Atacama 2: Geysers El Tatio (6 de juliol del 2010, San Pedro de Atacama-Xile)

‘Geysers El Tatio’ és un nom que pot convidar a baixar les escombraries al contàiner però no a posar el despertador a les 3 de la nit, dutxar-te mig a l’intempèrie al mig d’un desert a 2.000 i pico metres d’alçada, i posar-te en una microbus conduït per un senyor que desafia la força centrífuga (i per extensió la de la gravetat) i que en dues hores et portarà a 4.320 metres d’alçada al mig dels Andes, a -12ºC i (i això ho sabré després) amb una guia que és la primera en colapsar-se i que vomita tres vegades durant el trajecte i després es queda grogui i demanant per reanimar-se “hojas de coca“.

Coses de la natura, quan els corrents subterranis d’aigua fredíssima topen amb el terra calent, salten espurnes en forma de geysers. Per això em desperto a les 3am i com una ceba m’omplo de capes de roba per sobreviure a congelacions diverses. Ho aconsegueixo, tot i que en alguns moments els dits de les mans em diuen a reveure que tinc fred.

El trajecte és delirant. 17 persones en un microbus en què hi caben 16. Comencem bé. A la fila del conductor overbooking doncs, 3 seints i quatre persones. La guia en realitat és guia d’estranquis, ella és la que “sobra” (això ho sabrem en acabat). És de nit, són les 4, i enfilem cap a la cordillera. No veiem res, però notem que el conductor va una mica accelerat. Quan comença l’ascens, el senyor, visiblement animat, presumeix de conèixer la carretera com ningú. Diu que per aquí va passar el Dakar, probable, i que ells (la gent d’Atacama) són els primers que van circular per aquí a 180 km/h. L’exageració és desbordant i còmica, però quan la fa qui duu el volant a les mans, a les 4.30am, fosca nit, pujant els Andes no fa especial gràcia. Fa un silenci, això sí que ho fa. El millor és quan, envalentonat, afirma que “podría hacer este trayecto con los ojos cerrados” i afegeix en una rampa “conozco de memoria las marchas que hay que utilizar en cada tra…” però no acaba la frase perquè se li cala el microbús perquè s’equivoca de  marxa. Antològic. Des d’aquest moment, el senyor perd tota la credibilitat i s’escolten veus de “¡maneje suave!” i “chófer malo“, però no van a més. Fins que, potser per l’alçada, estem a uns 3000, o potser per les corbes i la velocitat i la brusquedat de la conducció, la guia demana que s’aturi i baixa del microbús vomitant-se a sobre i mig desmaiant-se. Els “turistes” ens mirem preocupats i perplexos. I l’ascensió tot just acaba de començar. Continuem sinuosament, respirant amb certa dificultat perquè es nota i molt l’alçada, i respirant a més el pols que aixequen els vehicles que ens precedeixen, dos microbusos. El nostre conductor té una peculiar mania d’atansar-se al màxim al cotxe precedent, cosa que ens converteix a nosaltres en aspiradores de pols. Encara tinc el nas ple de merda. Després de la tercera aturada per socórrer de nou la “guia”, que està fatal, i a una noia brasilera i  una francesa que també han col·lapsat, el microbús viu un microbotí a bord quan, per generació espontània s’escolta “Adolfo [nom del Fitipaldi] no tenemos ninguna prisa, ¿verdad?“, “Eso, y además tampoco es imprescindible que respiremos todo el polvo de los demás autos, ¿cierto?“, “por favor maneje más tranquilo, Adolfo“, i l’home redueix finalment. El trajecte es torna relaxat. El mateix trajecte que minuts abans era una angúnia innecessària. Però aleshores a l’Adolfo li dóna per conversar amb un noi madrileny que viatja a primera fila (es diu Rodrigo i és buena onda; està fent la volta al món) i porta la xerrada cap al tema estrella: la colonització d’Amèrica. Jo em frego les mans. La cosa no s’enquista perquè el Rodrigo és un noi sensat, però l’Adolfo no s’està per eufemismes quan recorda que “los españoles mandaron aquí a todos sus delincuentes y violaron a las mujeres indígenas y lo robaron todo“. Una perla amb molta part de raó, però no calia segurament. Serveix, però, per il·lustrar un estat d’ànim.. presumiblement col·lectiu, almenys en  zones rurals o allunyades de la Región Metropolitana (la capital, Santiago). Amb tot això, l’Adolfo s’ha reanimat i torna a córrer, fins que fot un llantazo molt interessant que provoca una resposta ja menys subtil: “¡No corra tanto, hombre!“. Arribem als géisers a una mitjana final d’uns 25 km/h. Per dins ric molt, tot i que noto que falta oxigen i estic mig marejat, però se’m passa de cop quan baixo del microbús i noto la hòstia del fred a les mans i a les cames. La resta del cos la tinc sota cobert. Uns -10ºC no són una bona notícia pel meu termostat. Flipo i faig saltets, una mica kitsch tot plegat, tots estem igual. Aleshores, per rubricar una actuació memorable, l’Adolfo s’adona que la roda de darrere de l’esquerra està petada, i recorda “por eso hemos derrapado en aquella subida…” de fa uns 8 quilòmetres. Per sort, gairebé ningú sent el que ha dit. Aquí acaba el trajecte, simpàtic i divertit sobretot perquè l’expliques des de l’habitació del Hostel, després d’una bona dutxa, i no des de l’Hospital, després d’una bona hòstia.

