San Pedro Revisited (1 d’agost del 2010, San Pedro d’Atacama-Xile)

Torno al lloc dels fets. San Pedro d’Atacama, el desert, la sensació d’estar en un altre lloc, la meravellosa particularitat de veure centenars de turistes i sentir-me en una altra dimensió, no en la seva, excepte pel preu de les coses, obvi. Privilegiat, torno a San Pedro després d’haver passat per Bolívia, Perú i el nord froterer de Xile. He fet un recorregut boomerang meravellós, i el culmino, per ara, aquí, al lloc més especial, el més turístic i car de Xile, sí, però el més nítid. Miro al cel i veig estrelles i la Via Làctea. Les mans se m’assequen, s’endureixen i refreden, semblen unes altres mans. A les sis del matí, cada dia, em desperto perquè el fred és trencador. Em poso el gorro, dormo embolicat com una ceba. Al migdia, el sol pica fortíssim, m’escalfa la pell, noto que crema, i em dóna energia de la bona. Camino pels carrers, vaig al mercat, compro el diari, passo per Caracoles i veig nous turistes, noves cares, semblants expressions, veig els venedors de tours, els esquers de restaurants, fent la seva feina, repetint la seqüència, veig els gossos a la seva, algun borratxo local reincident, el carrer de terra que no aixeca pols, està tractat, veig l’església, bonica, veig els autobusos que arriben de Santiago, d’Antofagasta, de Salta, molts de Calama en realitat. Veig el caixer automàtic, que no funciona! Canvio dòlars que tinc al ‘rebost’ i que em salven, de moment. Mai pànic. No pànic. Aquí no. Miro el cel i les estrelles van fent el seu pampallugueix amb la calma, així que me n’encomano tant com puc.

Torno a ser aquí i ja no com a turista. És una sensació encara més recomfortant. Passejo pel carrer principal com si passegés pel carrer Major de Capellades o pel carrer Gran de Sant Andreu. Me’n sento part. Ja no tinc la incògnita de conèixer els gèisers, les llacunes, la vall de la Lluna. Ara estic redescobrint, ara em puc fixar en matisos, i els matisos són una recreació estètica formidable, són una culminació molt subtil de la bellesa. Demà, d’aquí a unes hores, de matinada, torno a fer el tour de les Lacunas Altiplánicas. Ja vaig explicar el què en un post, ara el tornaré a fer amb una mirada diferent, observant els que observen, exercici que adoro fer i que fa anys que ho he pogut fer, des de que vaig deixar de fer reportatges i cròniques periodístiques i em vaig centrar en la gestió d’equips i en la direcció de projectes més o menys impossibles. Adoro observar al que observa i recordo que va ser el Burguet, el professor més odiat de la facultat i el que a mi més em va ensenyar (gràcies, de nou, Francesc), el que em va ensenyar a fer-ho, i me’n va ensenyar la riquesa periodística. Als vagons del metro en vaig aprendre, només calia obrir els ulls i observar, veure les reaccions, i no perdre mai de vista que alhora, en aquell moment , jo podia estar sent observat. Diran que només es voyeurisme i s’equivocaran, però tant me fa i ja s’ho faran. Com deia, els matisos són estats superiors de la captació de la bellesa i no tothom els vol veure.  Però tothom pot. Segur. Cal obrir, obrir, obrir.

Així que demà torno a les Lagunas Altiplánicas d’Atacama. Em sento afortunat, no perquè m’hagin regalat res o hagi tingut una xiripa de rebot o una carambola, res d’això, em sento afortunat perquè hi torno perquè a més em convé, em fa falta, he de fer-ho, i m’ha de servir fins i tot més enllà del plaer estètic. Olé! Forma part del pack “Tornar a San Pedro”. Fred i calor, nit i dia. El millor de tornar als llocs és com queden gravats en tu, com ja formen part decidida de tu. Em passa amb Santiago de Xile, amb Villarrica del Paraguai, em passarà amb San Pedro d’Atacama. Veurem si amb Montevideo. Em va passar amb Berlin, Lisboa.

