El gos xilè (6 d’agost del 2010, San Pedro d’Atacama-Xile)

Tenen cara de bones persones. Et miren com et mirarien els ulls d’un pastís de poma si els pastissos de poma tinguessin ulls. Gairebé mai borden. N’hi ha que corren darrere dels cotxes, com allà, i aleshores sí que borden. Ens va passar al mig del Salar d’Uyuni, un gos va perseguir el jeep durant gairebé un quilometre, pobre, bordant desesperat. Si t’atures és pitjor per a l’animal, perquè quan arrenquis de nou, tornarà a córrer, i això fins a l’eternitat.

Van en grup, són amics, festegen, s’oloren, es fan carentonyes, dormen al sol, estirats en una vorera, o al mig del carrer si no hi circulen cotxes. S’estiren a pes de cos, i si senten un soroll mouen l’orella, potser obren un ull, poca cosa més. Viuen bé, se’ls veu tranquils i en armonia amb la seva naturalesa. Avui n’he vist un al qual literalment li queia la baba. No feia bona cara. S’estava com un estaquirot dempeus, sobre quatre pates, s’entén, mirant en direcció a l’horitzó, però el que veia era la botiga de queviures a la vorera del davant, a tres metres, potser quatre del seu morro.

No solen entrar dins de les botigues, es queden a la porta, ben educats estan. Et miren amb cara de pena, són espavilats, posen aquells ulls de peneta, i de tant en tant deixen caure uns 20 graus d’angle el cap, cap a un costat, un gest universal de la pena que l’home és l’animal que el fa pitjor. Els amos d’algunes botigues els donen menjar.

Són dòcils. Són gossos tranquils, que se senten estimats, ni estan a la defensiva ni van pel món de perdonavides o directament ortejant el personal. M’expliquen que aquí la gent s’estima molt els gossos del carrer, i els protegeixen. A Xile. No tothom, obvi. Sempre hi ha un racó per a la estultícia. N’hi ha tants que hi ha plans del govern aplicant-se d’inseminació de les femelles, perquè sembla que fa un temps la població canina era excesiva es mirés per on es mirés.

A mi els gossos mai m’han fet un pes especial, sóc gatuno de mena. Però aquests gossos em cauen bé. Parlo amb ells de vegades, hola què tal i tot això, educació, vaja, ja sabeu que no responen verbalment, però tant fa. Són diàlegs de 2, 3 segons, res fora de la normalitat en la relació entre els homes i els gossos. Els acaricies i estan contents, i no et miren amb desconfiança pensant a veure quina putada els faràs. No. Se’ls nota tan tranquils que se t’encomana i si en aquell moment t’acariciés un gegant gulliverià, et posaries a roncar com un gat.

Ser un gos a Xile no es mala cosa del tot. No deixen de ser gossos, animals domesticats sense ofici ni benefici, només la seva existència personal, que no és poca cosa. Jo els veig satisfets amb la vida, veig que viuen en armonia, malgrat tot, o gràcies a tot. Aquí no poden dir “quina vida tan perra”.

Aquests gossos viuen millor que els gossos d’allà.