Laguna Colorada (11 de juliol del 2010, Xile-Bolívia)

De nou fora de la previsió, em trobo amb la motxil·la a l’esquena i a punt de pujar a un minibús (transfer, en diuen, perquè fa un servei específic, en aquest cas dur-nos des de Sant Pedro d’Atacama fins a la frontera de Xile i Bolívia al pas de Jama, a 4.200 metres d’alçada. Bolívia no era un destí contemplat. Ara estic escrivint a 4.600 metres del nivell del mar, amb els dits tan gelats que em tremolen sobre del teclat, i a fora (és a dir, a un tabic de separació) la temperatura és de -6ºC (i són les 20.40h) amb tendència a baixar fins als -20ºC. Les habitacions, de sis llits, no tenen calefactors ni res que s’hi assembli, a banda d’una bossa d’aigua i dues flassades, i totes les peces de roba que em posaré en pla ceba per intentar no tremolar. Fa fred, vaja. I és un plaer, un privilegi, un encert i un regal de les casualitats estar aquí, mort de fred i content després del dia en què més bellesa natural he vist ininterrompudament en anys, dècades, vides. Un no parar. Voltant per aquí dalt, assegut al 4×4, amb el conductor-guia explicant-nos coses i responent preguntes i atenent dubtes, i conversant amb els set companys d’excursió quan fem aturades (som dos 4×4), la primera de les tres jornades del tour que ens portarà fins a Uyuni ha estat certament “satisfactòria”.

De matí, feia un fred que pelava al residencial Corvatsch, on he passat gairebé una setmana memorable a San Pedro d’Atacama. M’he despertat amb son, he dormit només tres hores perquè vaig estar despert fins tard carregant el mòbil, l’iPod, el notebook i la bateria de la càmera de fotos. M’he dutxat mig a la intempèrie, tot un subidón per activar-me. Amb la motxil·la a l’esquena i la minimotxil·la al pit, com un entrepà, he caminat fins a l’agència. De seguida ens hem agrupat tots els passatgers. He reconegut una parella de francesos que també s’allotjaven al Corvatsch, i he escoltat una altra parella parlant en català. Els altres nois parlen brasiler, però un és ros amb ulls blaus i pell blanca. És danès, ara ho sé. El grup fa bona pinta. Compro pa i formatge, aigua i barra de cereals. Pugem al transfer, salutació, el xofer sembla despert, i una noia ens ofereix canvi de pesos xilens, euros o dòlars a pesos bolivians. Ens posem en marxa i enm 5 minuts en aturem a l’aduana, que està a 140 quilòmetres de la frontera… Fem els tràmits molt lentament, gairebé dues hores. Veig creuar l’aduana camions enormes de Bolívia i del Paraguai, veig que la policia aduanera els revisa amb zel, obren els capós dels cotxes un per un (dels cotxes que transporta un camió que transporta cotxes). Un cop enllestit el tràmit, comencem l’ascens cap a la frontera, a més de 4.000 metres d’alçada, una pujada de 2.000 en una hora i poc. Sonen cançons: “Cuando salí de mi pueblo, hasta las flores lloraban (…) una de ellas decía: ‘No te vayas jardinero que me muero’”.

La frontera és fantàstica. Cutre, amb la ferralla esquelètica del que va ser un autobús al mig d’un descampat rondada per guineus. Fai una panoràmica de 360º amb la vista i, astorat, agafo la càmera i faig fotos pessigant-me. Aquí canviem de vehicle: el transfer, un minibús, es converteix en dos jeeps 4×4. Prenem un esmorzar senzilla, te i  pà amb formatge i pernil. Enfilem cap a la primera aturada, que serà la Llacuna Blanca. Hi arribem de seguida, el breu trajecte serveix per entrar en contacte amb el nou xofer i guia, l’Edgar (un bolivià sec però crec que noble i professional), i amb els tres que parlen brasiler: Vinicius, Michael (el danès) i l’altra mai recordo el nom.