Fa més fred que a principis de juliol. Em diuen que al gener s’omple a vessar, que costa estar-hi, per la calor, 35º mínim, i per la gentada, costa trobar un lloc per dinar, un lloc per dormir, costa trobar un lloc, en general. Ara és temporada alta d’europeus, per entendre’ns. Educadets, rics, freds, arrogants, exigents. Són els tòpics que no s’allunyen molt de la realitat. Això a l’octubre, quan ni fred ni calor (és un dir) ha de ser meravellós. Sí, és un consell…

Vaig arribar procedent d’Iquique, via Calama. El tram d’Iquique a Calama, de nit, set hores llargues, va ser pesat, feia olor d’agra l’autocar, em feia mal la panxa de menjar unes galetes tan bones com indigestes, i em feien mal les cames, que comencen a queixar-se de tant recorregut en autocar, pallisses de 6, 7, 10 ,12 hores que ja em semblen normals però les meves cames dissenteixen. Una vegada, fa anys, vaig anar del tirón, anada i tornada a Madrid, a veure un concert de Metallica a Vallecas i em vaig sentir una mena d’heroi per la gesta, pel recorregut, i ara em semblaria com agafar el metro per anar a treballar. Exagero, obvi, però s’entén la idea. El trajecte d’Iquique a Calama xungo, doncs. A Calama, una hora i mitja esperant l’autocar que ens portava fins a San Pedro. Quin fred a la terminal; ni bar ni banys, que estaven tancats i jo amb un mal de panxa molestíssim. Quan compres el bitllet i et diuen que hi ha un decalaix d’una hora i mitja penses “aprofitaré per estirar les cames”, no penses que et congelaràs i que les cames ni les notaràs gairebé. Però aleshores, a punt d’adormir-me pels passadissos de la terminal, amb la megamotxil·la i la minimotxil·la amunt i avall, massa cansat, sense haver dormit (aquesta és l’altra…), quan arriba l’autocar que diu “San Pedro 7.15am”, encara que arriba a les 8am, sents una alegria similar a la que senties quan acabaves la Cursa d’El Corte Inglés. I el trajecte de Calama a San Pedro  (que ja havia fet setmanes abans) és un dels trajectes més agradables que recordo del viatge fins ara, mig adormit, tapat amb una flassada, amb lloc per estirar les cames perquè l’autocar, un semicama, va molt buit, i a l’iPod escolto el tercer disc de Dido, que m’agrada molt, em relaxa i m’atempera, és un disc balsàmic etc, però no m’avorreix, “només” em predisposa a la calma, a deixar fluir, a la mesura i el bon tacte. I així em sento, l’escolto dues vegades sencer, de tant en tant obro un ull i veig el paisatge que ja conec i que em fascina, el desert, els tons grocs i taronges, la carretera que fa via, és com una línia obstinada en anar a petar contra l’horitzó, sembla que mai hagués d’arribar enlloc, però quan hi arriba… pañuelos blancos!, la Vall de la Lluna, la Cordillera de la Sal, i sé que ja som a San Pedro i noto una sensació de familiaritat que m’agrada i que, com podreu deduir, notar-la en el context d’un viatge com aquest és una petita benedicció, una injecció de companyia que mai mai mai està de més.

Quan arribem, de “Safe Trip Home” (el disc) en sona “Northern Skies” (la cançó). Si ja m’agradava i molt, ara a més a més em recorda a San Pedro de Atacama. S’ha de dir que és, per això, una cançó afortunada. N’hi havia milers a l’iPod i va haver de ser aquesta. Ja tinc una cançó geolocalitzada més a la llista: “Comfortably Numb” de Pink Floyd=Hiroshima; “Magic” de Go-Betweens=Illes Lofoten (Noruega); “Explode” de The Cardigans=Villarrica… per no parlar de cançons associades a persones i a moments… tot arribarà…

Però avui toca mirar el cel i flipar amb l’Estrella del Sur i anar a dormir, amb el sac de dormir, les dues flassades, les samarretes tèrmiques i el gorro, que és d’aquells que també tapen les orelles i porten un llaç per sota la barbeta. A les cinc toco diana…