Impressions.01 (28 de juliol del 2010-Arica-Xile)
1. Fa sol. Casi calor. “Arica, ciudad de la primavera eterna“. Aquestes són les exageracions que m’agraden, les que em predisposen al gaudi.
2. He anat al cine. M’agrada constatar com són els cines d’arreu. Aquí les crispetes són molt ensucrades, però no de colors. La sala, enorme, estava buida. Érem uns 20. La pel·lícula, “Karate Kid”, m’ha distret, avorrit, fet riure, emocionat. No m’ha commogut però m’ha agradat. No me l’he mirat amb ulls crítics ni tot allò que solem fer allà. He decidit que ja no pago diners per boicotejar el plaer. No sembla sensat, no ho faig.
3. De tornada a Xile noto una sensació de familiaritat. Per detalls tan poètics com veure el Banco de Santander o Movistar, sobretot. Si trec això, la resta és evocadora. A Bolívia o Paraguai no hi era tot això. A Perú no ho sé, Arequipa és bastant moderna en el sentit econòmic de la paraulota. La tele per cable a tot arreu té canals per donar i per vendre, és millor que allà. HBO, etc.
4. Els autobusos de colors, antics de ferralla sorollosa resistent al temps, contrasten amb els autocars de llarga distància, comfortables, amb seients reclinables fins a gairebé els 180 graus i gps que en controla la velocitat. No són la Hispano Igualadina, per entendre’ns.
5. La cultura dels centros de llamadas i locutoris és sòrdida, és un espai de comunicació brut i de color gris, a primera vista. Tot el que hi passa que paga la pena és tot el que no es veu. Si te’l mires del carrer estant, sembla un laboratori de Pavlov. Però, com jo ara, darrere l’aparença hi ha comunicació, i comunicación són sentiments i derivats.
6. El futbol, aquí, és tractat amb més rigor que allà. Homes i dones. L’únic tema que sol suscitar reaccions fora de lloc és el Maradona. Per sort per Messi, ja no és el DT de l’Argentina. Ara segueix sent un gran exjugador de futbol i pitjor persona.
7. El ritme aquí és més lent. Un s’acostuma, és un bon costum. No sé si un es desacostuma fàcilment. Avui m’he despertat i no hi havia electricitat. No podia carregar el mòbil, l’iPod, el notebook, la bateria de la càmera de fotos… i no em podia dutxar amb aigua calenta. “Regresará a las 14.30pm“, em diu la mestressa del hostel. Són les 10am. Em dutxo amb aigua freda i surto a passejar.
8. El Pacífic és fred però transmet una grandiositat que m’agrada i em sedueix. Me’l miro com si em molés, voldria flirtejar-hi, però està molt fred. Em conformo fent-ne alguna foto i observant com les onades s’estimben contra el moll. Salta escuma, fa aquell soroll sord de l’aigua petant. Són quarts d’una, el vent és fresc i casi fred, porto un gorro negre, passen busos sorollosos, oneja la bandera xilena dalt del cerro, a prop del far.
9. La pell es resseca a Bolívia, Perú. La tinc estriada. Des de Potosí. La pell canvia, la respiració també, i no la domino encara. Els canvis d’alçada afecten el cos, que fa el que pot per expressar-se. Ja miro d’escoltar-lo, però hi ha encara molt de soroll pel mig.
10. Està ple de gossos per tot arreu a Xile, a Bolívia, a Perú. Gossos del carrer que casi no borden, que dormen estirats al terra, que van en grup i es follen i els turistes riuen, “mira què fan!”, i corren cap allà, i remenen les escombraries, algun duu medalles de merda o ferides de guerra. Molts gossos, amb ulls acluclats i mirada òrfana.
