Trillizos, flamenc, trufis i cuñapés. La Paz, ciutat tridimensional (20 de juliol del 2010, La Paz-Bolívia)

Com un cullerón, La Paz és cóncava. Des de dalt, la panoràmica de la ciutat als teus peus, enfonsada en un clot gegant; des de baix, la panoràmica de la ciutat envoltant-te com un colisseu. De nit, les llums de les cases i les faroles dels carrers recreen una constel·lacíó de pampallugues, com si la ciutat estigués vestida per celebrar un Nadal, un Sant Joan, una victòria, un derrota. Faig fotos, però no aconsegueixen capturar l’efecte.

El trànsit és digne d’observació. El caos s’autorregula en cada cruïlla. Els semàfors fan bonic, alguns els respecten, alguns els regula un guàrdia municipal dins d’una mena de trona urbana. Hi són però no te’n refiïs. Refia’t del clàxon (és el so més freqüent a Bolívia i presumiblement també a Perú), dels retrovisors i, sobretot, de la capacitat de decisió. No dubtis: un cop prens una determinació, aplica-la diligentment. És un consell. La ciutat fa pujada i baixada, de carrers n’hi ha d’asfaltats, d’empedrats, de sorra i, els pitjors, els que semblen plans i arreglats i insospitadament et regalen bàdens i clots a la mida del pneumàtic. Per això és freqüent veure cotxes circul·lant per l’esquerra: estan evitant ‘sobrevolar’ un foradot.

Assumit això, és senzill gaudir d’aquesta ciutat. L’adjectiu “bulliciosa”, tan emprat a tort i a dret per descriure nuclis densament poblats, aquí s’escau de perles. Pel soroll, per l’acumulació de tot, pel moviment, pels colors i per la dimensió coral i tridimensional de La Paz. A La Paz t’envolten coses que passen. Miris on miris, algun detall et crida. Una senyora vestida amb el vestit tradicional i el barret a lo Charles Chaplin (els bolivians se’l van fer seus quan els anglesos van venir cap aquí per fer la línia fèrria Antofagasta-Uyuni). Un pont de ciment enorme creuant per sobre del teu cap un nucli antic rústic, brut, desordenat, encantador. Paradetes on venen articuchos (pintxos) de cor de vaca. Paradetes on venen fetus de llames perquè els enterris a sota dels ciments de la casa que et construeixes, perquè et donin sort. N’hi ha de diferents tamanys i de grotesques formes diferentes també. Al barri del Mercado de las Brujas n’hi ha oferta considerable, al costat de gorros d’alpaca, anells, dvds pirates de tot el que vulguis i establiments comercials tipus restaurants que, m’expliquen, són un bon lloc per comprar drogues. Tu entres, t’asseus, fas com si fossin un client que vol un jugo o una cerveza o un cocasour (pisco amb fulles de coca). Aleshores demanes el tema (maria, coca, el que vulguis) i el senyor en qüestió et diu “en cinco minutos en el baño”, i ja està. Com sabeu, a Bolívia hi ha bastanta cocaïna… i em diuen que els policies no solen registrar-te, de manera que si no et pillen in fraganti no sol ser excessivament arriscat fer de mitjancer per a les màfies. Està molt ben pagat, i “només” has de portat el bulto d’un lloc a l’altra. Si no fas l’idiota i no tens mala sort, és un sobresou força segur. Tot això m’ho expliquen mentre passagem per Las Brujas. Fa sol, fa pendent, els casi 4.000 metres d’alçada van fent el seu efecte. A estones m’aturo per prendre aire. És quan notes que et falta oxígen i necessites omplir els pulmons amb un parell d’inspiracions profundes. Passa sovint. Sobretot si parles i camines alhora o si camines i menges alhora. I quan puges escales i arribes al capdamunt i t’atures, i de cop i volta notes l’ofec.

Recorrem la ciutat en cotxe. Condueix el Fernando, que és el fill de la Maria Eugènia, que és l’amiga de la Norma, la meva amiga i mare de la “família adoptiva” de Quilpué, a Xile. Gran guia. Em tracten a cos de rei, no sé ben bé com agraïr-ho proporcionalment, tot és amabilitat, generositat i facilitats. Miro de correspondre amb amabilitat, generositat i gratitut, que entenc que és el que toca. El Fernando, que va viure un any a Quilpué, enyora Xile bojament. Massa i tot. Se’n va tornar aleshores per una qüestió del cor, diguem-ho així, i encara sent la punxada del penediment, perquè aquell cor era una poma podrida i en un mes ja no era ni cor, ni poma ni res, només una punxada al seu cor, al del Fernando, i una oportunitat, Xile, perduda, de moment. M’ho explica i intento rebaixar el seu penediment. Els cors disfressats de pomes podrides són devastadors.

