Parapent (31 de juliol del 2010, Iquique-Xile)

“Tu sólo corre empujando hacia adelante cuando te diga”. [“Adelante” vol dir en direcció al precipici] “¡Ahora!”. Dit això,correm 10 metres contra el vent, després ja no corro, faig la bicicleta a l’aire, miro avall i no toco el terra, noto que floto, per instint miro d’agafar-me on sigui fortament, a les subjeccions de sota dels braços, noto que el monitor belluga, que fa anar els braços i que ens anem enlairant més, pugem amb el corrent d’aire, és fred però poc, ascendim acompassadament, en moviments que em semblen laterals. M’he d’asseure bé, passo els colzes per darrere d’una subjecció, a cada costat, i poso la cadireta ben ajustada al cul, però mentre ho faig em veig la punta dels peus retallada contra el buit 700 metres avall, i per primera vegada noto la vulnerabilitat extrema desfermant adrenalina. Aixeco el cap i miro en angle recte: veig l’Oceà Pacífic a un costat i a l’altra el continent sud-americà. Veig les muntanyes seques i àrides que ahir veia per la finestra de l’autocar, ara les veig petites i ordenades, me les miro amb curiositat i des d’una perspectiva insòlita. Veig àguiles, veig cables d’electricitat assenyalats amb boies de color taronja i blanc, veig la muntanya que s’apropa, noto el monitor adreçant la direcció del vol, tot llisca suaument, de tant en tant el vent ens empeny munt i després ens deixa en suspensió, en una mena d’espai buit certament intrigant… Dels 600 metres inicials hem ascendit a uns 750. Quan miro avall flipo amb una combinació d’excitació i desconcert i vulnerabilitat que mai havia experimentat fins ara. Necessito agafar-me a alguna cosa, i m’agafo fort a les cintes que em subjecten. El gest em proporciona una il·lusió de seguretat molt fictícia, pròpia de les necessitats absurdes de la ment. És la ment la que em manté els braços tensos. La ment i la falta de costum. El monitor va darrere, davant meu no hi ha res, només el buit. Em veig les bambes flotant, moc els peus per sentir què sento, i sento que estic penjant literalment d’uns quants fils. El monitor em dóna conversa: m’explica els moviments que fem, subratlla que tot és normal, i no ho dubto, tot és normal, inclòs la sensació d’estar flotant a l’aire. En una visió fascinant passem per sobre del Dragón, una gran duna amb forma de drac palplantada entre la muntanya des de la qual hem saltat i la ciutat d’Iquique. Ahir la vaig veure des de l’autocar quan arribàvem, avui l’estic sobrevolant dolçament. La ment no es rendeix i segueix boicotejant parcialment l’experiència. Em manté rígid, però jo no li faig cas i segueixo mirant tot el que m’envolta panoràmicament, amunt, als costats i avall. Avall veig l’oceà trencant-se a la Playa Brava, fent unes onades altes i dures, veig l’escuma blanca que voreja la línia de la platja. Veig els edificis alts sobresortint sobre les cases d’adobe, els carrers sinuosos i els carrers quadriculats. Intento identificar el hostel on m’estic, però alguna cosa em distreu, algun moviment del monitor, que em diu que ja tenim prou alçada per poder deixar-nos gronxar en descens cap a la platja, on posarem els peus a terra. La ment respira tranquil·la i jo penso que he d’aprofitar al màxim el que queda de vol. Faig quatre fotos, noto com ens anem apropant. Hem creuat la duna i ara estem en perpendicular sobre d’Iquique. “Si se cae la cámara de fotos ahora el problema no es la cámara sinó que le pueda caer alguien encima”; bromeja el Fran, el monitor. Va ser pilot de l’exèrcit. Li agrada volar, des de petit. El van educar per volar. Ja no vola, però a banda d’un negoci de trofeus, medalles i similars, fa de monitor de parapent, unes 10 vegadesa a la setmana. Em transmet seguretat, sensació útil quan tens respecte a l’alçada i lleus dosis de vertigen… Penso, encara estant a dalt, que hi ha decisions que s’han de prendre sense pensar, com aquesta de fer aquest vol en parapent. Dins de la política d’improvització en molts aspectes del diari, aquesta decisió és de les que s’enduen la palma, de moment. Descendim i ens situem per sobre de l’oceà. Ara la visió és des de l’aigua cap a la terra. El gir de 180º per orientar-nos així ha estat realment interessant… El Fran ha dibuixat un parell d’esses, una amb minicaiguda en buit de dos segons inclosa que m’ha regirat l’estómac i ha valgut molt la pena. Ens atansem al terra, m’avisa que hauré de fer com si m’aixequés i caminés damunt la sorra. Dit i fet, en cinc segons ja estem a la platja, veig que ens miren un parell de nenes que hi juguen, em fa gràcia pensar que en condicions ordinàries jo seria una de les nenes mirant amunt i plantejant-me interrogants, hipòtesis. L’aterratge és suau, però després cal evitar que el parapent et caigui al damunt, i aquí segueixo instruccions del Fran. Després de volar una estona, tocar de peus a terra és un complement relaxant i aconsellable. Noto l’alliberament de tensió que s’ha produit. Malgrat que ha fet soroll, la ment no s’ha sortit amb la seva.