La Laguna Blanca és blanca perquè conté molt de borax. En gran part està gelada. Patinem sobre el gel, al mig dels Andes, en altiplans amples, oberts, és una serralada ample i generosa, no hi ha precipicis ni carreteres estretes, no en aquesta part. He baixat a la Llacuna sense les ulleres de sol i se m’estan cremant els ulls, vaig mig cego patinant, converso amb la Cris i l’Àlex, són de Martorell i estan un mes de vacances per Xile i Bolívia. Torno al jeep. M’abrigo. Noto l’alçada. Seguim cap a la següent llacuna, i s’inicia el crescendo estètic. La Llacuna Verda. Té sulfat arsènic i coure, està a la falda d’un volcà. És verda, està recollida darrere del volcà, i en un marge de l’altiplà, fent un raconet paradisíac que recorda una platja caribenya. Quan la veiem per primera vegada els del jeep, excepte el xofet, obvi, fem cara de tontos. Fem fotos, mirem i remirem, observem, fem panoràmiques 360º, el cel blau, les muntanyes àrides, de colors ocres, grocs (pel sofre), vermells (per l’òxid de ferro), conseqüència d’erupcions volcàniques, l’aigua de color verd intens. La natura oferint-se.

Anem tard per la lentitut en l’aduana. El recorregut continua en una zona desèrtica, tot és groc i les dimensions s’escapen. Sembla mentida que estant a més de 4.000 metres el camí pugui ser tant pla. Ens aturem breument al que anomenen Desert de Roques de Salvador Dalí. Sobre la sorra, unes composicions esculturals de roques recorden un quadre del pintor català. No encerto a dir quin és el quadre (m’ho pregunte, esclar, perquè sóc català), però “em sona”. Seguim el camí, trobem un jeep amb una roda punxada i l’ajudem, i trobem un jeep amb el motor trinxat i el consolem. Després d’una bona estona, i a uns 5.000 metres, arribem al Gèiser Sol de Demà. Sembla una piscineta, té menys gràcia que el de Tatio, però el lloc, l’ubicació, el contorn natural és al·lucinant. Noto mal de cap, el mareig per l’alçada i pel sol que pica fort. Noto com si m’estiguessin apretant lleument el cap. Ho comento i el guia tarda un segon a donar-me un ibuprofeno i fulles de coca per mastegar com si fos regalèssia. En porta un saquet, és legal. Va bé pel mal d’alçada, i aquí tothom en mastega. El següent trajecte és llarg, em fa mal el cap, provo de dormit i faig cops de cap. Tinc son de la nit anterior, del sol, de la llum, de l’alçada. Rumio coses, penso en la natura, en la distància, en l’alçada, penso en que tot això que estic veient ara ha estat així tots els segons de la meva vida sense cap excepció. Tot el que he fet, tota la meva vida, tot el que puc recordar i també el que he oblidat o no vull recordar, tot, absolutament tot, ha succeït i aquest paisatge, aquesta natura, seguia aquí, fent la seva, coherent, natural i tranquil·lament sent. Això penso mentre recorrem els Andes bolivians camí de l’Hosta Hualla Jara, a la vora de la Llacuna Acolorida. A l’Hostal dinem, una amanida de tomàquet, cogombre i palpa (alvocat), puré de patates i salsitxes de frankfurt, aigua i coca-cola. Després anem a veure la Llacuna…

Després anem a veure la Llacuna sense saber que mai oblidaré aquesta tarda.

