“Los coños” (és a dir, “Els espanyols”, segons els xilens) (2 de juliol del 2010-Chañaral-Xile)

La primera vegada que vaig sentirme al·ludit quan van dir “Aquí tenemos al coño” ja feia dies que voltava per Xile. Va ser el dia de l’asado i empès per la frugalitat del moment i la concòrdia generada per l’olor de la brasa i l’alcohol, vaig preguntar: “una cosa… cuando me llaman “coño”, en realidad ¿qué quieren decirme?”. Jo pensava que em dirien que era una manera amistosa de “weear” (vacilar, molestar, putejar, fer la murga) a una persona, això de dir-li coño. Però no, no era això. Em van dir que és la manera de referir-se als espanyols en particular. Llavors els vaig preguntar què significava “coño” per a ells, i em van dir, mirant-me en plan “qué pesadito”, que coño era la manera de referir-se a un español, com si fos un gentilici, vaja. Aleshores els vaig dir que “coño” en español vol dir “vagina” [sic] i van flipar. “Cuando ustedes me llamaban “coño” la verdad es que me dejaba bastante indiferente, no le veía mucho sentido y como manera de weear me parecía un poco inocentona”, els vaig dir, i tot rèiem, se sap. “Pero -vaig afegir-, si se lo dicen a los españoles, aún me siento menos identificado”, i vam riure de nou, perquè a aquestes alçades de la pel·lícula ja sabien que no em sento especialment identificat amb els espanyols ni amb el concepte que jo tinc dels espanyols i d’Espanya com a tals, com abstraccions, com a col·lectius,  com a perfil, caràcter i com a identificador. El pare de la família, davant de la confusió d’alguns dels comensals de l’asado que encara no m’havien conegut, els ho va explicar de seguida, amb el seus despreniments i alegria habituals: “¡Puta que el weón éste no es español, es catalán y habla catalán el weón pó!”, va dir, i jo em partia el cul perquè té raó i perquè no se’n fot gens, ho diu amb la conya i tots els modismes xilens que al final ja he interioritzat i m’encanten pó, però ho diu amb respecte.

Però el tema ve de lluny. Des de que vaig arribar a Xile, una de les converses recurrents que he tingut, sovint motivada pel Mundial (jo volia que guanyés Xile i em van vaure certament contrariat quan Iniesta va fer el 2 a 0), ha estat sobre el concepte que jo tinc d’Espanya i els espanyols (en tercera persona) i el concepte que els xilens amb què he conversat tenen d’Espanya i dels espanyols. No coincidien gens, i particularment em sorprenia i em sorprèn molt encara com veuen als espanyols i a Espanya (“la Madre Pàtria“) els xilen.

Abans d’entrar en detalls he de dir que els xilens són esponges, miren enfora i idealitzen els altres països, una mica com els japonesos quan es proposen imitar alguna costum importada. Els xilens tenen els ulls molts disposats a veure com fan i deixen de fer els nord-americans. els anglesos, els alemanys, els europeus… són un país profundament conscient de la necessitat de millorar, amb problemes d’autoestima col·lectiva (la dictadura de Pinochet va ser terrible, i m’han explicat coses de primera mà, testimonis directes, que m’han estat a punt de fer plorar com un nen), però amb un esperit constructiu espectacular, alimentat pels terratrèmols que els obliguen constantment a posar-se dempeus de nou. Xile és un país que creixerà i creixerà bé, que amb els anys avançarà molt més encara, ara que només està per darrere del Brasil, i jo crec que ja no està per darrere de l’Argentina, un país que tendeix a l’autoengany i l’autofel·lació. Explico això dels xilens per posar en context el que ara explicaré.

El primer dia que vaig parlar com a català a un xilè sobre els espanyols el meu interlocutor flipava. Pensava que estava fent una broma, en plan irònic, una mica en la línia d’algunes converses que havia tingut amb l’interlocutor en qüestió. Però no feia conya. Quan li vaig dir que dins del context europeu Espanya és un país de la cua ho deia convençut i no per fer broma. Descrivia el que jo entenc que és Europa. Lògicament no mencionava Albània, Rumània o Andorra. Em referia a l’Europa clàssica, em referia als països nòrdics de l’Estat del Benestar, a Anglaterra, França, Alemanya, Suïssa. Per exemplificar-ho amb una comparació més entenedora per al meu interlocutor, li vaig dir que si no fos perquè Espanya estava geogràficament situada a Europa, Espanya seria un país més mediocre, més gandual, més picaresc, més envejós, més petulant i més reaccionari del que és ara. I finalment vaig afirmar que “si Espanya estigués a Sudamèrica, donat el seu caràcter i esperit emprenedor i treballador, no seria ni Brasil, ni Argentina ni Xile, potser seria Bolívia o Perú. I plantejat a la inversa, Xile seria, indubtablement, Alemanya”.