Dels gèisers destacar que una vegada més veus com la natura és el marc referencial de tot. La terra una olla a pressió. Els gèisers treient fum i aigua bullint, forats al terra, vas caminant i com un gruyere el sòl esclata abrupte o senzillament sua aigua, i a la superfície l’aigua està congelada, i deu metres més enllà hi ha neu. Tot convivint: aigua en estat líquid, sólid i gasós a tocar de la mà. Meravellós.

El fred és trencador. Faig fotos i em costa prémer el botonet, enfoco com puc, em tremolen els dits, no paro de caminar per no congelar-me, i algunes fotos surten, obvi, mogudes. Reculo cap al lloc on n’hi ha més, i amb els canvis de temperatura ambient, s’està aixecant el dia, els gèisers també canvien de comportament i ara estan especialment eufòrics. Columnes de vapor de 10 o 15 metres saluden, m’apropo per notar el vapor a la cara, me l’humiteja, el terra està perillós, no seria el primer aspirat cap avall.

Arriba l’hora de  l’esmorzar. Un tè, un pancito amb formatge, un mantecado i el que diu l’Adolfo que és un ou dur però ràpidament constato que no era un ou dur del tot… Conversem els turistes entre nosaltres. Elenco: dos grecs que viuen a Bèlgica (ningú fa cap comentari desafortunat sobre la crisis econòmica), una mare i dues filles xilenes que viuen a Washington DC, 4 brasilers, 3 francesos, un anglès i el noi de Madrid. Un dels francesos és “el” personatge carismàtic del viatge. Es diu Dominique. És de Martinica, “Francia“, no para de repetir. És un departament francès al mig del Carib. Haití no va tenir aquesta sort… (això no li dic). “Manejamos el euro“. I ell sis idiomes: criollo, francès, castellà, anglès, alemany i àrab. I coneix el llenguatge dels xiulets per avisar-se els boscos d’allà. Genial. Es posa a xiular i de cop m’agradaria tenir 20 anys, posar-me a treballar 2 anys, estalviar pasta de veritat i anar-me’n a fer la volta al món. Queda pendent. El Dominique és divertit, ens fa riure. Explica molts coses, és d’aquesta gent que sempre fa broma. He de recuperar aquesta qualitat. (De vegades, quan dones massa importància al que diuen els altres -encara que sigui per motius justificats-perds algunes de les teves virtuts i no te n’adones). El Dominique en breu anirà a viure i treballar a Buenos Aires o a Santiago de Xile. Les embaixades franceses li estan buscant un lloc com a traductor. Em fa dentetes això. Podrà escollir.

La sortida continua. Veiem lamas, guanacos, ‘vicuñas’, cactus enormes, nandús, gavines andines, la tornada és relaxada i fa calor. Visitem un poblat andí, pràcticament deshabitat, amb lamas i una església blanca i blava bonica. M’agrada la calor. Miro el paisatge. M’encanta. Escolto Ida Maria. M’encanta i encara no l’he avorrit. Arribem vius, fins i tot la guia, que porta tot el dia vomitant i demanant “hojas de coca“. Amb el Dominique i el Rodrigo (el noi de Madrid) quedem a les 14.15 (hora local) per veure en un bar de San Pedro l’Holanda-Uruguai.

Miro per la finestra. Avui tampoc plourà. El sol irradia coses maques. L’adoro. M’han canviat d’habitació, la nova té molta llum natural i un d’aquells sostres en diagonal, perquè és al pis de dalt. I les cortines són taronges. Tinc son, però no tinc ganes de dormir. Necessito apuntar unes quantes coses que he anotat a la meva llibreta, la que porto sempre a sobre. Apunts sobre el futur i la seva utilitat, i sobre una frase d’una cançó de Frida Hyvönen, que diu: “The enemy within says the body of work is just as strong as its weakest point“… Que es prepari l’enemy within.