Passegem per tota la ciutat. Primer en cotxe, una hora llarga, passem per barris residencials, n’hi ha un que és com Pedralbes, els rics no solen destacar per la originalitat i fan les cases conceptualment similars: envoltades de murs que els protegeixen, totes semblen búnkers aïllades de la ciutat on pertanyen. És el que té ser ric: has de protegir tot el que tens, que és molt, i en aquesta protecció t’allunyes del carrer. Segurament és desitjat, a ningú l’obliguen a ser ric.

Passem per l’Estadio Hernando Siles, que és on fa uns mesos Bolívia li va fotre un 6 a 1 històric a l’Argentina i que va provocar que Messi digués que a aquesta alçada, casi 4.000 metres, no es pot jugar bé, excusa que als bolivians els té farts cada vegada que guanyen un equip potent. Quan perden, obvi, ningú es queixa de l’alçada. Però si Brasil o Argentina perden a La Paz, de seguida es queixen als organismes reguladors del futbol internacional. Que solen fer-los cas. L’Estadi és bonic, de colors, obert. Entrem dins com qui no vol la cosa, sense haver de passar cap res, cap res de res, directe des del carrer al mig de la gespa. M’explica el Fernando que és un estadi històric, “aquí jugó Pelé i Maradona”, i se’m posa la pell de gallina. També hi juguen els principals equips de La Paz, el Bolívar i el Stronger. Per entendre’ns, el Bolivar és el Madrid i l’Stronger és el Barça, encara que la samarreta que porta és com la del Capellades, negre i groga, lletja de cullons.

Aparquem el cotxe al centre. Compro una memòria per la càmera de fotos. “Mejor pruébala aquí mismo”; m’aconsella. Va bé. Caminem cap al convent de San Francisco. El visitem, em crida l’atenció que darrere de l’altar, ben amunt, hi ha vuit grans miralls per il·luminar millor el recinte. Visitem el pati on els franciscans tenen de totes les herbes i plantes medicinals; visitem el campanar, amb unes vistes precioses de la ciutat que permeten apreciar-ne la peculiaritat geogràfica on està encabida i que no para de fascinar-me cada vegada que aixeco el cap, faig un 360º i sento una plenitut estètica constatant com l’home s’ha hagut d’adaptar a la natura i malgrat els seus intents de sometre-la (ponts, avingudes, xarxa elèctrica) no se n’ha sortit. Quan plou, la ciutat s’inunda, perquè està edificada sobre el llit d’un riu. Llest, oi? Fa uns anys va partir una pedregada mortal, van morir uns quants, cotxes destrossats, cases ensorrades.

Passem pel mall (centre comercial), “el más grande de Bolívia”, botigues, cines, gent i famílies passant-hi el diumenge felices d’existir, de ser, emmirallades en la vida possible, d’esquenes de la vida probable. Caminem pel la Calle Comercio, plena de paraderes cutres que venen productes no necessàriament autòctons, com per exemple la Coca-Cola. Evo Morales encara no l’ha prohibit. La zona és maca de veritat, el moviment, els colors, i com que és un carrer paral·lel a un dels costats de la ciutat, a cada carrer travesser la vista oferida és espectacular, amb la ciutat escalant per la muntanya, tot de cases edificades fent rappel, és fascinant. Arribem a la plaça de Murillo, on està el Congrès i el palau del Govern, tots dos a la mateixa plaça. I coloms, que no faltin, també a 4.000 metres d’alçada.

Dinem en un restaurant que era propietat del pare del Fernando. “Acalycanto” es diu. L’edifici és colonial, antic, parets amples, és bonic; part de l’interior és un pati descobert amb columnes i arcs. Si estigués al Born, negoci milionari. El menjar és típic: menjo un sopa amb porc i un tuberble negre, boníssim. L’acompanya locato, que pica, qui el va parir com pica, i malgrat l’experiència del mes de juny a Quilpué ho torno a intentar i de nou acabo plorant literalment (i partint-me la caixa) perquè m’és impossible menjar locoto, i ni tan sols el mossego, en tinc prou amb llepar-lo per constatar que no, que no pot ser, que no estic acostumat al picant. El Fernando riu, jo ploro de riure, anem ben coordinats.

