Salar d’Uyuni (14 de juliol del 2010, Uyuni-Bolívia)

Són quarts de sis de la matinada. El jeep va a tota vela per sobre del Salar d’Uyuni. Tot és blanc, com neu dura. A la dreta el negre de la nit està cedint a la claror del dia entrant. A dalt veig les estrelles. A l’esquerra tot és molt fosc. El jeep va recta per sobre de les pistes del salar, marcades pels pneumàtics de cotxes precedents. No hi ha una carretera, o indicadors, res de res. Si el xofer s’adormís (i no donés cap cop de volant), res passaria. Li dono un copet al braç dret. “Venga, no se vaya a dormir…”; “No. no, si no me duermo. [ja] Lo que pasa es que cierro mucho los ojos porque llevo más de 15 años conduciendo por el salar y tengo la vista quemada”: Arribem a la Isla de los Pescadores. És fosc, fred sota zero. Només som nosaltres vuit. Pugem per un caminet empinat enmig d’enormes cactus, i quan encarem l’est, veiem la meravella que s’atansa: negre nit florint amb la llum del sol a punt de treure el cap per un horitzó blanc de sal.

Ens miren dient “que fort, no?” O dit d’una altra manera, ens diem amb la mirada: “ha pagat la pena matinar”+”com pot ser que portem tres dies veient coses increïbles i que encara n’hi hagi que t’impactin igual o més?”+”jo no havia vist mai res igual”+”mare de déu senyor”+”no tinc paraules”. Som al Salar d’Uyumi, contemplant-lo des de l’elevació de la illa dels Pescadores, són quarts de 6, fa un fred congelant, anem tan abrigats que amb prou feines puc treure la càmera per fer fotos, no parlem gaire perquè no se’ns congeli la tràquea, i tot el que veiem en una panoràmica de 360º és commovedor.

La següent hora és memorable. El sol treu primer la punta superior de la seva circumferència i ja canvia tot el rang cromàtic. Tot el que fa un moment ens ha meravellat a tots per tots els costats de la visió, en segons està canviant de color, tot, i està oferint-nos una altra vista espectacular i meravellosa de nou, és un 2×1 al·lucinant. I aquest canvi de llum i d’ombres es va repetint constantment, cada pocs minuts. Com dic, aquesta hora és memorable. Les fotos intenten ser fidels a aquest espectacle, algunes donen senyals inequívocs del que es veu estant allà dalt en aquella hora del dia. S’hi apropen, almenys. El joc de llums és meravellós; el joc d’ombres és espectacular perquè: el salar es pla. El sol surt per l’horitzó. L’illa Pescadores està al mig del Salar, i els ratjos solars en projecten l’ombra en perpendicular cap a l’altra costat de la illa. Un detall: la illa és tan petita que caminant deu passes arribes a cada uns dels extrems, de manera que és un mirador fantàstic per observar privilegiadament els canvis de colors i les ombres que el sol projecte de la pròpia illa sobre la superfície del salar. I també les ombres dels cotxes que hi circulen.

Quan baixem del cim, a baix hi han arribat molts més turistes. No entenem perquè arribem ara, quan el festival de llums i ombres ja s’ha calmat, però ho celebrem. Hem estat vuit persones només a dalt flipant absolutament. Un altre privilegi. Un cop avall, ens desplacem pel salar, caminem, saltem, parlem, fem fotos i vídeos, xerrem i, en síntesi, celebrem la sort d’estar aquí. Després, quan les mans ja estan gairebé congelades, esmorzem. És pràcticament impossible untar la mantega al pà, els dits no responen. Bebem mate de coca. Tothom està de bon humor, la bellesa alegra. Aleshores, no sé com ni per què, s’organitza un partit de “futbol-sal” espontani sobre el salar, entre Bolívia (tots els guies i conductors dels diversos tours) i “resta del món”. Perdem 6 a 1. Pallissa històrica. S’ha de dir que corre per un salar amb: un pantaló de pana; un pantaló tèrmic; 2 mitjons de llana; una samarreta tèrmica; un polar; un paravents; una bufanda; una gorra; guants i a casi 4.000 metres d’alçada, no resulta senzill. Diguem que et canses de seguida. Dit això, no és excusa. Els bolivians juguen millor que nosaltres, que som brasilers, catalans, francesos, un danès i no sé què més. Xupons, virguerietes flipats, aquest és el nostre estil, l’estil de l’individu sobrepotent que es creu capaç de tot. 6 a 1. Els bolivians, ordenats i modestos, ens apallissen. També s’ha de dir que es coneixen entre ells i juguen en equip. Però són modestos. I guanyen.

