Atacama 3: Observació astronòmica (6 de juliol del 2010, San Pedro de Atacama-Xile)

Són les 20h, estic a sis quilòmetres al sud de San Pedro de Atacama, al pati de davant d’una mena de masia-cabanya-refugi que té una habitació sense sostre (aquí fa set anys que no plou, potser el sostre és prescindible si el que vols és veure el cel pel d’estrelles i el rastre sucrós de la Via Làctea, com és el cas), m’estic congelant perquè porto les meves bambes preferides, que són de nylon i hi passa el fred com una mala cosa, m’estic congelant i m’estic dues hores i mitja a la intempèrie a consciència, deliberadament, amb un francès, l’enginyer astrònom Alain Maury, que duu a la mà un punter làser de color verd que quan l’enfoca cap al cel toca les estrelles i diu: “This is Alfa-Escorpio”. Tremolo de fred i d’alegria. Miro amunt i no m’ho crec. El cel de Barcelona és una estafa, una autoestafa de fet. Això és un cel estrellat! Tot es veu, poc s’ha d’intuïr. La Via Làctea posa la pell de gallina, és preciosa, com una diadema blanca que magnetitza les més de 3.000 estrelles que estem veient. Miro a l’est i veig la silueta dels Andes. A l’oest sé que hi ha el Pacífic. Així em situo. Miro al Sud i pujo la vista fins a uns 45 graus, viro a la dreta i veig la Southern Cross, l’Estrella del Sud. Aquesta matinada passada, de camí cap als gèisers, he vist Orion, però no sabia què era Orion. És allò dels “noms” que posem a les coses. Quan l’he vist m’has fascinat. A la nit he sabut que era Orion. Igual no ho era. Tant fa.

L’Alain és de la broma. I és ocorrent. El discurs-xerrada que fa és brillant per a un analfabet de l’astronomia com jo. Sé que la llum de les estrelles que veiem són l’eco de fa milers d’anys, això ho sé. Pero poca cosa més. Així que tot el que explica l’Alain és nou per a mi i em deixa bocabadat. Congelat, bocabadat, entusiasmat. La vida, tu. Les bromes fan el fred suportable i ajuden a comprendre el que explica. Ens parla del cel que estem veient. És un festival, una crisòlida de puntets i borrositats que formen formes que arbitràriament l’home (els homes àrabs, pionerament) van batejar. Alguns baptismes són delirants, fruit d’imaginacions desbocades o de predisposicions lisèrgiques variades. L’Alain ens ensenya els planetes visibles (Venus, Mart, Saturn) i durant la xerrada comproven com, efectivament, canvien de posició respecte a les estrelles. Quan acabem, Venus ja no és veu, està per sota de la línia de l’horitzó, en direcció nord. Ens explica que els planetes estan en una perpendicular que es diu “Zodíac”. Després amb els telescopis que hi ha al terreny veurem Mars i Saturn, i se’m posarà la pell de gallina amb Saturn. L’Alain s’està molta estona parlant-nos de les constel·lacions i mostrant-nos-les amb el làser verd. Capricorn ara no es veu des d’aquí. Veiem Leo, Escorpí, Verge… i ara entenc allò de “Saturno està en Leo“.

Més enllà de noms i noms i formes i arbitrarietats, anem al gra: això és meravellós. Tot el que escapa a la mida de l’home ho és. Quan les dimensions o les formacions escapen al nostre sistema referencial elemental, notem un pessigolleix d’humilitat i admiració cap a la natura que és sa i convenient. Mirant el cel ahir a la nit constatava que de les mil preguntes que em faig cada dia, n’hi 999 que són retòrica inútil i 1 que és essencial i que tots ens la fem, per activa i per passiva, cada vegada que recordem, sentim o constatem que són humans. Mirant el cel, aquesta pregunta va ben dirigida, té un sentit, i té un inici de resposta. Un inici de resposta sense resposta final, obvi.

