Es veu tot (Santiago de Xile, 24 de juny del 2010)
Pujo al Cerro San Cristóbal per mirar Santiago des de l’alçada. Ahir va ploure tot el dia, avui fa un dia esplèndid, el sol va fortet, la vista dels Andes impressiona. Gairebé donen la volta la ciutat, això no m’ho esperava. Pujo amb el funicular, passo de caminar 6 quilòmetres. No caldria.
Viatge peculiar. A dalt, la panoràmica és rotunda. Puja gent, una escola de nenes sencera, sorollosa i divertida; una parella morta, sense sang, feliç de ser parella; trekkers North Face; nord-americans jolius; alguns anem sols, fem cara de descobriment; m’assec al peu de la megaverge que corona el cerro, de cara pàl·lida i llastimosa, com casi totes, no té cap interès. M’estic unes dues hores assegut, em toca el sol a la cara.
La ciutat està entaforada entre els Andes. La contaminació és un núvol dens que enfosqueix el sostre. Per sobre, el cel blau i la serralada imponent. Per sota, les avingudes, els creuaments, els edificis més alts aplegats en grups irregulars, l’estadi nacional on Pinochet portava els comunistes, les zones perifèriques, les veig borroses de tant lluny, i a prop, Bellavista, la facultat de dret de la universitat de xile, la plaça d’Itàlia, epicentre de les celebracions futbolístiques (que deriven en batalles campals, i demà, divendres, tot indica que així serà de nou), la Alameda, la Vega… Es veu tot.
Quan baixo vaig a visitar la casa de Neruda a Santiago. Preciosa. No m’ho esperava, casi no hi vaig i m’ha encantat. A l’home li agradava el mar, i la casa és com un vaixell i un far. Preciosa de veritat. Un comunista amb bon gust. Faig dues fotos.
Després m’apropo al Hostel on estic avui. L’habitació més petita de la meva vida i la que més m’agrada de les que he provat fins ara. Cutre, destartalada, té un llit còmode i una finestra amb llum natural. Suficient. No té humitat i s’escalfa ràpid. Té un endoll per recarregar el mòbil, el notebook i l’iPod. Suficient. I llençols i flassades adequades.
Després, ja és mitja tarda, tinc previst anar al cine, però al final anem a fer unes cerveses (negres) i a canviar el món. Arribo al Hostel tard, miro internet, la prèvia del Xile-Espanya. Tant de bo guanyi Xile i jugant be. Miraré el partit envoltat de xilens, obvi. Confio que si les coses els van mal dades no la prenguin amb mi per “ser” espanyol. No ho puc dissimular: cada cop que obro la boca es nota. El lloc on veuré el partit està a 30 metres de la plaça d’Itàlia, que és on sempre l’armen. Tant si guanyen com si perden és probable que passin coses. Sempre passen coses.
