Atacama 1: Valle de la Luna i de la Muerte (5 de juliol del 2010, San Pedro de Atacama-Xile)

Diu que fa set anys que no plou a San Pedro d’Atacama. Ni fang, ni goteres, ni arcs de sant martí, ni l’olor de la terra mullada, ni paraigües oblidats en un racó, ni bassals esquitxant quan passa la moto de turno, ni excuses per no fer alguna cosa. Res de res: només sol, algún núvol que està de pas, i sequedat. Així és el desert d’Atacama. Abans era un fons marí, ara és la zona més àrida del planeta. Així són les coses: una dia jugues la final de la Uefa i al següent baixes a segona. Un dia et sents flotar i totes et ponen i l’altre et fan mal els ronyons quan t’ajups a recollir una moneda o la targeta del metro. Un dia dius que guanyaràs perquè Déu vol que guanyis i l’endemà perds 4 a 0. La natura no és bromista: si fa, fa. I si cal desfer, desfà. Tenia un oceà ben posat, amb un fons marítim ben sedimentat i arrodonit, i vet aquí que en un estira i arronsa, un mal entès de “tu per aquí i jo per allà” i tots dos van tirar cap al mateix lloc i ja tenim la falla, el moviment de plaques, tot a prendre vent i el fons marí que puja i passa a ser desert i muntanya i  paisatge d’una profunditat descomunal, un paisatge premonitori de com serà el planeta terra quan s’assequi, si s’ha d’assecar, que no ho sé: serà preciós, espectral, silenciós (sí!), estàtic i incommensurable.

Així és Atacama. Corprenedor. Àrid i sec, obvi. Però sobretot majúscul i insubornable. Aquí no s’hi valen trampetes. Aquí la cosa va en sèrio. El Valle de la Muerte no fa conya: no hi viu ningú ni res. Ni fauna ni flora. Ni una aranyeta, ni una mica d’herbeta rància. Res. Zero. Hi estàs passejant i et sents convidat de pedra, camines i et mous, cert, però és tot tan majúscul que el teu moviment és absolutament insignificant. Estigues quiet, mou-te, tant fa. El Valle fa el seu camí. Una carretereta el forada pel mig. Gràcies a la carretereta accedeixo a una vista al·lucinant que ni de conya la càmera de fotos pot copsar. La carretereta l’ha fet l’home, però és indiferent que hi sigui. En aquest paratge sembla difícil que l’home pugui edificar un Las Vegas, per exemple. Si arriba a passar mai, caldrà plantejar-se seriosament què li ha fet el planeta terra a la ludopatia perquè el tracti tan malament.

En microbús anem de San Pedro d’Atacama al Valle de la Luna. Pica el sol. Des d’un mirador observem la terra arrugada que va emergir del mar i es va tombar, com si dormís de costat. Què voleu que us digui?Això no té preu. La natura és un festival estètic i mai s’equivoca. Busca un espai natural en el qual els colors no casin, o cantin com una almeja; busca un desajust estètic en la natura. Vés buscant i jo mentrestant segueixo: observem el Valle de la Luna un grup en què hi ha 2 brasilers (molt simpàtics i cordials, com la majoria), tres nord-americans de Nova York que no paren de fer-se fotos d’autor (rollo que poses els dits d’una manera i sembla que estiguin engrapant una muntanya i coses així: m’agrada veure com s’ho passen bé, encara que a mi aquestes fotos ni fú ni fà), una parella de la República Txeca que coneixen Catalunya (“entonces eres catalàn si eres de Barcelona“, em diuen), i una parella japonesa singular, que no para de posar cares divertides, com si anessin mastegant llimones pel món. El conductor i guia no és molt bon pedagògicament parlant, però condueix bé i és simpàtic. Saps moltes coses, però només les explica si li preguntes, cosa que t’obliga a fer preguntes una mica com un trabucaire, a veure si enxampes alguna cosa.

Anem al Valle de la Muerte, dit així perquè es va equivocar un cura i en comptes de dir Valle de Marte va dir Valle de la Muerte. Una explicació que no em convenç però tant me fa. Marte, Muerte… quina mania de posar noms a la natura… El Valle aquest és abismal. Posat al costat i entendràs què sent una mol·lècula d’H2O al mig del Pacífic. Ara agafa la mol·lècula i pinta-li un pantaló Columbia i un polar The North Face. Ara ja saps què pintem els humans en tot aquest espectacle de la natura.

Diu el guia que aquí no hi viu res de res, que és el lloc més àrid del planeta. Això de dir “el més (…) del món” em fa mandra, la comparació aquesta superlativa és com un adhesiu en un cistell de pomes que diu “Oferta!” perquè les compris. “Si ja havia de fer un pastís de poma, no es preocupin”. Abans del trueque ja n’hi havia de pomes. El tema és que camino i vaig mirant al terra a veure si trobo un bitxo (per no trepitjar-lo). No en trobo cap. És que ni hi ha aigua aquí, ni humitat. Però segueixo pensant que alguna vida hi deu haver, potser una mica soterrada.

