De Sucre a La Paz (18 de juliol del 2010, Bolívia)

Divuit hores dins la “flota” (autocar de llarga distància) per anar de Sucre, capital judicial de Bolívia, fins a La Paz, capital política. Enmig, cinc hores aturats al mig del no res perquè la carretera està glassada. Per sort, sort vital, les finestres de l’autocar tanquen bé, tenim flassada i quan posen el motor en marxa de tant en tant, entenc que per evitar que es congeli el motor, funciona la calefacció. L’aturada em desvetlla. Escolto música, el meu disc preferit de tots els discos que he escoltat en ma vida. Si em fessin la pregunta de la illa deserta l’escolliria. És un disc singular, que em provoca molts sentiments i cap se m’enquista. L’escolto sencer, mirant per la finestra, on veig els laterals d’un turó escarpats per l’home per fer la carretera, els marges nevats, la vegetació escassa i matussera. Escolto el soroll del passatgers dormint, les respiracions asincròniques, algú remuga mentre somia, escolto aquells sorolls de la nit que solen ser dilatacions o contraccions de materials i que presos de la poesia ens solen cridar l’atenció i pensar en explicacions fantàstiques. Però aquest no és un autocar encantat ni té cap misteri. Només espera que la carretera sigui transitable.

De Sucre a Potosí hem volat. A Potosí he vist de nou el Cerro Rico, però de nit. Una senefa de llums verdes en delimita l’espina dorsal, piramidal, no sé amb quin propòsit. Ha nevat però és negra nit i no veig la falda blanca del cerro. Seria una imatge bonica de veure. A dins, els miners hi deuen estar picant pedra, ves a saber a quines temperatures.

Després de Potosí la carretera s’han enredat fins que ens hem aturat. La quietut, la foscor i el silenci, si no dorms, són un context delicat.

Quan m’he despertat, després de diversos intents inconclosos de dormir una bona estona, el sol espetegava al meu clatell augmentat pel vidre de la finestra. Viatgem rumb al nord i per l’est el sol m’apallissa. Em desperto satisfet per l’escalfor i pel moviment. Ni rastre de la carretera glassada. Veig Bolívia: un altiplà amb muntanyes grogues amb vegetació, sense arbres, passem poblats pobres, amb quatre cases que són construccions d’adobe o maons mal acabades o inacabades, només estructures a mig fer. Parets pintades amb missatges electorals, a dotzenes, arreu, fa dies que els veig. Mencions a Evo, mencions a alcaldables. Ens apropem a La Paz, parsimoniosament. Pel camí, l’autocar ha canviat de rodes per adaptar-se al gel, el passatger de dues files endavant ha obert la finestra en diverses ocasions (i temperatures: calculo que entre sota zero i uns 7 o 8 graus positius), per vomitar, suposo que per l’altura o per la ressaca, s’ha aturat per donar benzina a un altre autocar de la mateixa companyia i també s’ha aturat en una mena d’àrea de servei amb un extraordinari i pletòric olor de pixats en la qual he comprat dos litres d’aigua i un entrepà de formatge calent i he trucat per avisar a la família que m’acollirà a La Paz que arribava amb retard. “Pero sobretodo cuando llegues a la terminal no hables con nadie. Para que me reconozcas llevaré una camiseta del Real Madrid“, em diu el Fernando, que és el fill del matrimoni boliviano-xilè que m’acull amablement, matrimoni amic de la meva família adoptiva de Quilpué.

L’entrada a La Paz és impressionant. Com en altres ocasions, ja n’estava al cas que ho seria, però com sempre, l’experiència viscuda és mil vegades més impactant que l’experiència contada. L’autocar arriba per la part més elevada de la ciutat, on hi ha l’aeroport, i fent esses baixa fins a la depressió entre muntanyes elevadíssimes on reposa. La primera imatge global de La Paz des de l’alçada és inesborrable, sembla una maqueta a escala 1/1 feta per impressionar en una Exposició Universal. I de nit, m’expliquen després, les llums de la ciutat, vistes des de dalt, semblen un cel, un planetari, una nit estrellada. I ara, mirant per la finestra mentre escric els dono la raó. Quina ciutat, redéu.

Arribem a la casa a quarts de quatre. És un barri residencial lluny de la terminal, al sud. La casa és bonica, viuen bé. Tenen un gos que porta un jersei de llana. Dinem amanida i pollastre amb arròs i plàtan fregit. Bec massa suc de taronja (tipus Trinaranjus), i de postres gelat de nous. Després em retiro una estona per descansar i si em descuido dormo fins demà. Només quan m’acosto al llit, relaxo la ment i m’estiro me n’adono de fins a quin punt estic rebentat i ple de cansament acumulat, no només per les divuit hores d’aquest trajecte sinó per les desenes d’hores pululant amunt i avall i dormint en llits diferents, provisionals, despertant-me molts dies sense saber on sóc fins que faig memòria de la nit anterior o fins que obro els ulls i algun detall de l’habitació la delata.

