Pàgina d'inici > Uncategorized > Chañaral (3-5 juliol 2010-Xile)

Chañaral (3-5 juliol 2010-Xile)

M’adormo a l’autocar quan fa una hora i poc que hem sortit de Santiago de Xile. Enfilem cap al nord. Seran unes 12 hores de trajecte. M’adormo, em desperto diverses vegades a la nit, durant uns segons, em cargolo al seient, que és “cama” (llit), però en realitat és un sofà molt inclinat, amb ubicador de cames, pero no és horitzontal del tot. S’hi va còmode, però no és un llit. L’autocar no passa de 100 km/h, però tinc la sensació que va més ràpid, i quan en alguna ocasió excedeix la velocitat permesa, els 100 km/h, sona un xiulet d’alerta. I el xiulet em desvetlla. Quan dormo en els autocars, i el son no és profund, entro en un estat de consciència peculiar, en el qual noto que floto i que visualitzo el recorregut de l’autocar, com si l’estigués conduint telepàticament i el movés amb moviments suaus i ondulants. És una sensació francament agradable i difícil de descriure. La nit passa ràpida, ningú em roba la motxil·la de mà (a una amiga fa dos dies, en el mateix recorregut, li van pispar mentre dormia), i quan em desperto és de dia, són vora les 8.30 del matí i quan retiro les cortines i miro a l’exterior veig el desert. M’impacta, esclar. Tot de color de sorra, el cel blau contrastant. Feia setmanes que no veia res similar (a la Patagònia argentina), i en un tancar i obrir d’ulls el paisatge ha canviat de la nit al dia. Dels Andes de Santiago a l’aridesa majúscula de Copiapó.

Baixo a la terminal de busos de Pullman (una de les empreses de transports habituals de Xile, juntament amb Cruz del Sur i Tur Bus). Fa calor. L’aire és nèt. Deixo la motxil·la grossa a la consigna. Descanso i començo a caminar cap al centre. Arribo a la plaça Prat. Hi ha una oficina de turisme on m’expliquen què puc fer, bàsicament visitar el Museu Mineralògic (estic en una zona amb una mineria riquissima), que m’agrada, i em donen pistes per mourem per la zona. Decideixo que aniré en bus fins a Chañaral, que està a prop del Parc Nacional Pan de Azúcar, que promet. Abans, passejo per Copiapó, veig com Brasil perd davant d’Holanda, me n’alegro, no m’agrada que gent com Dunga i Maradona entrenin jugadors tan bons i els converteixin en simples mediocritats que guanyen els partits perquè són més bons que els altres, no perquè són millor equip que els altres. Després del partit, vaig cap a la terminal d’autobusos i a les 15h surto cap a Chañaral.

El trajecte és espectacularment àrid. A l’esquerra, el Pacífic; a la dreta, muntanyes pelades, i enmig, a mes de la carretera, els primers brots verds. Aquest desert floreix en breu, i serà un espectacle estètic. Tant de bo ho arribi a veure. Passem per Caldera, un poble que em produeix una sensació de disgust, de cosa pendent. Faig fotos, però no ho tinc clar. M’agrada quan marxem. Seguim uns cent quilòmetres sense res, turons pelats, sorra, pedra, pedres enormes, l’oceà a l’esquerra, onades grans, i l’iPod anar fent. Penso, curiosament, en el periodisme, i en que vull tornar-hi.

(…)

Arribem a Chañaral i flipo. Entrem al poble descendint per la carretera. Veig una via de tren abandonada. Veig el far dalt d’un turó i una església colonial. L’autocar s’atura a la terminal. El sol s’està ponent, la temperatura està baixant. La motxil·la pesa. Camino fins que trobo un hotel/hostel, molt a prop. Té wi-fi. La dona és simpàtica, l’habitació està nèta, el preu és correcte. Vaig al súper, compro pà i formatge, i compro una cervesa Kunstmann Honig Ale, que porta mel i està de perles. Passejo pel poble, és fosc. És petit. Un carrer principal amb els serveis, a un costat la part litoral, desangelada i freda (i amenaçada pels tsunamis, de manera que no s’hi edifica gaire) i a l’altra el poble fa pujada cap al turó on hi ha el far.

