Ment

El viatge són molts viatges. Acaben, no acaben, són bons records, formen nostàlgia, cansen, descansen. El viatge sempre és un mateix. Aquí o allà, distret o avorrit, alegre o cansat, conscient o preocupat. Movent-me per aquí vaig i torno i sempre ensopego amb mi. Dempeus o agenollat. Sempre m’aixeco i miro al voltant. Els Andes a Santiago. El cel a Quilpué. Veig el cel i els Andes al fons i penso en els milers de coses que la ment, pesada, ens impedeix veure. Almenys a mi. Veig el que no veia i voldria veure-ho sempre. Sento el fre de mà i alço el cap ben amunt, tracto de mirar atentament. Noto les cames tremolant i de vegades caic, o m’agafa una rampa. Em reincorporo o m’estiro en un llit i penso i compto coses: dies, anys, nòvies, feines, malalties, il·lusions, decepcions, cicatrius, viatges en avions, amics, habitacions i pisos llogats. La plasticitat del viatge a la Patagònia contrasta tant amb la plasticitat tòxica de la ment. Per a mi la ment és el filtre que pretén embrutar la fotografia. La ment m’ha estat útil per coses pràctiques com aprendre una mica d’anglès i per aprovar filosofia al cou, però en general la ment em boicoteja. A la Patagònia vaig enviar la ment a pastar fang. Va ser una enorme experiència. No em feia falta per res. A Santiago la ment ha tornat a apropiar-se del protagonisme que no vull que tingui. Distorsiona els colors, accelera la percepció, i això fa que les percepcions siguin pitjors, fa soroll i tot. Tanta ment en aquest moment del viatge ha creat una confusió enorme! Hi ha per un costat els sentiments que genera l’entorn: persones i coses, simplificant. El sentiments mouen coses, i aleshores apareix la ment per posar “ordre” sense que ningú li ho hagi demanat. L’ordre que posa és una nosa, provoca un estira i arronsa que no feia falta i que desgasta. I t’estàs tres setmanes sense escriure un post perquè estàs devastat. El curiós és que la ment es fa la víctima i se sent també devastada. Piròmana i bombera, la ment és una eina sobrevalorada i inflacionària. En la confusió, pot semblar que la ment habiliti els nostres actes, aquest post inclòs, o la observació serena del Perito Moreno, o l’enamorament i la decepció. Però la ment no fa res. A la ment  ningú l’ha convidat, s’autoconvida i pretén decidir el menú i la coberteria. Sí: la ment m’ha estat fastiguejant el viatge recentment. Pesada i estèril.

Voltes i vas a parar a Quilpué, en una família meravellosa de persones meravelloses, insòlitament meravelloses, que t’acullen i et fan seus, i t’estimen tal qual, amb o sense ment. Quan un veu tan a prop, i ho toca i ho sent, persones així, sent un una sensació estranya, un “això és possible?” entre l’enveja, l’admiració i la incredulitat. Això també forma part del viatge, per això ho explico aquí. “Paisatge humà”, si voleu. Sona cursi, però és així. La qüestió és que la ment xiuxiueja i diu: “No és possible, no és creïble, no t’ho creguis”. Però ho tens als morros i sembla més sensat creure-ho. La família xilena. Aquesta família xilena. La família que m’explica com van viure, cadascú, el terratrèmol de febrer, on eren què feien, que sentien. M’ho expliquen rient, sense por ni dramatismes, mentre c0nduïm un cotxe ja antic camí de Viña del Mar. Fan broma i m’hi apunto, malgrat que la ment m’està putejant fa estona, però jo faig broma i ric amb ells, i sento la proximitat i sento la llunyania. La proximitat, certament, és més agradable, digui el que em digui la ment, que és un niu de prevenció d’alertes inexistents. Sóc a Quilpué i tot sembla possible. Veig els Andes en la distància. Compro un antibiòtic i m’ofereixen un termòmetre per mig euro com a promoció. Ha plogut i surt el sol, pica, els bassals del carrer reflecteixen la llum, la gent no corre. Els pares de la família xilena fan broma mentre caminen, a poc a poc, molt més que jo. Lògic. Necessito compenetrar-me, necessito encomanar-me. Aquí les idees només serveixen per a alguna broma enginyosa i per aprovar alguna assignatura, però no serveixen per orientar la vida ni molt menys per gaudir-la. En la família xilena, en aquesta família xilena, el que compte és el que compte. I com els dic jo que la ment m’impedeix sentir-los bé quan em parlen i poso cara de tonto? Veig els Andes i veig Quilpué. Visitem el cementiri, diumenge a la tarda, una estoneta, respecte per la família; fa fred i sol, el cementiri és un parc, res de nínxols amuntegats. Gespa, plaques, camins. Morts, esclar. Miro al voltant, veig coses que allà no veig. I no veig coses que allà veig. Tornem a la casa. Prenem te. A la nit, parlem, parlem, parlem, es fa tard, parlem, parlem, parlem. Jo parlo amb la ment; ells no. És obvi. Me n’adono de fins a quin punt això (em) passa allà.

Com deia, això és un viatge complet. Un no ve aquí a fer de turista i prou. Bueno, un potser sí, però jo no puc ni vull. Tinc comptes pendents amb la meva ment.