Anem al museu on hi ha les màscares que fan servir als carnestoltes, molt populars aquí; màscares de tota mena, de fusta, de cartró, de teixit, del diable, de l’àngel, de l’ós. Passegem pel carrer de Jaén, nom que li escau de meravella, em sento com si estigués a Andalusia, tot i que les casetes no són blanques. Entrem al museu dels instruments, un festival de xilofons, flautes, guitarres, acordions, bandions, hi ha de tot. Passen les hores, caminem molt, baixem cap on tenim el cotxe aparcat, fa baixada i s’agraeix, i amb el cotxe anem cap al Valle de la Luna, res a veure amb el Valle de la Luna de San Pedro d’Atacama, a Xile. És com una miniatura d’aquell, és curiosa i bonica, però si has vist la xilena, rai. De camí a casa mig m’adormo, portem un tute considerable.

Aquí no sopen, només fan un te o un minientrepà. Jo me’n menjo un de formatge i un mate de coca barrejat amb te verd, combinació guanyadora. Després miro Internet, i després jugo al PreEvolutionSoccer amb el Fernando. El Barça guanya el Madrid però Espanya guanya Holanda. Quedem 1 a 1, per tant. I ens posem a xerrar fins casi la 1am. M’explica coses importants i íntimes de la seva vida, de quan estava a Quilpué, d’ara, del que vol fer. Té 23 anys i comença a notar que la cosa (la vida) no és senzilla. Vocacions, pressions familiars, errors propis, l’orgull, la por al buit, l’inconformisme, la incertesa, la dificultat de situar els límits d’un mateix, les expectatives frustrades i les expectatives frustrants.

L’endemà passo el matí fent el ronso, escrivint un post i llegint. Compro a iTunes el nou disc de Liz Phair, crec que és fallit malgrat que vol ser diferent, que vol ser un disc irreverent. Dinem amb la mare, l’àvia, l’avi, la tieta i els dos fills, la Gabriela i el Fernando. Mengem sopa i de segon pollastre acompanyat d’oca, que és com un boniato amb forma de pastanaga deliciós, i d’arròs i amanida. De postre gelatina, que m’expliquen que és indispensable en qualsevol festa d’aniversari. Un cop dinats, faig becaina. A la tarda, baixem la Maria Eugènia i jo en trufi (un taxi compartit) cap a la terminal, passant per davant de l’ambaixada dels Estats Units a Bolívia, un lloc on deu ser fàcil sentir-se persona non grata. A la terminal compro el boleto pel dia següent anar de La Paz (Bolívia) a Cuzco (Perú). (L’endemà les coses es complicaran còmicament a Copacabana, però això encara no ho sé). Baixem caminant cap al centre cultural de La Paz, on compren les entrades per al recital flamenc que presenciarem al vespre (i que m’agrada bastant i em fa pensar que l’exportació cultural espanyola més profitosa, emocionant i noble que he vist a Sud-amèrica és el flamenc, que com sabem té un origen poc castellà…). Abans del recital, la Maria Eugènia em porta a una mena de granja molt a prop de la plaça Murillo, i allà prenem un te i un arròs de llet acompanyat d’unes pastes de farina de yuca amb formatge escandalosament bones, es diuen Cuñapé. La granja es diu Confitería Pascana Oriental. I jo em dic Santi el Afortunado.

A la Confitería Pascana Oriental, la Maria Eugenia m’explica una història de la seva vida de pel·lícula, protagonitzada per ella i amb actors secundaris de la categoria del cap de la policia de l’aeroport de Miami i del que va ser president de la República de Bolívia, el senyor García Mesa, entre d’altres perles. La història és memorable i molt pel·liculable. S’està una mitja hora explicant-me-la, i jo que no surto del meu estorament me l’escolto com qui mira una pel·li o llegeix un llibre que l’atrapa. Els fets van succeïr cap al 1981. A banda de l’argument i els detalls, el que m’impacta de la narració és la proximitat amb què vivim l’extraordinari, i com sempre, sempre, l’extraordinari succeeix quan no tenim por a anar més enllà de l’ordinari o, dit d’una altra manera, quan tenim por de conformar-nos amb l’ordinari i prenem decisions sovint desaconsellades perquè suposen un risc, invertesa i deixar de banda o enrere les certeses i les seguretats que amb el temps hem anat consolidant, perquè és el que se sol fer, no?

Tornem a casa de nou en trufi. Baixem abans d’hora per intentar comprar un pintxo de cor de vaca, però no en queden (crec que ho prefereixo…). A la casa prenc un mate, menjo un panet amb crosta, una marraqueta, que s’assembla molt al nostre però té un regust dolç, potser per la farina, boníssim. Recordo les paraules d’una dona, la directora del ballet flamenc que ha intervingut en el recital: “La mente llena de amor para dar al público”.

La ment plena d’amor.

Dormo fins que sona el despertador a les 5.30am.

M’estiro, em dutxo, em vesteixo, em pessigo i, sí, segueixo aquí baix, ben amunt.