Em fascina la carretera, que passa a prop de l’oceà. Està una mica elevada respecte al poble, i quan passen els camions i els autocars els pots veure retallats davant del perfil de l’aigua i del cel, és una imatge simple, preciosa. I el silenci. D’aprop fan soroll, obvi, i aquest matí m’hi he apropat per veure-ho des d’una perspectiva més pròxima. De passada l’he creuat i m’he apropat a l’oceà fins a trepitjar la sorra mullada, plena de petxines, algun esquelet d’ocell escurat pels voltors que van sobrevolant-me (un s’ha atansat mentre jo rondava per allà, i ha estat certament intrigant…) i bastanta porqueria (bosses de plàstic i ampolles de vidre de cervesa trencades). I l’oceà, amb onades altes, més altes que al Mediterrani, i es nota de seguida. I gavines. Ningú banyant-se, l’aigua està molt freda. Dues noies d’un parc proper on hi ha uns columpios em miren. Penso: “Igual estic en una zona perillosa i jo aqui voltant tan panxo, fent fotos escoltant l’iPod”. Em va passar a Valparaíso i a Santiago, i ni me’n vaig adonar. Però és el que té viatjar sol, que ningú t’acompanya i si et passa alguna cosa… mala peça en el teler. Però com que no tinc intenció de quedar-me tancat al Hostel, vaig fent.

Torno cap al poble, pujo casi fins al far. Fa calor, em quedo en samarreta curta Quechua taronja. A l’hora indicada me’n vaig al Hostel a mirar l’Espanya-Paraguai. El veig a l’entrada, a la sala comuna, però no hi ha ningú més. Hi ha pocs clients, som a l’hivern. Ric amb els tres penals, els àrbitres dolents són divertits, creen incertesa on no n’hi havia. Vist així, són tremendament generosos.  Villa és un xupón, però fa gols. I fer gols és llicència per a tot. Si fas gols, tot s’hi val. Mala cosa.

Després passejo de nou. Compro el bitllet per demà a la nit anar cap a San Pedro de Atacama. I pel matí aniré a Pan de Azúcar. La tarda la passo passejant de nou i llegint els diaris: “La Tercera” i “The Clinic”. Hi ha mil coses a observar quan estàs en un lloc desconegut. Com caminen, què venen a les botigues de xuxeries, on es carreguen els mòbils (principalment a les farmàcies), quins tipus de pans tenen, a quina hora sopen, quina música escolten, quina merda tele tenen ells i veuen ells. En això em vaig fixant, i comparant, és inevitable casi.

Penso: aquest poble és tranquil i sa, però avorrit. Però lo d’avorrit és relatiu, és comparatiu. Per a mi sembla avorrit perquè jo visc a prop dels cines Verdi, per posar un exemple. Aquí passo pel costat d’un saló recreatiu i hi veig nenes de menys de 16 anys passant-ho bé… I veig joves que surten pel carrer i s’ho passen bé tocant la batuca a prop de la platja. Res tropical, creieu-me, és una postal sòrdida i bruta. Penso en això: és avorrit (per mi) però no s’avorreixen (punyalada). Penso en allà, tan divertit, i penso en la pressa i la competitivitat i els nervis i l’alienació. I obro els ulls i aquí veig avorriment i tranquil·litat. Però la llunyania, els amics i la familia estan allà. I ells tenen la família aquí, la tranquil·litat  i l’avorriment aquí. Penso això mentre prenc una cervesa en un bar llegint el diari; el bar és ample, fred, brut i sembla del passat, antic. La dona que em serveix és amable, seca però amable. Els homes de les altres taules beuen les habituals cerveses d’aquí, de litre, com xibeques però en bo, i alguns mengen carn amb patates. Sona música d’una ràdio cutre. Mentre llegeixo em sona el mòbil xilè, i només pot ser una trucada de la meva família xilena de Quilpué. M’adverteixen que aquesta nit fan un mega-asado (per dos dies no hi he pogut estar) i que quan estiguin ebris és altament probable que em truquin per “saludar”. És un costum que tenen entre la família: es truquen, a l’hora que sigui (la 1, les 2, les 3, les 4, les 5 am…), i no s’hi val a respondre amb mala veu, ni a no respondre ni molt menys a apagar el mòbil. Família és família. Per tant, aquesta nit dormiré intermitentment… Desitjo que em truquin, m’agrada sentir-me’n part.

Chañaral és un poble que d’aquí a un temps em costarà recordar; primer no hi cauré, però quan hi caigui, mirant una foto o un mapa, el recordaré i amb molt bon record. Tranquil, bonic, fred, al cul del món. Miraré de recordar-lo quan estigui creuant la Diagonal amb la moto, o mirant les caras de cagarro que posem al metro (tòpic molt útil), o llegint les tonteries amb què ens mortifiquem als diaris, o sobrevalorant el valor de les bondats de la prosperitat econòmica que té (tenia) Europa (Espanya).

Categories:Uncategorized Etiquetes: , ,
  1. Encara no hi ha comentaris.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.