Arequipa-Tacna(Perú)-Arica(Xile) (26 de juliol del 2010, Perú-Xile)

Arequipa, capital de la “Región sin moscas de la fruta”, és la segona ciutat del Perú, detall que desconeixia del tot quan vaig comprar el bitllet des de Cusco per anar-hi. Per això em sorprèn que al arribar, de matinada, em sobrevoli un avió a punt d’aterrar en un aeroport de tamany considerable, i em sorprèn que un cop a la ciutat, mentre passejo fent temps perquè al hostel tinguin enllestida l’habitació, a la plaça de Armas hi hagi un sarau muntat amb centenars d’unitats de les forces armades, els carrers tallats al trànsit, tots en formació, cridant “¡viva Perú!”, l’alcalde issant una bandera de la ciutat, vermella, gran i confusa (l’endemà veuré la foto al diari) i la gent de gala.

Arequipa és blanca, diuen. Ho diuen pel color de la pedra que es fa servir en molts edificis, certament blanca, però jo penso que més que la pedra el que té és la llum del sol, persistent i generosa, una llum que reflectexi per tot arreu el blanc. L’altra peculiaritat són els tres volcans que, arrenglerats en un costat, li fan companyia monumental. Sempre hi són; ets gires un moment, i els veus; vas a esmorzar al matí encara amb lleganyes, i t’estan mirant; al vespres, quan el sol s’acluca, els veus cedint a l’ombra.

Ciutat quadriculada, n’habito durant gairebé tres dies el centre, passejant i donant-me temps i calma, aprofito per escriure coses pendents, el més semblant a deures que he tingut en anys (perquè són de franc, no remunerats). Arequipa no em crida especialment l’atenció; a banda de que em costa horrors recordar-ne el nom, (“arqueripa”, “arenquipa”, “artequipa”, m’invento de tot), la trobo seca i com al mig d’enlloc. Tinc la sensació d’estar en un forat del temps i l’espai i només espero que arribi una tempesta de sorra i un exèrcit de tuaregs. Hi estic a gust perquè sé que en breu me ne’n vaig. Mentre hi sóc, gaudeixo de les moltes llibreries que hi ha, algunes de maques i amb un catàleg destacable. N’hi ha una de molt europeitzada, rollo neurosi intel·lectual, Sartre i derivats, l’home que la regeix fa cara de pensar molt i de tenir una vida interior plena de dades i reflexions, me’l miro i desitjo no ser un mirall ni que ell ho sigui. Les llibreries populars venen els llibres embolicats en paper de plàstic transparent, un paper de plàstic gruixut i embrutat pel temps. Hi ha de tot, però no trobo el que busco. Ja ho demano, ja, però no tenen el que busco. Així que, després de voltar i voltar pel centre, em menjo una poma i una pastanaga i un jugo espectacular de tant bo, de pinya i menta. I quan toca sopar, vaig a Los Leños, una pizzeria recomanada i ben recomanada. Pizza fet a la llenya, gustosa de veritat, acompanyada d’un vi de la casa que em puja suaument i de manera agradable, i em posa en un estat de somnolència diürna que fa que la pizza, amb anxoes, m’entri a l’estòmac per la porta gran, amb tota bula, un dels àpats millors que recordo en la meva història recent. L’esguerro una mica demanant postre quan ja em sentia servit i a gust, un error freqüent que em conjuro per no repetir.