M’he dutxat, aigua calenta per l’amor de déu, he baixat a prendre un te amb un “pancito” i ens hem posat a conversar la mare, acabada d’arribar d’Arica, al nord fronterer de Xile amb Perú, la tia i el Fernando. Conversa agradable, com sol passar a Sudamèrica, on la gent conversa sense posar cara de “a veure per on me la fotaràs” o de “no sé ni què em dius, tant me fot, però t’escolto perquè sóc educat” o de “..i ara que ho penso, demà he d’anar a ingressar els diners del lloguer…”. Conversem, doncs. La temàtica d’entrada és Evo Morales i el poder dels camperols i indígenes a Bolívia. Són majoria absoluta i tenen per tant l’avantatge numèric democràtic. Però per a la minoria blanca, això és mala cosa. En aquest cas, creuen que Morales està tirant enrere el país, l’està governant amb criteris analfabètics i demagògics, i sense una visió global i de futur. Lamenten els seus errors i les seves declaracions que delaten “ignorancia“, com quan va afirmar que no menja carn de pollastre tractada perquè provoca homosexualitat. Senten vergonya perquè el seu president diu bestieses similars. El tema d’Evo Morales és complex. Ahir, a Sucre, vaig dinar al Mercat. Les taules són compartides, i mentre menjava es van asseure una mare i una filla bolivianes, de Potosí, la mare exsindicalista i la filla estudiant de psicologia a Sucre. Xerrant xerrant vam parlar de Morales, i em deien que els indígenes  comencen a estar decebuts per la seva gestió, però que com a alternativa es contempla un altre perfil indígena com ell, que no creuen que el moviment indígena perdi el poder en les properes eleccions. Però lamenten, em deia la mare, que Morales hagi perdut de vista els principis que ell mateix va defensar acarnissadament com a líder sindical. “Y ahora no reconoce la huelga que están llevando a cabo los maestros“, es queixa. La cosa és complexa.

Prenent el te parlem de futbol, de Maradona, de Beckham, Florentino Pérez, Messi, Ronaldinho, Rijkaard, Villa, Casillas, Puyol, Xavi i de nou Maradona. Del Barça i d’Espanya.

I d’Espanya i dels espanyols. “Lo que más nos molesta es que tuvimos la mala suerte de que a nosotros nos descubrieran precisamente los españoles: envidiosos, egoístas, mentirosos, ignorantes y ladrones. Nos mandaron a lo peor de España, y así nos hemos quedado. Además, en Bolivia no vino nadie más… Así como en Chile fueron los alemanes, en Argentina los italianos… acá nada, sólo los españoles… ¡es mala suerte!”, es lamenta la mare. No ho diu de broma. Parlem del Lazarillo de Tormes i tot el que representa. Em diu que balla flamenc, que li encanta tota la cultura popular espanyola. En parlem. Li explico com veig jo Espanya, els espanyols, Europa, els europeus i com veuen els espanyols Sud-amèrica. Parlo de immigració, parlo de complexes d’inferioritat (respecte a Europa) i de superioritat (respecte a Sud-amèrica). Parlo de la sensació d’estar vint anys enrere com un estímul positiu d’estar aquí, de com m’atrau això i de com veig com màgic poder retrocedir en el temps per recuperar allò bonic i espontani que fa 10, 15, 20 anys va perdre’s al lloc d’on vinc i que aquí encara no han perdut. No s’explica amb paraules, és una sensació i una acumulació de detalls, de gestos, de moments i de infinitèssimes maneres de fer que omplen un buit que semblava ple i no, no ho estava.

Crec que avui dormiré planet. Demà el Fernando m’ensenyarà La Paz. Tant de bo fassi bo, com avui. El cel blavíssim quan he arribat convidava a passejar, a perdre’s pels carrers, que no és molt aconsellable però és el que m’agrada, com em sol passar gairebé sempre quan alguna cosa o, sobretot, algú m’agrada, que no és aconsellable.

…

Tinc fulles de coca entafonades en un dels laterals allà on les mandíbules s’ajunten, fa estona. Noto lleugerament adormida la zona i el gust amarg de la saliva que va desplaçant-se cap a la llengua i al paladar. Rotundament legal i saludable, és una llàstima que no se’n pugui exportar. Sí que te’n pots endur com a infusió, però no les fulles a granel tal qual. Encara que el motiu és obvi, és alhora idiota. Amb un saquet de 100 grams no en fan res. Per convertir les fulles en la cocaïna que s’esnifa a Espanya amb la mateixa alegria i voracitat que si fossin pipes sense closca cal un procés força complex i, per cert, asquerós.

És mitjanit. A 4.000 metres d’alçada. Les fulles de coca ajuden a combatre el mal d’alçada. Fa fred. Veig les llums taronges esquitxant el turó de davant de la casa, dibuixant clarament un carrer que fa baixada d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, la ziga-zaga de tota la vida. A l’estanteria del costat de l’ordinador on teclejo hi tenen un munt de llibres. “Presidentes de Bolivia 1825-1998“, “Sangre de mestizos” (Augusto Céspedes), “La suma de los días” (Isabel Allende) i “El Lazarillo de Tormes“. Me’l vull rellegir. Per recordar d’on vinc.