La Piojera (21 de maig, Santiago de Xile)

Santiago de Xile. Un divendres qualsevol si jo visqués a Santiago. Bé, no del tot, perquè és 21 de maig i celebren una victòria història contra Perú, amb marxes militars i tota la mandanga. El centre de la ciutat està ple de soldadets baixets la majoria, rollo airgamboys, fan força gràcia, si no fos perquè de tant en tant veus blindats dels carabineros, aquells blindats de color verd fosc que et posen la pell de gallina perquè et fan pensar en l’11-S del 1973. Fan respecte, poca conya.

21 de maig per tant, Santiago de Xile, ciutat màgica, els Andes li bufen al clatell, i quan estan nevats, com ahir, i no hi ha núvols ni boira (en diuen “esmog” i és terrible, un problema medioambiental considerable), la imatge és meravellosa, la ciutat a primer terme i els Andes, altíssims, apropíssim, semblen un decorat de cartró-pedra de tant aprop que estan. I nevats.

21 de maig i anem al centre, primer a comprar formatge, salame, bases per pizzes individuals, llimones, ají-tabasco, olives negres, i les olives negres ens les mengem pel carrer, com si fossin un pica-pica, pel centre de Santiago, a prop de la plaça de las Armas. Entrem al metro, riem quan una noia ens demana 10 pesos per poder agafar el metro, i jo li dic que “si quieres una aZeituna negra”, i fart de riure. (apunt: aquí no diuen la “z”, i si obres la boca i la dius ja saben que ets espanyol. Se’n foten bastant dels espanyols, “europeítos”, almenys els meus amics d’aquí. I, esclar, a mi això m’encanta). Aleshores la feina és doble, perquè jo no em sento espanyol, i intento fer l’aclariment. Per sort, com que parlo català, quan em poso a parlar-lo entenen que la cosa va en sèrio, que realment sóc/parlo “diferent”. Cal algun altre argument comprensible per a tothom? De manera que hem fet les compres que necessitàvem, i després de dur-les a lloc anem a dinar al mercat central, un peix fresc deliciós, no en recordo el nom. I vi. I tot ple de gent. I cambrers amables (sí), i tot plegat alegria i visca la vida. I gentada. I banderetes a tot arreu. Una samarreta del Messi. Coses d’aquestes.

Després marxem i mig perduts arribem on volíem, “La Piojera”, un local que promet, autòcton, aconsellat per uns coneguts. Entrem amb aquella cara de “a veure què em trobo aquí dins”.

Doncs et trobes: una escena delirant, entre Fellini i Tinto Brass, moltíssima gent rient i armant-la, homes baixets vestits de mariner i amb gorra molt (són mariners), dones rient amb els homes mariners (són putes), guiris alts amb les galtes vermelles i cara de “roba’m la cartera que no me n’adonaré”, baixets normals ultracegos cantant suposo que cants regionals, i homes d’avançada edat mirant les titoles dels joves que orinen al vàter. L’impacte és la “weá!”. “Santi, esto es la weá pó!”, ja ho pots be dir. Penso en el barri xino abans dels Jocs Olímpics del 1992. Em sento estant a la Barcelona que va ser i que ja mai més serà, sento un benestar anacrònic que em fascina, em fa sentir tocant de peus a terra, em fa sentir que sincronitzo amb la vida. Sóc a Santiago. Miro el bar, és gran, erràtic, taules de fusta, algunes guitarres a les parets, un annex ple de fum al qual dono una ullada i fujo rient i corrent. A l’entrada hi ha un zona descoberta on uns hòmens i unes donotes ballen una mena de flamenc andí genial, i no m’hi vaig capaç tot i que m’hi volen portar, però encara no estic prou preparat per estar prou disposat… Nem a la barra. Està a petar. Els cambrers van fent, sense insultar els clients. S’agraeix. i mira que la situació és estressant per a ells, perquè hi ha una fila de fins a tres nivells de persobnes a la cua. Quan ens toca demanem el que toca. El nom de l’invent és “Terremoto”. Això ja em produeix una primera partida de cul. Adoro aquesta gent i el seu sentit de l’humor. Aquesta ciutat està en permanent moviment… el país sencer ho està. El “Terremoto” porta un líquid que no sé què és però que si que sé què produeix. A més, porta cervesa i gelat de pinya. La combinació és fina fina. El got és de mig litre. És barat. Puja que flipes, suavecito, ni te n’adones, vas fent, ji ji ja ja, palique, etcètera. “Tomamos otro, Santi? Ahora vas tu. Pide 3, que te sale más barato…” “Ni de coña! Cómo voy a poder llevar 3 desde la barra hasta acá? Imposible así..” “Ay, estos catalanes!”. (Aquesta és la conversa). Finalment, en porto tres. (jaja). El tema és que després de la ronda de “Terremotos” se sol “tomar” una ronda d’una altra beguda que finalment no vaig provar perquè un té un límit fins i tot quan l’endemà no treballa. L’altra beguda es diu… “Réplica”. No em direu que aquests xilens no són meravellosos…

Sortim de “La Piojera”.. Ens hem fet amics d’uns veterans del bar. Són 3 i sumant tenen uns 210 anys. I allà estan, donant el callo, rient, enganxats a la vida, vivint el present, apurant les gotes que queden a l’ampolla. Són molt amables. Un, de seguida que sap que sóc espanyol (abans que li especifiqui que sóc català, si és que sóc algu…) em diu que fa uns anys va venir la Sara Montiel al Teatre on treballava i que ell la va atendre. “Y que tal?”, “Muy bien, una actriz maravillosa y gran intérprete”, “si, si, eso seguro, pero digo que qué tal ella com persona”, “uy, ella fatal, una infeliz como todos los artistas”. I així continuava la conversa, amb els terremotos removent les plaques tectòniques, l’alegria envaint-nos a tots en aquell bar meravellós, les coses passant, jo recordant-les de seguida per no oblidar-les, instants memorables, converses d’aquelles que t’omplen per sempre, el temps aturat, tot de cara, el guió de la teva pel·lícula sent filmat en directe, en temps real, en serio. “Eres un tipo carismático”, em diu un senyor, que un minut abans m’ha confessat que és homosexual. “Pero no te lo tomes como una proposición!”, riu. “Sólo es un comentario porqué eres muy majo y tu amiga también”. Mira que bé. Té raó, l’amiga és molt simpàtica. És xilena i tampoc havia estat mai a La Piojera. Aquí tothom està content. És una tarda fabulosa. Finalment abandonem les instal·lacions, agafem un taxi, nem al cine amb uns amics que s’apunten. Em quedo absolutament adormit. Alicia en 3D. El cine còmode. Fetén. Níquel.