Música (2): “El” disc: Jane Siberry, “When I Was a Boy”. (20 de juliol del 2010, autocar de Puno a Cuzco, Perú)
Quan necessito reorganitzar els meus principis d’acció essencials, el meu “jo com a persona (humana)”, a banda de temps i absència de pressa, m’és súmmament útil escoltar sencer, recreant-m’hi, sense interrupcions acústiques i si pot ser envoltat de bellesa (i per tant, aquest viatge és l’escenari i el context propici) el meu disc preferit de tots els que he escoltat em ma vida. El vaig esementar fa uns dies, estant a Bolívia, no vaig dir quin disc era perquè precisament sabia que volia dedicar-li un post per reflexionar-ne. Un disc no és res especial fins que no te’l fas teu, això d’entrada. Tots els discos no escoltats no són res. I tots el discos escoltats que no han commogut ningú no són res. Són com tots els remors que escoltem cada dia al llarg del dia però que no els sentim. Estan però no són. Com un llumí, un disc no és sinó s’activa. I només el podem activar les persones individualment. Després la coincidència crea masses, i després, en una perversió a la qual ens hem acostumat, les masses creen coincidències en els individus. Fa tres o quatre anys vaig agafar un avió cap a Londres, de l’aeroport vaig anar a Osford Street, d’allà vaig caminar fins a un centre cultural que es diu Barbican; allà vaig esperar unes 4 hores fins que va començar un concert d’una cantautora canadenca de cinquanta i pico anys, nas espigat, ulls d’entremaliada, deixos narcisos, necessitat d’elogis, estètica peculiar, entre el misticisme, el teixit natural, la seda cara i la deixadesa hippie, un sentit de l’humor enginyós i ràpid, un verb ràpid i entrenat, un pressupost modest de mínims, i un repertori absolutament heterogeni, conseqüència de trenta anys de carrera fent de tot i tot a la seva manera, amb el seu segell, amb la seva passió i particularitat desacomplexada, amb els seu to insòlit i individual, una persona sistemàticament reivindicant la seva sensibilitat i utilitzant-la per explicar el seu enteniment del món dels humans. La canadenca es diu Jane Siberry. Quan va acabar el concert, vaig anar en taxi a l’aeroport de Gatwick i vaig esperar fins les 6 del matí per volar de nou a Barcelona. En menys de 24 hores havia satisfet un dels desitjos que mantenia a la llista dels desitjos. El seu disc quintaessencial i el meu disc per anar a una illa deserta i no sentir-la deserta es diu “When I Was a Boy”.
Havent escoltat centenars de discos, milers de fet, però ben escoltats centenars, ¿per què aquest és el de la illa deserta? Què té o què no té?
Primer i més decisiu: que escoltant-lo m’escolto a mi i a totes les persones que he conegut, conec i coneixeré.
Segon, i indispensable, que l’autora del disc hi està present constantment, en forma part, no especula, no posa el pilot automàtic, no s’autocomplaeix. És un disc d’autor, és a dir, és un disc de persona (humana).
Tres, tots els prejudicis, preconcepcions, vergonyes i axiomes estètics van desaperèixer i em van alliberar el dia que vaig escoltar aquest disc i vaig sentir indiscutiblement que m’agradava. Que em commou, que em comunica i que, en definitiva, ja forma part de mi. I no s’encabia per res dins del que aleshores era el meu escenari de predileccions estètiques.
Alliberador, commovedor, identitari, regenerador i essencial.
Encara no he escoltat cap altre disc amb totes aquestes qualitats concentrades i projectades amb un discurs tan coherent, original, peculiar, personal i bonic. Mentre espero, quan necessito una dosi d’essència, l’escolto.
Com la majoria d’expressions humanes, el disc parla i expressa l’amor, com a concepte, com a força, com a misteri. No és, per tant, l’elecció del tema el que el fa especial. És, com sol passar, la manera com l’expressa, la manera com ella filtra a través de la seva sensibilitat (parlo de la Jane Siberry) l’amor i les circumstàncies en què es manifesta o no es manifesta. Per als descreguts els escèptics, els cínics, els pragmàtics, els materialistes, els empiristes, els sant tomassos, els duritos, els existencilistes, els nihilistes, els espiatelèfons i totes les proteccions ísmiques que portem tots dins en diferents percentatges, aquets disc sona nyonyo, a estones flipat, pesat, avorrit, lent, derivatiu, eteri, místic, pretensiós, histriònic, feixuc, incomprensible, confús, confós, estrany, rar, tostón, conyàs, brasa, fome en xilè.
[També n'hi ha que s'avorreixen mirant la natura. Escric aquest post de camí cap de Puno a Cuzco, al Perú, és de dia, estic assegut al seient 19 (finestra, esquerra) de l'autocar i porto 4 hores arreplegant-me la baba, pessigant-me, escrivint, escoltant música, bevent aigua i desitjant eternitzar això. I total, diran, per quatre paisatges...]
Dit tot allò dels adjectius pejoratius, entro en matèria. Per què “When I Was a Boy”?
Perquè és bonic, atrevit i desacomplexat. Perquè diu coses i les diu com les ha de dir si les vol dir bé, i bé vol dir commovent.
