Catalino a Santiac (Santiac de Xile, 24 de juny del 2010)
Pa amb tomàquet i fuet i dues clares. La fórmula magistral per sentir-te com a casa. Ni he consultat el preu, tant me feia. Unes llesques de pa de pagès que casi em fan tremolar d’emoció quan les he vist, i després la confirmació palatal que el cuiner sabia el que es feia, l’oli d’oliva, el tomàquet, la sal, el pa cruixent… i el fuet… el fuet era fuet, amics, amb pebra, tovet, carnós, com a mi m’agrada, malgrat que sigui carn i estigui de retirada de la carn… I les clares? Què me’n diuen d’un invent tan peregrí responsable de tants moments de plaer quan fa calor? Jo avui no tenia calor, aquí acaba de començar l’hivern, però després la patejada des de Baquedano fins a Los Leones per arribar a l’Avinguda de Suècia, tenia set. Afortunadament. Mentre em regalava aquest viatge nostàlgic cap a casa meva, consultava la carta de tapes, i casi em queien les llàgrimes i m’ofegava en la meva pròpia saliva. Casi em menjo la carta. De tot. Els cigrons com els fan allà, la truita de patates, croquetes, pernil ibèric, mandonguilles, assortit d’embotits, escalivada, profiterols!, crema catalana, plats que quan estic allà tant me fan, però que aquí, per un dia, són colossals revitalitzadors. Hi tornaré. De camí al servei, el mapa del metro de Barcelona, cosa més sossa que et puguis imaginar i que m’ha despertat un “ai” nostàlgic… coses de la distància, ja ho veieu. El lloc es diu “De la Òstia”. He pensat de seguida que quan viatges així, sol i del tot obert i sense gaire proteccions de cap mena, t’enduus unes quantes òsties. La d’avui ha estat la més agradable del viatge, la més gustosa però, en realitat, la menys enriquidora. Ha estat un magnífic equilibrador.