Marxem cap a la zona de la duna. Enorme i fina. Sembla un teló, una carpa natural. Hi ha una zona que li’n diuen (els posa-noms van fer l’agost aquí) el “amfiteatro“, perquè té forma d’amfiteatre. Sí, és com si ho estigués veient: fa milions d’anys la natura va adoptar la forma d’un amfiteatre com a homenatge anticipatori a l’espècie humana. El millor de tot és que per fer l’amfiteatre l’home ha es va inspirar en la natura, que és la única inspiració possible.

Les vistes són tremendes. Mires, mires i mires. És àrid, sí, peró són les textures de les roques, les línies de la sedimentació tan marcades, les formes erosionades pel vent i per l’aigua, la sequedat ambiental, l’absència notable, no total, de petjades humanes, la originalitat de tot plegat, perquè no és freqüent, no perquè sigui una virgueria. És senzill, en realitat, és natural. No té secret. L’ordre natural és meravellós. I els nostres sentits amb prou feines poden copsar-lo, i amb prou feines el nostre intel·lecte sap explicar-lo sense cometre l’error de passar la natura pel sedàs de l’home. És ridícul, pretensiós i penós. Paraules…

Això és una sortida turística, d’aquelles d’anar agafats de la corda. Així que s’apropa la posta de sol i tots els grups que estem voltant per la zona ens trobem per contemplar des de dalt de la duna com el sol diu per avui ja en teniu prou. La pujada, una pendent de res, em costa horrors: noto l’altitud, i costa caminar sobre la sorra. A dalt m’assec i em deixo anar, metafòricament, i el sol va fent la seva i jo la meva, i quan la seva i la meva coincideixen flipo i sóc molt feliç. Per un costat veig el sol marxant; per l’altra, veig els Andes envermellits a mesura que avança la posta. El festival de colors és gairebé insuportable de tant bonic. Faig fotos amb la càmera però és inútil. Res a veure amb el que estic veient. I vés a saber com seria veure-ho amb uns ulls diferents, copsar el paisatge amb una visió diferent que l’humana: potser tèrmica, potser que distinguís només textures, o les diferències, o les coincidències, o les distàncies, jo què sé.

Però tenim el que tenim i tenim molta sort. El sol se n’ha anat a voltar per altres indrets i de seguida fa fred. Baixem tots la duna ordenadament. Hi ha de tot aquí: xilens, pocs, nord-americans, canadencs, francesos, anglesos, txecs, holandesos, peruans. Un senyor de 60 anys es mou com si fos un adolescent en zel. Un guia xilè flirteja amb tota cuca viva. En una de les seves verbigràcies em posa al mig de la conversa, de bon rotllo, i me’l miro somrient, preguntant-me per què som tants al món si la majoria som cromos repetits. Quántes vegades haurem de completar el mateix àlbum amb diferents cares? Realment, la història de l’espècie humana és una successió sense gaire sentit d’àlbums de cromos.

Tornem cap a San Pedro d’Atacama, es fa fosc de seguida. Fa fred però és sec i no molesta gaire. El desig de perdre’s aquí, de quedar-se aquí existeix, una mica en plan “the call of the wild“. Durant el trajecte de tornada em preguntava si els homes només podem imitar indignament la naturalesa, o si realment en podem fer-ne un ús valuós, respectuós. De seguida penso en Gaudí, l’home que no inventa res però que va entendre que posats a imitar el que s’ha d’imitar és la naturalesa. Paradoxalment, va fer-ho empès per una fe que poc valor dóna a la natura, però és que Gaudí era humà també. Molt intuïtiu, però humà.

Em quedo amb una anècdota del dia. Hi ha una mena d’atractiu turístic que es diu “Las tres Marías”. El nom ja indueix a riure, però és que va en sèrio. Són tres roques que erosionades pel vent i pel mar van adoptar formes singulars. Fins aquí res d’especial tenint en compte que la natura ja les fa aquestes coses, oi? Però un dia, un senyor devot de la Verge Maria, va activar els mecanismes endogàmics i autoreferencials de l’espècie humana i va voler veure en aquelles tres formes tres verges maries en posició d’exaltació i súplica suposem que cap a una autoritat superior, no?. De manera que ara les roques són l’atractiu d’aquell racó específic. És a dir, i aquí ve la trampa, les roques són maques perquè imiten un símbol de creació humana, la Verge Maria. La cosa té conya, no? Estàs envoltat d’uns paisatges al·lucinants, unes textures, colors i formes que no veuràs en un altre lloc d’aquest planeta, i la tendenciositat humana et porta a parar l’atenció en aquelles tres roques perquè “semblen fetes per l’home”. JAJAJA.