Quan l’Alain parla de magnituts i distàncies em commoc molt poquet. El que em commou no és la magnitud de les xifres, sinó la necessitat de l’home de mesurar i posar en relació a ell tot el que l’envolta per no sentir-se aterroritzat, perdut, insignificant i prescindible. Per això em commou el cel estrellat que estic veient, em commou que la foscor del desert sigui precisament l’interruptor que il·lumina el firmament. Em commou que quan l’home es retira (i apaga els interruptors) apareix noble, pura, incommensurable i inalterable la natura, la realitat. El cel s’il·lumina quan l’home es retira.

El cel s’il·lumina quan l’home es retira.

Som més de vint turistes de procedència afortunada (econòmicament parlant) presenciant un espectacle monòton grandiós, amb la guia d’un francès divertit i amb sentit de l’humor que té cara de pillo, és alt, té els ulls clars i la cara amb forma d’ou, així allargada cap amunt, i poc cabell, i porta un tratjo que sembla d’operador d’instal·lacions de gas, però és blau i li confereix una autoritat indubtable. A la xerrada introductòria, que fem dins de la cabana (a l’habitació sense sostre), l’Alain ens explica resumidament com ha interpretat l’home al llarg de la seva modestíssima història el firmament. Ens explica, entenc jo, quin és l’error que comet ha comès l’home en cada època. I conclou, i coincideixo amb ell, que el que estem fent ara és intentar esbrinar quin error, quins errors, estem cometent en la nostra època, errors que en el futur faran que els nostres successors pensin “aquests del segle XXI eren ben ximples”, igual com nosaltres pensem que s’havia de ser una mica passarell per afirmar que la terra era plana. Temps al temps, que l’arrogància de la nostra espècie no té límit, és cíclica i de freqüència altíssima…

És la primera vegada que miro al telescopi (en ma vida) i el que em sorprèn més és que darrere de les moltes estrelles que veig, el fons, el que seria la negror, veig com si fos cartró arrugat de color marró fosc. Li comento a la dona que s’encarrega de guiar-nos pels telescopis. Se sorprèn una mica. Em diu que deu ser que la (meva) vista, davant de tants inputs (centenars de puntets blancs brillants, les estrelles) probablement es fa un lio, no sap on triar i confón molts dels punts o els uneix per formar línies que percebo com relleus. Curiós. Torno a mirar relaxant la ment perquè deixi de posar-se on no la demanen, i… sí, veig només les estrelles, i el que en un principi em semblaven vores, marges, arrugues, ara són clarament files d’estrelles de diferents intensitats. Per enèssima vegada, quan la ment de l’home recula la natura emergeix amb plenitut colossal.

Quan la ment de l’home recula la natura emergeix amb plenitut colossal.

De tornada a San Pedro d’Atacama en el microbús, em quedo enganxat mirant el cel. Reconec Escorpí, l’Estrella del Sud, recorro la Via Làctea i com sempre que veig la natura inalterable penso en quants milions de ser humans han mirat i segurament s’han commogut mirant exactament el mateix que estic mirant jo ara, sentint la mateixa poderosa atracció de la natura, rebaixant al màxim la consciència intel·lectual i elevant al màxim la consciència intuïtiva natural. Sense judicis, sense la necessitat de l’home d’explicar-ho tot en relació a si mateix. Miro el firmament com un espectador que sap que d’alguna manera senzilla, natural i meravellos ell també forma part d’aquell espectacle i se sap afortunat i agraït per ser-ne conscient malgrat la inconsciència a la qual tendeix la seva condició de ser humà, amb tot el que té de paradoxal.

Mentre escric és de dia i fa un sol espatarrant. Ara aniré a beure una Austral Calafate i miraré l’Espanya-Alemanya. Abans del partit, ahir a la nit, mentre jo mirava el firmament, algunes redaccions de diaris esportius redactaven titulars de la prèvia del partit que reflectien perfectament la pobresa antològica de l’espècie humana, un animal inconclòs, capaç de rebolcar-se en la merda i la mediocritat i publicar-la en portada i sentir-se, presumeixo, cofois i envalentonats amb la seva insignificant aportació a… res.

Avui, quan torni la nit, miraré al cel i sentiré una alegria extra i, sobretot, miraré la foscor amb uns altres ulls, predisposat a veure-hi més clar que mai, més enllà, més endins, més clar.