Cansats, i suats (!) al mig del Salar, tornem al jeep i recorrem l’altra meitat del Salar, unes dues hores a pinyó, el paisatge és blanc i agressiu, sense ulleres de sol les pupil·les deuen acabar socarrimades. Passem pel Museu de la Sal, una parida turística sense cap més interès que veure un edifici fet de sal. La parada és profitosa perquè em poso a xerrar amb els dos guies-conductors sobre Bolívia, Evo Morales. Ells són proEvo, són d’origen camperol, indígena i de la zona alta (geogràficamente parlant). Parlen bé d’ell. Celebren que hagi nacionalitzat Hidrocarburos i Entel, celebren que tregui pit i que tingui plans per defensar Bolívia d’algun atac…

Seguim el recorregut, fent una parada turística per comprar souvenirs, “es lu que hi ha”, fins que arribem a Uyuni, una localitat inhòspita que ens rep amb ràfegues de vent que aixequen la pols i t’embrutem els ulls i la gola. Visitem el cementiri de trens, una peculiaritat deguda a que la primera línia de trens d’aquesta zona va ser Antofagasta-Uyuni. Són locomotores de vapor, rovellades, imponents, que formen una doble fila bonica i certament peculiar aquí al bell mig del desert. Després dinem, una amanida i un tros de carn plena de greix i nervis. Bebem aigua i coca-cola.

La tarda la passem a Uyuni, donant voltes. Ens connectem a Internet després de tres dies. La sensació és desagradable. El contacte amb la neurosi europea em disgusta. És bonic saber dels amics i de la família, però ja està, no cal saber res més. Però és casi inevitable. Les xarxes socials són indiscretes i obsessives. Passejo per Uyuni amb la mosca al nas, massa informació al gmail. Fa un fred còmic de tant fred com és. Fem temps perquè a les 19 surt l’autocar o vés a saber cap a Potosí. Em fa il·lusió arribar a Potosí.

El viatge és folklòric. Uns sis hores per 200 quilòmetres. A dins s’està gelat. Pels peus corre l’aire com si fos aigua freda. Les finestres tanquen d’aquella manera. Escolto l’iPod. Estic repassant la discografia sencera de Mecano. Sencera vol dir sencera. És una experiència que m’omple de records i de benestar (alhora que em buida de prejudicis i falses conviccions). Especialment m’impacta la tornada de “La máquina de vapor”, que potser feia 20 anys que no escoltava i que em fa fer un bot del seient. La senyora del costat, indígena hardcore, em mira de reüll amb cara de dir: “els teus requeterebesavis van violar la meva requeterebesàvia, fill de puta”. És el que té que el teu dni sigui espanyol, que ets còmplica d’una carnisseria vomitiva. Però amablement, més endavant del trajecte, li aparto la cortina perquè pugui veure les llums de Potosí quan hi arribem, de matinada. No diu res, però segur que m’ho agraeix dins seu, encara que sigui inconscientment.

Quan baixem de l’autocar i agafem les motxil·les, el fred ens saluda dràsticament. Estem sota zero i a 4.100 metres d’alçada. Encara tinc a la boca el gust de la fulla de coca que he anat removent tot el viatge. Agafem un taxi, ens deixa a la porta del hostel; truco al timbre, surt una dona per una finestra mig dormida amb cara de poc amics i de sorpresa, li dic que havia fet reserva, remuga no sé què i s’amaga de nou endins; durant dos minuts congelats no tenim notícies de la senyora, fins que obre la porta i ens fa passar. Porta la bata. El cabell amb permanent. Diu que no hi havia reserva, li dic que he parlat amb una noia, em diu “ah, ¡mi hija! Pero ella no sabe nada…”, però tenim lloc per dormir, pregunto, diu que sí, que “claro”, doncs fantàstic. El check-in és tragicòmic, perquè la senyora està rotundament sorda, i mentre anem deletrejant les nostres noms, cognoms i números de passaport, ella va escrivint noms i xifres que tenen poc o res a veure amb el que li diem. Sembla un gag. Per evitar el colapse, ajudo la senyora fent de secretari del hostel i amb deu minuts ho enllestim. Finament, tenim la clau de l’habitació i podem estirar-nos.

Em poso a escriure el blog, però em quedo adormit, després de menjar-me pastanagues i cogombres, el menú de viatge. L’endemà, quan em dutxi, l’aigua calenta no funcionarà i em dutxaré amb pura aigua freda. Freda a Potosí no és com freda a Capellades, creieu-me. Una experiència renovadora i gairebé ultracòsmica. La sobrevisc i ara sé que sóc més fort del que em pensava.

En tot cas, decidim canviar d’Hostel per un amb aigua calenta. Heroi per un dia sí, però no màrtir de per vida. I menys a Potosí.