Pan de Azúcar (4 de juliol del 2010, Pan de Azúcar-Xile)

Camí del Parc Nacional Pan de Azúcar, a 25 quilòmetres de Chañaral (nom que sempre oblido). En taxi. Condueix el senyor Luís Enrique. Té un ull cec d’un accident quan treballava a la mineria. Li van dir si volia que li posessin un ull de vidre. Va respondre al metge: “Con lo feo que soy sólo me faltaría eso“. Me’l miro: més que lleig és peculiar. Té el nas com una patata cangrenada, això sí, però més enllà d’això és un xilè de bon aspecte i simpàtic i confiat. M’explica que un dia una senyora li va demanar ajuda per arreglar la clau de pas del gas i que una cosa va portar a l’altra, i això que el marit de la senyora treballa com funcionari de presons i duu pistola. Ara la senyora ha tornat a Santiago i ja no es veuen i està més tranquil. “Tengo cuatro hijos“, em diu, com volent dir “ja no estic per tonteries”. Però m’ho ha explicat cofoi i sense que li preguntés -obvi-, i li notava en el to de veu que el romanç l’havia fet sentir bé, suposo que jove i atractiu. “Ella tenia 20 años, yo casi 50“. “Pero éstas cosas sucenden, ¿verdad? No te las propones, suceden, y luego te atrapan de mala manera, supongo…“, dic jo, com qui no vol la cosa. Em mira de reüll. Lògicament no sap l’edat que tinc i segur que es pensa que sóc més jove del que sóc, “el joven,” el chico”, “el muchacho”, que és com se’m dirigeixen aquí. Em mira de reüll sorprès. No vaig més enllà en la conversa. Faig una conya, li dic que les dones són perilloses però que els marits amb pistola ho són bastant més. Riem i seguim caminant.

Estem al Parque Nacional Pan de Azúcar. Amb el taxi hem arribat fins a dins del parc, segurament està prohibit accedir tant endins amb cotxe, però com que hi ve sovint coneix els guardes, així que com si fos casa nostra. No hem pogut passar una barrera que estava tancada amb pany, i camimen una horeta fins al mirador del parc. Pel camí conversem. M’explica coses interessants sobre Xile, els sous, el masclisme, em pregunta rotundament “¿los españoles son racistas?”  (“Sí”, responc, “claro”), em parla de la vegetació, dels cactus, i del verd que cobreix l’aridesa, i em diu que mai plou aquí, però quan plou, molt de tant en tant (anys), i fa poc va ploure, el desert floreix i és espectacular, i ara està començant a florir, sobretot entre Copiapó i Caldera. Pel camí veiem 4 dels 150 guanacos que viuen al parc, són com lames. I quan veuen humans el mascle remuga, com un cavall, per advertir la nostra presència amenaçadora. Se sap que som l’espècie més agressiva: arribem en cotxe al parc! Els guanacos viuen de menjar els cactus, cosa sorprenent i alhora meravellosa. De cactus en veiem de tres menes: Cometocino de Gay, Copiapoa Longistaminea i Copiapoa columna alba. Són com bitlles, són realment xilens: baixets i amples… rotunds i una mica xoriçils.

Com tothom i amb tothom, parlem de futbol. Aquí la mitjana de coneixement de l’esport és molt més alta que allà. És que allà la gent parla molt. Al Luís Enrique no li faig la diferenciació català-castellà per no marejar-lo. Però faig algun comentari il·lustratiu sobre el fet espanyol. Em torna a mirar de reüll. Me n’adono que vaig ben situat perquè camino a la seva dreta i l’ull que té borni és l’esquerra.

Al mirador flipo una mica. El parc es diu Pan de Azúcar perquè en unes illetes que hi ha els ocells hi defequen sistemàticament i les han tenyit de color blanc, i de lluny semblen pa blanc. En l’illa hi ha dofins, gavins, pelícans i yuncos. Veig els pelícans de molt a prop, a un metre, perquè en una mena de minipoblat els pescadors pesquen congrio i les vísceres sobrants les donen als pelícans. Em sorprèn com es mouen, i com masteguen (és un dir) i empassen. Baten les ales i s’enlairen per sobre del meu cap, no em fan por, no sé si me n’haurien de fer, però tant me fa. L’adrenalina va fent i la càmera de fotos també. El Luís Enrique m’espera al taxi mentre jo flipo com un senyor de ciutat que quan veu un ocell que no sigui un colom o una gavina se sent Darwin a les Galàpagos. Sincerament, és una sensació preciosa.