Comença amb una incitació a l’amor carnal, més o menys subtil, com cadascú vulgui interpretar-ho. “Temple”. Ja s’hi intueix el rerafons eteri, místic, i la producció detallista, els jocs de veus, els ritmes sintètics i loopejats (la mà de Brian Eno, productor d’algunes cançons del disc). Comencen les subtileses i les contradiccions i el dubtes de la conducta humana, l’”ara sí… i ara no” que tant neurotitza les persones. Recordo la primera vegada que vaig escoltar el disc: no entenia “Temple”, no sabia on ubicar-la, no sabia com comparar-la, no sabia “què” era, i la tenia als morros, i ara em sembla tan essencial, tan transparent i nítida… però en aquell moment la transparència descontextualitzada era borrosa per culpa de les inèrcies amb què escoltem els discos, les inèrcies etiquetadores i les inèrcies classificadores. Quan has escoltat centenars de disc amb ànim d’analitzar-los i te’n trobes un que no entens, no ubiques…bona senyal.
El disc és ocre, fa eco, ressona. La veu de Jane Siberry és versàtil, canta, parla, xiuxiueja, fa falsetto, acaricia. És un disc molt visual, et suggereix moltes imatges, particularment sento que per escoltar-lo necessito imaginar-me aquestes imatges, posar-li imatges a les cançons. Quan l’escolto m’activo: sento coses, obvi, però a més m’incita a reflexionar, a fer-me propòsits, a consolidar sentiments i convenciments. “The Vigil (The Sea)”, per exemple, parla de la mort, de la vetlla d’un ésser estimat que ha trespassat, del que se sent i el que es pensa. Siberry recita, explica, no canta, és una cançó? Una lectura? Què és? Què importa! És commovedora, avança des de l’inici reposat i respectuós, la contenció de la vetlla, fins a un final menys encorsetat, un final en què brolla el sentiment essencial. Això és el que fa en tot el disc. Fer brollar l’essencia. I l’essencial sol ser senzill: “There is nothing that I’d rather love than for you to put your hand upon my forehead and just keep it there…don’t take it away…”.
Però el concepte de cançó pop millor no esperar-lo. Com en els seus altres discos, Siberry va per lliure. Explica sensacions i crea espais estètics per transmetre-les. Fa reflexions en veu alta, les diu i les canta. Acut al que solen anomenar avantpop o qualsevol etiqueta similar, o acull a un format més clàssic. O els barreja. Fa i desfà, desprèn pura llibertat, no fa l’efecte d’haver reprimit res. Escoltes el disc sencer i en acabar notes que el disc t’ha saciat. Has escoltat i sentit una mena d’a capella còsmic, “Sweet Incardine”, on la veu va per lliure, poderosa, directa a tu. T’ha sorprès el gospel de “The gospel according to darkness”, probablement la més completa de totes, una empenta endavant, una formulació del gospel tan espiritual com el gospel però sense la litúrgia colectiva. Aquí el missatge és de tu a tu, el diàleg és entre Jane Siberry i tu, directament. “Well things aren’t what they seem”, et diu. I continua: “If you push them hard enough you’ll find that most of them do not feel worthy of love… how did this come to be?”. I la conversa acaba amb la Siberry afirmant, completant la cançó, “I know there’s a place that you call your own…”. Amb aquesta cançó ja en tindria prou per anar-me’n a la illa deserta ben servit. Però totes, totes com a sinònim de totes, les cançons del disc són especials i oblidar-ne una seria deixar el disc inconclòs. A “An angel stepped down (and slowly looked around)” Siberry juga amb les paraules, amb l’eufonia, i de nou conversa amb tu, empra gospel i ritmes sincopats, torna a l’amor com a pegamento universal redentor, el proclami qui el proclami: “I believe that love is the only thing that can heal us all”. També fa imatges poètiques precioses quan recrea la seva particular visió del gènesi a “At the beginning of time”, dient coses tan maques com “…and every now and then a bird wouldn’t fly by and a man would say: “’Oh, what wasn’t that?”, i parlant del silenci amb el respecte que el silenci mereix, amb un acompanyament musical delicat, suggerent, poètic, sí, sembla que els músics pintin, no que “toquin”.
No caldria seguir. Només una menció honorífica final per a la cançó “Love is everything”. Si em deixessin compondre una cançó, si em donessin talent per escriure’n una, escolliria compondre aquesta. Perquè és essencial, universal i commovedora. No té misteri, no s’ofega en suposades subtileses interpretatives. És la cançó sobre l’amor més commovedora que he escoltat i sentit mai. “First he turns to you; then he turns to her; so you try to hurt him back, but it breaks your body down… so you try to love bigger, bigger still, but it is too late… So take a lesson from the strangeness you feel, and know you’ll never feel the same; and find it in your heart to kneel down and say: ‘I gave my love, didn’t I? And I gave it big sometimes, and I gave it in my own sweet time… so I’m just leaving…’”.
No sé com sona llegit, perquè jo quan ho escric o ho llegeixo automàticament l’estic escoltant a ella cantant-la. Per a mi, la cançó sobre l’amor i d’amor definitiva. I com que l’amor és el tema universal, el pegamento de tot, la força que pot unir, la única força que uneix de fet, aquesta és la gran cançó, l’himne dels que, malgrat tots els ismes, cinismes, pragmatismes i materialismes, segueixen tenint clar que en el fons l’amor ho és tot, i és i serà així, encara que pugui semblar que sostenir això és antiquat i inviable. I si ho és, ja deixarà de ser-ho.
La partitura de la cançó: http://www.sheeba.ca/MUSIC/m04SHEETMUSIC/04SM_Love_Is_Everything.pdf
http://www.sheeba.ca/MUSIC/00_06WB_192.zip