Mentre el Fran desa el parapent, i triga una bona estona, conversem, li faig preguntes. Comentem que és paradoxal el funcionament de la ment, que se sent més segura a 70 o 100 metres que a 700, quan en realitat, m’explica, és molt a l’inrevés. Un imprevist, un problema a 70 metres et deixa pràcticament venut i sense temps de maniobra, mentre que a 700 tens temps per fer coses, per desplegar el paracaigudes, per exemple. Un cop sans i estalvis, comentem situacions conflictives que ha viscut. Em diu que la gran majoria són degudes a temeritats de qui condueix el parapent. Si et passes de llest o si pretens demostrar res… aleshores tens un problema. “Yo siempre que vuelo quiero regresar para contarlo”, deixa anar. Em diu que li provoca més intranquil·litat anar en avió que en parapent. Coneix com es pilota i diu que sap perfectament quan el pilot té el vol sota control i quan no. Sobretot parla de l’aterratge.

Penso en el silenci del vol. Impactant, només sents el vent..Energia eòlica pura i dura, i la gravetat. Es fa estrany desplaçar-se en silenci, acostumat als milers de quilòmetres que porto recorreguts en autocars i avions, amb el soroll del motor digerit que ja no el sents però hi és. Sobre el parapent, confiada en el Fran la tornada a terra, defugint les preguntes i una mica perplex, encara, d’estar aquí dalt, volant per sobre d’Iquique, sense tenir-ho previst ni haver-hi pensat mai en la meva vida, noto una sensació de compromís amb la vida, que pot semblar paradoxal també però que és precisament el contrari. El compromís amb una vida plena implica assumir riscos per poder-la viure completament, sense estar sempre amb el peu fregant el pedal del fre per si les mosques. Dalt del parapent, ni pedal de frens ni res de res. Només el buit, un buit ple de sensacions i d’una sana constatació de la nostra vulberabiltat i, alhora, coratge i capacitat d’aventura, sempre, de nou, imitant amb respecte les lliçons de la natura.

PD: aterrem a la Playa Brava. Ens reben un parell dels milers, milions!, de gossos que voltegen per Xile (i Bolívia, i Perú…). Arran dels gossos, el Fran me n’explica una tarantinesca. Diu que hi ha un restaurant xinès a Iquique molt bo, deliciós, pulcre, net. El regenta un xinès “de veritat”. Fa dues setmanes, el senyor ‘chan’ o com es digui, passejava pels carrers d’Iquique amb la seva gossa, apreciant el clima benèvol de la zona, l’aire tebi, el sol generós i la temperatura termostàtica, quan un dels milers de gossos que fan el mateix, cada dia, des de que van néixer, va atansar-se a la seva gossa amb intencions instintives, ensumant-le i posant en marxa el procés de cobriment habitual en aquests casos. El senyor chan, que devia tenir plans més elevats per a la seva gosseta, sembla que va encaixar malament la demostració d’espontaneïtat instintiva canina -animal, natural- i fent ús d’una lògica jurídica força rudimentària i alhora secularment característica de l’espècie humana, va decidir amputar els genitals del gos cobridor com a, se suposa, càstig per… haver-te sentit instintivament atret per una gossa que passejava pels carrers d’Iquique amb el seu “amo”? El gos capat doncs. Però… a Iquique, la població, aquest detall de justícia a la carta no va agradar. La còpula i posterior castració van tenir lloc fa dues setmanes. Des d’aleshores, el restaurant està tancat, ple de guixades i amenaces de tota mena i al senyor Chan no se li ha vist el pèl. Diu el Fran que ni se li ha vist ni se li veurà, que haurà de buscar un altre lloc on viure i resar que no el localitzin els d’Iquique, perquè hi aniran. Sembla que els gossos dels carrers no estan tan abandonats a la sort de déu com sembla. M’explica el Fran que abans n’hi havia moltíssims més, però que hi ha en marxa un plan d’esteril·lització de les femelles que està sent lent pero efectiu, i s’està reduint la població canina fins a unes xifres sostenibles. El que no es tolera és la ingerència de senyors Chan, que tirin pel dret i apliquin la seva llei unilateralment amb els animals. M’explica això, recordo els milers de gossos que he vist, les anècdotes que m’han explicat, com quan a Quilpué una nit la municipalidad (ajuntament) va aplicar un sanguinari pla d’extermini i es va carregar tots els gossos que va poder, quedant-ne pocs supervivents, un dels quals encara passeja per la ciutat i és un mite protegit, la gent li parla, el saluda, és llegenda. Recordo això i me n’adono que els dos gossos que ens han rebut s’han estirat a la sorra de la platja, tranquils, es deuen sentir protegits, sa i estalvi. Faig una foto: al fons, les onades del Pacífic, altes i rugoses, fan soroll quan espateguen sobre si mateixes. Els gossos descansen, el Fran plega el parapent i jo faig panoràmiques 360º, una darrere de l’altra.