De tornada cap a la sortida del parc el cel, que estava núvol, s’obre i el blau i la llum canvien d’aspecte les muntanyes i l’oceà, que de cop brilla i l’escuma de les onades es veu més intensa. Tot ha guanyat en contrast. Dues noies caminen amb unes motxil·les grosses, i el Luís Enrique els ofereix portar-les fins a l’entrada. Són nord-americanes. Kate i Rebeka, de Winsconsin, estan vivint a Santiago però ara viatgen pel nord, igual que jo i molta més gent.

Hi ha molta gent viatjant pel món.

A la carretera passem per dos ‘santuaris’ al marge, i m’explica el Luís Enrique que són en records de persones mortes a la carretera en aquell punt. A un el coneixia personalment. Anava begut i en moto i se li va tirar una camioneta a sobre en una canvi de rasant, i li va arrencar una cama i el va matar a l’acte, dessagnat. Segueix conduint, i jo fent fotos al Pacífic. Les “gringas” no diuen gran cosa, miren per la finestra, i no m’estranya. És preciós.

Arribant a Chañaral, el Luís Enrique me n’explica una de molt bona. La platja del poble es diu Playa Negra i em diu que és “la más contaminada del mundo“. Sona hiperbòlic, estarem d’acord, però m’explica que va quedar severament contaminada de coure perquè des de les mines tiraven el coure sobrant al mar. Pim, pam. La veritat és que es nota: la platja, sobretot quan la veus amb perspectiva, té el color de verdet. És impactant quan coneixes la causa. Ahir al matí, quan vaig baixar a passejar-hi, poc m’ho pensava que estava en un dels indrets més putrefactats per l’acció gairebé sempre devastadora de l’espècie humana, aquest artilugi destructiu “engreído” i miserable.

El Luís Enrique, humil taxista, també m’explica que de l’ocèa en treuen algues per exportar al Japó, i més coses durant tot el trajecte en el seu cotxe, una mica destartalat. Condueix pel mig, la carretera és de sorra, i als canvis de rassant penso en el seu amic motorista i em pregunto perquè no s’escora cap a la dreta… però segueixo fent fotos i mirant si les nord-americanes donen senyals de vida.

Arribem a Chañalar. Li pago (em cobra més del que m’havia dit per telèfon, pero no discutiré perquè ha estat un guia excel·lent i m’ho he passat bé amb ell). Penso que així m’arruinaré ràpid, però em sembla just el que he fet aixì que no regrets. Vaig al súper per carregar de pa, formatge, aigua i fruita, perquè m’han dit que San Pedro de Atacama és el lloc més car de Xile. Em trobo les gringas, conversem bastant patosament, diuen que pugen cap a San Pedro també aquesta matinada, coincidirem en l’autocar.

Així van les coses, casualitats que s’acumulen i es converteixen en la teva vida. Quan les expliques prenen una dimensió més estructurada, i això ni m’agrada ni em desagrada, però s’ha d’anar amb compte per no concloure que la vida és un fil argumental lògic, una línia progressiva. Ho sembla sovint, casi sempre, però no ho és, la hi fem.

Arribo al hostel i em poso a escriure i escolto música. Ara mateix sona Ella Fitzgerald, “Night and Day”. Miro per la finestra, el cel és blau però esgrogueït perquè el sol comença la retirada. La muntanya reflecteix el to ocre de la llum i ja vibro de nou. Em passaria la vida delectant-me amb els colors i amb com la llum els modifica. Penso en això i penso en com s’ho fa la llum per incidir en un recipient tancat com el cos humà, com s’ho fa per omplir-lo de reflexos que es projecten cap enfora. Mentre penso això sona Fiona Apple, “Fast as you can”, i premo ” >>/”. No perquè no m’agradi, però és que no tinc cap pressa. A l’iPod apareix la següent cançó: “Paradise” de New Order.

“If we left this town, we could walk the earth together”…