseguro, no et preocupis, diu que sí però segueix amoïnat, què hi farem, entenc la seva sensació, no és una excepció, quan estàs en un lloc d’aquests i et sents insegur pel que sigui et pots enfonsar en la junta d’entre dues rajoles. En tot això que sona aquesta cançó i en un segon em recorda el Marc Biarnés i l’Alberto Estévez. Són molt bons records. Reflexiono, és curiós com els postjudicis (en aquest cas no són prejudicis sinó el contrari) et poden allunyar de coses que formen part de tu (i això, inevitablement, és dolorós i no convé fer-ho). Els postjudicis em van allunyar d’aquesta cançó i similars. I escoltant-la a Montevideo, assegut en un aeroport, en ple viatge sideral per les sudamèriques, sol, sol amb mi, s’entén, la cançó em va reconciliant amb una part de mi que estava tancada amb clau vés a saber on i per què. No em direu que la música no és capaç de fer rebrotar sentiments arrassats per una tempesta termonuclear de cinisme i desdoblament…

23. The Cure. “Disintegration (‘Entreat’)”.
“Disintegration” va ser la primera crítica/comentari d’un disc que vaig publicar en la meva vida, i va ser a “La Miranda” de Capellades. El disc ja era i segueix sent l’obra mestra de Robert Smith, un senyor amb molt de talent. Recordo que la primera notícia del disc la vaig tenir a l’aleshores “Lacteo Games” de part de l’Albert Fernández (a qui li dec les gràcies per haver-me introduït a dos grups ‘interessants’: The Cure i The Smiths). La portada em fascinava. El títol m’incomodava. Ja aleshores deien que era el disc de comiat del grup, per això el títol. La intuïció a la valenta és una arma de doble fulla. Al cap d’un temps, The Cure van publicar “Entreat”, crec recordar que com a disc benèfic. És un enregistrament en directe a Wembley amb només cançons del “Disintegration”, no totes però unes quantes. Sempre m’ha encantat aquest disc menor, me’encanta i molt. Potser per com sona la bateria, i les guitarres i la veu, més poderós i menys poètic que al disc, cert. Però té una urgència que al disc original es decanta més cap al matís oníric, cap a la subtilesa. I em sembla molt bé en tots dos casos. La cançó “Disintegrarion” en directe a “Entreat” em porta de cap cada vegada que l’escolto. Robert Smith canta que sembla que l’hagin d’escorxerar, va accelerant la desesperació en el to de veu, i se t’enduu i t’encomana la desesperació i al final dius que s’acabi ja o aquí prendrem mal. Tot és metàfora si volem.

24. Madder Rose. “Panic On”.
No és que esculli aquesta perquè sigui el més semblant a un hit que va tenir aquesta excepcional banda dels 90 (espectacular elegància i contundència agafades de la maneta), sinó perquè de totes les que vaig escoltant assíduament (sempre les porto arreu, iPod, Cd, el que sigui, són un indispensable de la meva vida) és la que aquesta dies per aquí baix m’entusiasma més, em posa les piles, si sona deixo el que estic fent i em poso a fer de Mary Lorson: “So panic on, you really panic on, but I don’t need a confrontation… but you’ll find out sooner or later”. Bé, els teniu al ciberespai (suposo) per quan els volgueu descobrir…

25. The Clash. “Capitol Radio One”.
L’autocar és a quatre quilòmetres de Valparaíso. La carretera fa baixada, és ampla, a cada costat hi ha turons, és evident que la carretera la van excavar allà al mig, un canal en la muntanya. En els turons, urbanitzacions, valles publicitàries, tot sembla una mica Lloret però no tan cutre, però feia temps que no veia res així, des de que vaig marxar de la bonica línia de mar d’Espanya. En aquest tram del recorregut sonen els Clash, i em sento una mica com un explorador agosarat a la conquesta de Valparaíso, amb la força que el bon punk et transmet, que et fa sentir milhomes i capaç de fer que desitjos i fites siguin una mateixa cosa. Entro a Valparaíso absolutament on fire i me’n vaig d’entrada a fer fotos al mercat. Dies després em diuen que la zona del mercat és molt perillosa: Punk’s not dead.

26. Noah and the Whale. “The First Days of Spring”.
De miracle no la vaig saltar, però per algun motiu li vaig donar una segona oportunitat i vaig deixar-la posada. Anava en autocar, al costat esquerra, no recordo on estava, si a Argentina o a Xile. I aquest oblit és meravellós, no? Sona frívol, sona despreocupat, i què hi fa? Adjectius… tant de bo un dia sàpiga escriure sense fer-ne servir. Tant de bo un dia pensi sense adjectius. La cançó va fent, amb el seu dramatisme sostingut, aquell dramatisme que tan aprofita la música pop per donar-se crèdit, i que tant sovint sona ridícul, com a carta d’amor adolescent feta per un adult. Però aquesta cançó sona a carta de desamor postadolescent, madureta de fet, encara que tampoc té aquell pòsit adult d’una cançó de Nick Cave, per posar un exemple que tinc recent a l’orella. M’agrada aquesta cançó perquè és llarga, perquè narra, perquè és delicada i perquè no té pressa i això cada dia m’agrada més. Estic en un país on es pot viure sense pressa.

27. The Kinks. “Lola”.

Aquesta sí que és pura nostàlgia retrospectiva sanadora. Com m’agrada escoltar-la. Em recorda directíssimament a la meva infantesa, devia tenir 7 o 8 anys quan a casa sonava tot el dia, i l’escoltava sempre, era un nen, no sabia què deia l’home que cantava (ara ho sé i jajaja!), els meus germans la posaven mil vegades al dia, i la cantaven, la recordo com la banda sonora d’un estiu a Capellades, recordo el sol, l’olor de la pinassa al patí, el gust rico rico dels pinyons, els dits de les mans tacats amb el pols marronos del pinyó, el cul del pantaló tacat de resina, els ocells, l’aire calent, l’olor de la terra mullada quan regàvem amb la manguera vermella que desàvem al garatge… el garatge que feia la millor olor que he ensumat mai en ma vida, que encara la fa una mica, una barreja d’olor d’humit, amb olor de la grasa de les cadenes de les bicis, de la benzina de les motos i l’olor de tancat. Direu: però si aquesta barreja és una tinya! Doncs serà el que voldreu, però dona’m un pot amb l’essència d’aquella olor i te’l canvio per aquest viatge.