Després anem a veure la Llacuna, que és de color vermell perquè conté microorganismes que el vent regira. Al matí és vermell intens, amb el dia pal·lideja. És improbable descriure-la sense fer el ridícul, però… Com una serp, amb forma de boomerang, per un costat envoltada de planes grogues i ocres, amb ondul·lacions de sorra desèrtica, i de l’altra abraçada per un turó elevat que amaga l’altra costat del boomerang i que pots recórrer per dalt o per baix, a la vora de l’aigua, que és el que fem. El recorregut, memorable, és un festival de colors. N’hi ha molts, tots estupefàcticament ben conjuntats com només fa la natura, sense pensar-s’ho, sent. Colors de l’aigua, colors de la vora de l’aigua, blancs brillants de les sals minerals, colors del terra, color del cel, i colors de les muntanyes llunyanes, i colors de les llames, i dels flamencs que jeuen a l’aigua quan no la sobrevolen. Fem fotos, aquí i allà, podríem fer-les aleatòriament sense mirar el visor i serien espectaculars. Ho comentem amb el Vinicius: “Esto es maravilloso”. “Sí, és un no parar”.

Pugem el turó, veiem des d’una perspectiva diferent el que des de baix ens ha semblat meravellós. Des de dalt també ho és. Veiem allunyats dels homes els flamencs, formant una filera que percebem com una intensa línia rosada. Em fa pena pensar que els animals més bonics viuen lluny de l’home. Quan volen, l’elegància que mostren em commou, com baten les ales sincronitzadament, mig cos endavant, mig enrere, en una posició tan perfecta que semblen robots, sinó fos perquè això dels robots és un dels molts invents que l’home fa precisament emulant, imitant, la natura.

Tornem a l’Hostal, que és en realitat una filera d’habitacions i un passadís lateral amb quatre taules. Prenem una infusió de fulles de coca i unes galetes que triomfen. Xerrem tots, una conversa animada, es nota que tots estem contents d’haver viscut i compartit un dia tan meravellós. Casi perfecte. Xerrem dels nostres països, dels nostres viatges, de què fem aquí, de què no fem aquí, d’Espanya campiona (poc), xerrem de viatges, de països visitats, d’idiomes: barregem català, castellà, portuguès, francès i anglès. Estem tant estona de sobretaula i tan a gust que se’ns encavalca el sopar: sopa de verdures, patates fregides amb ceba, ou i frankfurt, vi (malgrat que no ens convé perquè anem justos d’oxigen aquí dalt…) i aigua. Xerrem i xerrem, riem, fem fotos, i quan pleguem,   cap a les 20h, ens animem a sortir a fora, uns a fumar i els altres a mirar les estrelles: la Via Làctea, Escorpí, Saturn, Venus, Mart, La Creu del Sud. El cel se’on ofereix i en captem les estrelles.

El cel se’on ofereix i en captem les estrelles.

Estem a dalt, sols, l’home discret passeja per aquí amb respecte. El cel ens mira i ens deixa mirar-lo. La llum de la nit ens il·lumina a -5ºC. Treiem vapor quan exhalem, els que no fumem. Treuen fum i diòxid de carboni els que fumen, quan exhalen. La nit és oberta i freda fredíssima. Em rento les dents, em poso a escriure. A mesura que escric els dits de les mans entren en calor i els dits dels peus se’m gelem. Escolto de lluny els bolivians de l’Hostal conversant i segurament bevent mate de coca. Fa fred però no tinc fred. Aquí, tan a pop de tot i tan lluny d’aquell res d’allà lluny, tot és simple i potent, essencial, s’explica per si sol. Són imatges i sensacions que van més enllà, molt, de la imatge i la sensació. La imatge i la sensació són la manera com l’home les assimila amb els seus sentits limitats. El que va més enllà és la commoció interna que sents estant aquí. Una commoció que saps del cert que mai podràs explicar ni explicar-te, però que és real, és real com res més ho és. És essencial, és el que som, encara que confusos i perduts gairebé sempre busquem qui som en llocs on no hi trobarem res de valuós que ens apropi mínimament a alguna cosa similar a una resposta. Som això d’aquí dalt, però no sabem com.

PD: Ja a l’habitació, tanquem la porta per acumular l’escalfor humana. Al cap de cinc minuts un guia de l’excursió ens obra la porta, “para que tengan oxígeno mientras duermen”.