Sant tornem-hi

Arribo al mostrador d’informació de serveis de taxis i autobusos per anar de l’aeroport de Santiago al centre de la ciutat. M’atén una senyora riallera, pel-roja, ulleres sota els ulls, quaranta i pico anys, mirada alegre i curtida, està clar que és positivitzadora de mena. Mentre m’atén li sona el mòbil. La melodia és el “Paranoid” de Black Sabbath. No me’n puc estar i li dic rient: “¡La veo en plena forma!”, i divertida em respon: “Pues no vea cuando suena por la mañana , ¡me levanto como una moto!”. M’agrada Xile, és evident. Són mil detalls. Només baixar de l’avió ja ho notes que aquí les coses si les fan les fan bé. Que pateixen un terratrèmol devastador? Doncs a ajuntar esforços i a reconstruir. A la sala d’entrada just després del control de passaports, un cartell diu: “Chile, ¡se puede!”. Més endavant amb trobo l’aduana, una senyora gran, cinquanta i pico, m’atén, amable, una mica rutinària, i parlant amb dos mossos joves que estan petant la xerrada. Són les 21.15h , és tard, hi ha molt poc moviment. Escullo taxi; porto tot el dia voltant, em fa mal l’esquena i no conec prou bé la ciutat com per deambular de nit i exhaust. El trajecte molt niquel·lat. El conductor finet finet, el cotxe nèt de tot, posa l ràdio per escoltar un partit de futbol, i noto com procura endevinar si em molesta, em mira pel retrovisor estic segur que per detectar cap gest de disconformitat per apagar-la. Es nota. Però res, res, que escolti la ràdio, tant me fa, el volum és sensat. Arribem al centre, ho reconec tot. Hi ha ciutats que te les fas teves en un tres i no res, i Santiago fa pinta que en serà una. Torno al mateix Hostel, entro i em sento com a casa. Saludo la recepcionista, “¿tu por aquí de nuevo?”, “pues sí, me quedé con ganas de más”, ji ji ja ja, i pujo a l’habitació, aquesta encara és millor que l’anterior (la tele és de plasma). Em sento una mica Tarradellas. Un dia llarg viatjant, movent-me, i viatjar em fa bé, moure’m em fa bé. Hi ha petites litúrgies a les quals ja m’he acostumat. Una és provar ulleres de sol a la botiga del Duty Free. Sempre que tinc temps me’n provo, i quan fas escales als aeroports de temps en sol sobrar (avui he estat 5 hores esperant a Montevideo: m’he provat totes les ulleres). Amb les colònies/perfums sol passar exactament el mateix. És més problemàtic, perquè en algun cas quan pujo a l’avió la combinació de fragàncies és un pèl carregant i confusa. Però estic depurant la tècnica i cada vegada necessito ruxar menys per provar l’olor, i així quan tinc escollida la preferida, me’n poso al sota-canyell i me la frego pel coll i sota les orelles. El típic ritual, vaja. Als aeroports solc trobar també un espanyol de quaranta i pico, normalment amb camisa desbotonada, parlant pel mòbil, al mig del vestíbul d’espera, fent servir un volum clarament excessiu, i en un to agressiu i gesticulant mantenint una trucada telefònica desagradable, sobretot per a qui hi ha a l’altra costat de la línia. És un prototip, gairebé sempre hi és. Ja el deveu conèixer. Després, en cada aeroport descobreixes petites coses. Al d’Uruguai, uns sandvitxos molt bons, com de pa bimbo, però molt suavets, ideals per viatjar amb un estómac delicat. I més enllà dels aeroports, els avions d’avui eren de Pluna, la línia uruguai, novíssims i molt petits. Molt. Són nous, es veuen molt bé, pulcres, tenen detalls curiosos: el seient sobre el que t’asseus és alhora, i en cas eventual, un flotador. Aterrem després de sobrevolar els Andes. No passa cada dia.