L’endemà al matí passejo més enllà del centre de la ciutat, que és com dir que me’n vaig més enllà de la zona segura per a turistes. Arribo a un barri bonic, amb un parell d’esglésies ben blanques, fa calor perquè el sol pica fort i vaig sobreabrigat. Tinc gana i ganes de tallar-me el cabell. Com de costum, camino i sé que les circumstàncies depararan què faré primer, menjar o esquilar-me. M’esquila una senyora d’uns 70 anys amb indicis de parkinson i que em diu que ella no fa servir la màquina de rasurar. Realment, vaig a parar al perfil contrari al que buscava (un jove que anés per feina i em rapés casi del tot). Però em cau bé la senyora i sento curiositat pel què dirà. Així que sacrifico l’estètica, m’assenc al silló i poso el meu pentinat a les mans tremolosos de la senyora. Parlem del Perú, de la vida, quan portem cinc minuts de conversa em diu “sabe, usted no parece espanyol, no es arrogante”, i ric i li agraeixo la floreta sociològica, li faig quatre cèntims de la situació allà d’on vinc, encara no se sap lo dels toros quan això passa, m’escolta encuriosida, em demana que li digui coses en català, riu, riem, i va tallant, amb delicadesa. Surto content i ella també (propina), i aleshores dino no recordo ni què ni on, vaig al hostel, faig check-out, agafo un taxi, parlem de toros i de futbol (Maradona de nou), i a la terminal dels busos agafo el primer autocar cap a Tacna, que és la ciutat fronterera entre Perú i Xile. El trajecte es fa llarg, llarg, llarg, malgrat que el paisatge és excitant, crepuscular i desèrtic, àric i amb extenxes zones d’entrenament militar, amb senyal “peligro de detonaciones” inclosa. Intento fer-li una foto però no arribo a temps. S’ho valia. “Peligro de detonaciones”, posava, i dibuixat un míssil impactant el sòl. Impactant, sí.

Viatjo en una companyia que es diu Flores, posen dues pelis i mitja durant el trajecte, versions pirates que es veuen amb zoom i per tant sense una part dels costats de la imatge, i amb un àudio infernal que ni s’escolta bé ni s’escolta pràcticament. Les dues pelis les protagonitza el Russel Crowe, de manera que deu ser un “pack d’actor” comprat al mercat pirata. Distreu, això sí. Però jo miro el paisatge, sóc turista i tota aquesta aridesa groga em crida l’atenció, igual com n’hi ha que camí de Capellades deuen flipar amb els pins.

Arribem a Tacna i ja vespreja i es fa fosc. La motxil·la pesa de valent. El següent pas és creuar la frontera. Per fer-ho, el més recomable és compartir un colectivo, és a dir, un taxi compartit.  A la terminal m’indiquen on s’agafen. Aprofito per mixar i fer una ullada: l’ambient està carregat, aquí fa pinta de molta cosa oculta, de racons plens de brutícia i de que si no vas amb compte pots pringar. Així que vaig amb compte, que essencialment vol dir que vaig per feina, cada de decisió, velocitat i gestualitat facial mínima. Compro el bitllet i compro el “derecho de andén”, que és una tassa que pagues per poder “utilitzar” l’estació. Dins del taxi, anem un peruà, quatre xilenes (una és un bebé), jo i el conductor, que és simpàtic però avorrit. Ell s’encarrega del tema passaports. Li deixo el meu, se’n va endins, torno als 5 minuts, no m’agrada desprendre’m del passaport. Fem camí cap al pas fronterer, a uns 35 minuts.

Primer, sortim de Perú. Una cua relativament llarga (25 minuts) que superem amb bon humor, xerrant amb les xilenes, que són una mare, la filla i suposo que les dues nebodes. Són gracioses, porten ferros als dents i riuen i em fan moltes preguntes. Els intriga el meu viatge (a mi també). Els explico que vaig estar casi un mes vivint a Santiago, d’ón són elles, i comentem la jugada i parlem una mica amb les modismes d’allà que tant m’agraden, pó. Després arribem a la frontera de Xile, i allà sant tornem-hi, i ens revisen la motxil·la. Un gos simpàtic s’encarinya de la meva, i l’oficial d’aduanes em diu “necesito que me muestre esa mochila”, acció que procedeixo a fer pensant que potser el taxista no ha estat prou precís quan li he preguntat si estava permès portar mate de coca, però tenia raó i no posen cap pega. Sembla que el gos ha olorat la fruita que duia fa unes hores dins de la bossa (i que ara duc dins de l’estómac). Així que tot és ok i entro de nou a Xile, i sento una sensació de familiaritat que em sorprèn a mi mateix. Sento familiaritat amb Xile. Arribem a Arica, una terminal similar a la de Tacna, una mica desordenada i caòtica. És fosc i de nit; truco a un hostel i em diu que sí, que tenen una habitació individual “pero con baño compartido”. Entesos doncs. El taxi m’hi porta; el conductor calavera m’hi porta per 2 lucas, que és més del que toca, però estic cansat, la motxil·la pesa i no veig cap altre taxi a la cua i no em ve de gust esperar. Arribo al hoste cansat i content, perquè a Xile em sento bé i perquè ja noto que el clima d’Arica és, com ells solen proclamar “la primavera eterna”. Diu que aquí mai hi plou.