Els ulls com a taronges del meu interlocutor van ser molt significatius. Realment els xilens tenen un concepte d’Espanya molt europeu. Veuen els espanyols com els alemanys o els suecs. Tenen en comú, els explico, l’euro i el continent. Però el caràcter no, perquè un és llatí i l’altra és nòrdic. Insisteixo, perquè no se’m titlli de tendenciós, que el caràcter llatí per a mi és millor perquè és més feliç. Insisteixo que jo parlo d’status econòmic i social quan dic que Espanya juga en una segona divisió. Els convido a mirar les xifres de la borsa dels últims mesos. Els convido a preguntar a un suec què opina d’Espanya dels del punt de vista econòmic. Els convido a preguntar-se ells mateixos què opinen de les curses de braus. I també els convido a recordar que mentre gran part d’Europa es recuperava de la brutal segona guerra mundial a Espanya es vivien 40 anys de postguerra dictatorial que van mantenir el país segrestat en un onanisme político-cultural que encara ara paguem, especialment quan els espanyols viatgen a l’estranger i tracten d’espolsar-se els seus complexos cultural, econòmics i històrics sent sorollosos, fanfarrons i xuletes. La imatge d’Aznar a las Azores és una les icones semànticament més poderoses que he vist en ma vida.

Els poso exemples, sempre insistint que generalitzo, que parlo de conceptes, que està ple d’espanyols magnífics (oi?), que jo tinc sang espanyola i malgrat tot sóc una persona meravellosa (i quan dic això ens riem molt), i veuen que parlo convençut, que no m’hi sento, però no es poden treure la sorpresa de sobre. És obvi que els espanyols (segons el DNI, s’entén) que han conegut no els han aportat el meu punt de vista sobre el “tema espanyol”.

Com era de preveure, quan surt el tema trobo com a resposta algunes actituts que em fan gràcia. “Pero si usted no se siente español, ¿qué se siente? [...] Però… si Cataluña no es un país! Como puede sentirse algo que no existe?” I aquí els responc tranquil·lament com si m’estigués fumant un puro mentre em fan un massatge i em llegeixen els poemes de Walt Whitman escoltant de fons alguna banda sonora de Badalamenti: “Usted lo ha dicho: ¿cómo podría sentirme algo que no existiera? Lo cual demuestra que Cataluña existe, aunque sólo sea en mi sentir, aunque los mapas no la incluyan. Al fin y al cabo, los países son líneas en un mapa, verdad?”. I en aquest punt, si m’estigués realment fumant un puro, l’apagaria a la closca del que m’ha fet la pregunta…

La reacció “y eso del catalán qué es” es freqüent i l’entenc, perquè no disposen d’informació. Els costa més entendre que un idioma sigui propi d’una zona pero no de tot un país. Al Paraguai ja vaig tenir una conversa peculiar per aquest tema. Els meus dos interlocutors en aquella ocasió em deien que un idioma que no es parla a tot el territori d’un país “no puede” ser oficial en aquell país. Encara no sé en base a què ho deien. Comparaven amb el Paraguai, on hi ha dues llengües oficials, i les dues es parlen a tot el territori: el castellà i el guaraní. Però d’aquí a afirmar que una llengua oficial s’ha de parlar a tot el país… els vaig parlar de Suïssa… però no va ser de gaire utilitat. El que sempre acabava passant, tant al Paraguai com a Xile, és que en un moment de la conversa algú deia “entonces el catalán es como un castellano raro” o “un dialecto del castellano” i jo havia d’exposar el meu discurs sobre “el latín y sus dialectos”, que ja me’l sé de memòria i que cada vegada exposo millor, amb més passió, amb més gestualitat i amb més pinta de profesor loco. En la meva última exposició, durant un asado a Viña del Mar, amb una copa de vi a la mà, en acabar vaig notar que l’argument sobre la procedència del català i del castellà els havia quedat clar, i algun fins i tot em va demanar que li parlés en català, a poc a poc, i deia: “pues sí que lo entiendo un poco, es verdad, y se parece un poco al portugués, ¿no?“. Petits moments agraïts d’enteniment humà.

Aquest és el tema, l’estat de la qüestió. Idolatren España, alguns, perquè els confonen amb Europa. Una altra cosa és que a España està Granada, una ciutat meravellosa, i que España té un clima excel·lent, i que anar de tapes a Madrid és fantàstic, i etcètera. Però, com li deia fa un parell de dies a una amiga, “cuando pienso en el prototipo de español veo a un tipo sudado, con sobrepeso, con la camisa desabrochada hasta el pecho peludo, gritando mientras habla por el celular [mòbil] en medio de un aeropuerto para que todos le oigan y se asombren ante su caràcter castizo, su raza y su furia y sepan que a él ‘nadie le toma el pelo’”.

Vaja, que jo no m’hi sento. I no és per acció-reacció, no és que em senti català i per tant no em senti espanyol; de fet, no sé si em sento molt català. Però sí que sé que no em sento gens espanyol, això és un fet. I se’m va fer estrany constatar que els xilens, gent maca, treballadora, amable i autocrítica, idealitzava els espanyols, que tenen altres “virtuts” que al meu entendre són força menys elogioses… per no parlar del saqueig vergonyós i molt evidentment fet amb poca visió de futur de Colón i companyia.

Això és un altre tema recurrent del viatge que comentaré un un futur post. Només diré que en més d’una ocasió m’ha fet vergonya el meu DNI.