Llacuna Hedionda (12 de juliol del 2010, Hualla Jara-Villa Martin, Bolívia)

La nit més freda que recordo ha estat una simfonia de sorollets humans, de noses petites a càrrec dels quatre que compartíem l’habitació. El danès, els brasilers i jo. Roncs, tos, escurades de colls, respiració profunda. Ocupo el sac, sota de tres flassades, una bossa d’aigual calenta, tres mitjons, un gorro, una samarreta tèrmica, un jersei, i una altra samarreta a sobre, i dos pantalons tèrmics. A estones passo fred, però assumible. Quan la claror entra per la porta, sento d’una banda l’alegria per haver superat la nit i encetar un nou dia prometedor, i de l’altra sento el terror tèrmic de sortir del sac i enfrontrar-me a la temperatura ambient, sota zero indubtablement. Al hostal on ens allotjem no hi ha dutxes. És un hostal sui generis. L’aigua de la pica està tan fred que em fan mal les mans quan em rento la cara. Infusió de coca  i pancake per esmorzar. Pugem al Land Cruiser tapats com cebes i en silenci. L’Edgar, el pilot, fa cara d’haver dormit poc. “Sí, no dormí demasiado”. A mitja nit, els guies s’han despertat dues o tres vegades per sortir a fora a posar els jeeps en marxa una estona perquè no es congelin. Aquest era l’estat tèrmic de la qüestió.

Enfilem cap a les Llacunes Altiplàniques de Bolívia. Pel camí passem per l’Arbre de Pedra, un roca erosionada amb forma d’arbre en el sentit de tenir un tronc i una copa (però no les branques ni les fulles). El diferent gramatge de la sorra del desert fa que la més pesada s’enlairi menys i erosioni més la part inferior de les roques que la superior. Així es crear una roca amb la forma d’arbre. Fem fotos, una de grup, encerto a veure uns lavabos al bell mig del desert; estan tancats amb pany. Abans d’arribar a l’arbre hem punxat una roda. L’Edgar s’ha en encarregat de canviar-la, amb l’ajuda d’altres guies que circulen amb altres jeeps. Transitem -és un dir- per un altilplà groguíssim, fa molt de fred i fa vent. El paisatge és monòton però amaga detalls i tonalitats que mantenen l’efecte sorpresa. Detalls que t’immanten.

La primera de les quatre llacunes altiplàniques es diu Honda, també conté bórax, com la Llacuna Blanca. La segona que visite és la Llacuna Chearcota. Conté molt d’òxid ferro. La tercera, la Hedionda, és espectacular. Està plena de flamencs molt a prop de la vora, els veiem i els escoltem perfectament. Com es coordinen, com es mouen elegantment, com s’enlairen suaus i volen sobre l’aigua amb una precisió mil·limètrica. Com es desplacen en fila índia, com tots els turistes els mirem bocabadats, els fem fotos i admetem que som uns aprenents. El nom de la llacuna fa referència a la pudor que desprèn de sofre; es nota però no és insuportable o repugnant. Potser a l’estiu ho sigui, però a uns 4 o 5 ºC, no.

Dinem en una caseta restaurant amb vistes a la llacuna, als flamencs. Menjo les mandarines més bones que he tastat mai, grans, dolces i fresques. També amanida, com sempre, i m’agrada que sigui habitual. Cogombre, tomàquet, blat de moro, pastanaga, palta. Després vaig als serveis, i converso amb la senyora que n’està al càrrec. Tota amabilitat i higiene. Té els serveis impecables i es queixa quan els homes taquen la segona tapa amb gotetes. “También pasa allá, creáme..:”, li dic. M’explica coses dels flamencs, els rituals que fan quan copulen (ballen), com juguen a posar-se en formació de quadrat o de triangles, com dormen dempeus… i també m’explica que les vicunyes s’atansen fins al restaurant-hotel perquè els donen les sobres. També vénen de visita les guineu andines, “pero más tarde”. Petant la xerrada passa el temps i de sobte veig el jeep que s’apropa on estic. M’estaven buscant , “a punto de irnos sin ti”. Exagerat!

Després de la quarta i irrelevant llacuna (irrellevant en aquest context, en qualsevol muntanya pirinenca seria un lloc de peregrintage), avancem fins arribar al volcà Hoyague, que està en actiu i desprèn fum constantment. Està en actiu però està tanquil, em diuen. Aquest volcà és mig bolivià i mig xilè. Ens aturem en un mirador que permet observar-lo. És una zona amb roques volcàniques desgastades pel vent del la zona, tenen la forma del que fos que Gaudí trobés inspirador per aportar la seva visió de la natura. La sensació d’acumulació de bellesa de difícil digestió creix, i passem per paisatges que semblen ordinaris però no ho són. Així avançant passem per la localitat de San Juan, on ens aturem per comprar coca-cola (i aigua) i algun pica-pica. El poble és desolador, el vent gelat el fa incòmode. Compro una barra de cereals amb quinua, que és l’arroz d’aquí, més inflat i, ens diuen, més nutritiu.

Més endavant, arribem a on dormiren. Serà millor que la nit anterior, però segueix mostrant elements distractors: un fred amenaçador la sensació que només som turistes, “un mal menor”. Sopem després de dutxar-nos (per fi), amb aigua calenta (olé!) i sabent que després de rentar-nos ens espera un sopar amb sopa de verduras i pollastres. En acabat, amb els dos brasilers i el danès fem el que des del primer moment vam dir: jugar a cartes. No fem Texas-Hold’em, però casi Reculem i fem la timba en versió senzilla perquè fa molt de fred. Faig parella amb el Vinicius, i guanyem. Després de la timba ens adormim fàcilment. Despertem a les 5 del matí, perquè hem d’anar a veure com surt el sol des de la illa de Los Pescadores al salar d’Uyuni.

Durant el dia, a més de l’espectacle visual, he notat l’efecte de tanta natura sobre mi, sobre nosaltres. Em moc lent i amb els ulls observo tots els aparadors. Miro, miro i remiro. M’adormo de seguida.