Altiplans (6 d’agost del 2010, San Pedro, Xile-Jujuy, Argentina)

M’agraden els altiplans, m’agrada el concepte d’altiplà. Pla a l’alçada. El difícil és mantenir-se, no arribar. Doncs això. Les ascencions per carretera als altiplans andins són progressives i agraïdes (a menys que el mal d’alçada et neguitegi, cosa que fàcilment pot passar i convé portar sempre fulles de coca a la motxil·la), no hi ha desnivells vertiginosos ni carreteres sinuoses vorejant valls com balcons abocats al buit. No. Això no són els Pirineus ni els Alps. Estan a 4.000 metres d’alçada i ningú no ho diria, si no fos per… la vegetació, la fauna, la geologia, l’escassetat d’oxigen. Als altiplans sols estar escortat per cims majestuosos, pelats, secs, molts són volcànics, cims que estan allà des de fa milions d’anys i que a diferència de tu saben que seguiran estant-s’hi un bon temps encara.

Avui he pujat de nou als altiplans, per anar de San Pedro (Xile) a Jujuy (Argentina), uns 500 quilòmetres xino-xano, la majoria a més de 3.500 metres d’alçada i en les condicions estètiques que acabo de descriure. S’ha fet llarg perquè a la frontera ens hem aturat dues hores i mitja perquè un autobús precedent sembla que portava molta teca que requeria inspecció. Dues hores  i mitja a 4.200 metres, amb un sol inclement i poca cosa a fer a banda de dormir dins de l’autocar amb una calor insuportable (i per tant no ho he fet) o sortir a fora i rotar al voltant del teu propi eix (cosa que he fet). Quan per fi ens hem posat a la cua pel tràmit del passaport, he conegut una acaudalada senyora xilena, amb pinta de ser d’aquelles que quan Garzón va encausar Pinochet sortia per la tele cridant “hijo de puta españoles”, que m’ha explicat que anava a Salta, amb les seves dues filles (efectivament, les he vist) a operar-se el nas. Sembla que la cirurgia estètica és més barata a l’Argentina que a Xile (com tantes altres coses, de fet). Així que el Paso de Jama deu ser una mena de pas fronterer en què algunes persones tracen un punt d’inflexió en les seves vides estètiques, modificant-se físicament per iniciar, suposo, noves vides, noves excursions vitals, noves insatisfaccions segurament també. Costa més treure’s els complexos de sobre que creuar una frontera, em temo.

Al trajecte han posat una peli de dvd pirata (habitual) amb el Ben Stiller de protagonista fent d’exintern d’un manicomi que té una relació amb una noia però el tiu es paranoia i projecta les seves deixalles en ella, la fa corresponsable de les seves pors. Ella (és una peli) condescendeix fins a l’extrem, el que fa és del tot inverosímil en el món real, perquè per amor la gent fa moltes coses, però no tantes, excepte els casos en què hi ha algun problema afegit que no té res a veure amb  l’amor, més aviat amb pors i culpes. I aquí el problema el té ell, no ella. Així que la peli m’ha semblat desaprofitada, encara que no insuportable. Però me l’he mirat a mitges, un ull a la tele i l’altra al paisatge, perquè hem atravessat una ‘quebrada’ espectacular, a Lipán, i hem passat per Purmamarca, que té unes muntanyes de colors precioses. Llàstima que era tarda ja i no feia sol, perquè hauria estat bonic de veure (“bonic” aquí vol dir “memorable”).

A Jujuy he baixat a la Terminal (la majoria de passatgers han seguit el recorregut fins a Salta), i m’ha frepat el frenetisme de la zona, perquè l’estació està enganxada al mercat, i tot era activitat, gent, colors, sorolls, de tot, també manguis, i a l’oficina de turisme m’han dit “vaya con cuidado”. He caminat cap al hostel, amb la megamotxil·la, puc carregar-la 10 o 15 minuts bé, després ja m’esmicolo. De camí al hostel ja he notat que això no és ni Bolívia ni Perú, consumisme i moltes perruqueries i botigues d’estètica. Al hostel la reserva no estava ben feta, així que dormiré en una habitació colectiva, no ho solc fer, però estic cansat i tant me fa. M’he anat a comprar un candau per deixar la bossa amb els objectes de valor en un ‘locker’.

No tinc ni idea de què faré demà. Potser viatjo, cap al sud, perquè vull arribar a  Montevideo per auscultar els mitjans digitals d’allà, que no estan malament i tinc curiositat. Però està lluny i acumulu cansament: porto milers de quilòmetres en autocar, i noto que el cos em demana uns dies de rutina, de dormir al mateix llit, d’establir alguna cosa similar a una llar i una certa dinàmica de vida social estable. Tot un repte. Potser ho pugui fer a Uruguai, hi viu una amiga, la Lucía, excompanya de pis a Barcelona que ha tornat a Montevideo (on va viure fins que va emigrar primer a Espanya -Màlaga- i després a Catalunya) farta de feines de merda a Barcelona. Hi ha dues opcions per arribar-hi, avió del tirón i autocar carretera i manta. El pressupost mana, però. Encara que s’ha de tenir en compte que de vegades volar surt més econòmic si sumes les despeses dels trajectes en autocar, que són més lents i per tant impliquen allotjaments (no sempre pots viatjar de nit) i àpats.

Me’n vaig a fer sobretaula amb la gent del hostel. Semblen divertits. Crec que ho són.  Sona música al hostel; música de festa, en castellà, divertida, em recorda una mica al Jaç Roig. Ara em molaria estar allà aquesta nit amb els mónguers de Capellades, fent una mica el tócer i celebrant el misteri de la unitat intergeneracional, que allà es porta molt bé.