Hi passo dos dies molt agradables. És lleig de veritat, em recorda Lloret de Mar, Platja d’Aro. Però la temperatura… mmm, quina beneïda troballa. Em sento en ple estiu d’allà, i em recomforta. Massa dies a 3000 metres d’alçada m’havien abduït tèrmicament. Arica em retroba amb la calor, la samarreta curta!, i la possibilitat de dormir sense enclaustrar-me en un farcell de capes de teixits. Dormo de gust i molt. Llegeixo una mica, passejo, vaig al cine i tot, menjo crispetes dolces i ni me les acabo de tant ensucrades, intento dinar en un restaurant vegetaríà que fa bona pinta però arribo tard i només em prenc un jugo meravellós, i un tros de pastís de mores que déu n’hi do, i després miro botigues de rellotges (sense cap intenció específica, però el cas és que ho faig i durant una bona estona) i quan es fa tard i he mirat el correu electrònic en un centor de llamadas e internet, vaig a sopar en una pizzeria al carrer principal on fan el partit de futbol que juga la U de Xile, semifinal de la Copa Libertadores, partit d’anada (empaten en camp contrari, a Mèxic, i quan acaba el partit la gent aplaudeix i les teles xilenes parlen de “empate con sabor a victoria”). Prenc una Austral Calafate, que feia dies que no podia, i sento les papil·les gustatives fent la onada, metafòricament parlant. Després al hostel escolto Maradona culpant als altres de tot el que li passa que no li agrada, i penso que confio no ser així i si ho sóc ser-ho cada vegada menys, perquè em faria vergonya i jo no tinc el banc ple de milions ni escopetes per disparar a la gent que m’incomoda.

Dormo. Em desperto. Passejo i esmorzo. Miro internet. Compro una mandarina. Faig check-out. Taxi cap a la terminal. Agafo el primer autobús que surt cap a Iquique, “al tiro!”, em diuen, que ve a ser una manera de dir “cagando leches” o “immediatament”. Efectivament, l’autocar ja està a punt de sortir. Hi pujo i de segjuida percebo que és petit de dins, que serà un trajecte incòmode, però “només” són casi cinc hores, així que somric, m’assec, i espero a que a la finestra comenci la pel·lícula fabulosa d’imatges, colors, textures i formes a què em té acostumat aquesta viatge fenomenal. Que continuï el festival… camí d’Iquique, paradís del windsurfing i del parapent, dues coses que mai he practicat.

PD: l’arribada a Iquique, per la carretera procedent d’Arica és espectacular, giro el cap un moment, de reull veig un precipici, me n’adono que circulem per un penya-segat, sento vertigen, avall, Iquique, la platja, el Pacífic, a dalt l’autocar i jo, el conductor a tota vela, i entre nosaltres, el pendent i la ciutat, una duna enooorme, tremenda, groga-taronja, imponent i suau, sembla que una mica de vent l’hagi de reformar. La ciutat sembla lletja de collons, sincerament, però l’entrada des de dalt, a vista d’ocell, ha estat memorable .Veurem què més ens depara. Em depara. Depara.