Cinema (8 d’agost del 2010, Salta i Buenos Aires-Argentina)

Circumstàncies propícies  m’han portat a veure en tres dies quatre pel·lícules, amb la ingesta de les corresponents crispetes, en sales de cinema argentines (de Salta i de Buenos Aires). L’experiència ha estat interessant, com sol ser-ho aquesta mena d’experiència aparentment desprovista de transcendència i que posa en evidència la lògica feble i rovellada dels prejudicis intel·lectualizadors. De veritat: si vols copsar una mica el pols d’una societat vés al cine amb la seva gent, comparteix un espai públic on s’expressen emocions, no et limitis a llegir assatjos, empassar estadístiques i fer onanisme sociològic amb quatre tesis i dos dossiers robats a becaris o a alumnes de doctorat. Entra al cinema, compra crispetes si t’agraden, escull si dolces o salades, escull una gasosa o una aigua, si vols complementa-ho amb uns M&M’s, gaudeix de l’experiència (intenta només no fer soroll quan masteguis, per una qüestió elemental d’educació, no perquè estigui prohibit) (de fet: aprèn d’una vegada que l’educació va per davant i per sobre de la legislació), viu el cine, apalanca’t a la butaca, oblida que tens una cervell analític i deixa’t endur pel que sents. Després, en acabat, si vols, ja analitzaràs si el que t’ha fet sentir coses era una merda “artísticament parlant” (cómor?) o si “aportava res a l’evolució del gènere”. Primer disfruta-ho i després, si vols, aniquila-ho o enalteixo intel·lectualment. Es poden fer les dues coses, es poden fer les dues coses ben fetes, i no necessàriament les dues coses van lligades emocionalment de la mà. He vist autèntics trunyos artísticament nefastos que m’han fet (i em fan) riure com un nen petit (i això sempre és bo), i he vist meravelles de la transgressió artística, meques de la creativitat i la insularitat del geni intel·lecte, que m’han fet forçar inhòspitament les parpelles per no caure en rodó adormit a la butaca del cine, malgrat la cafeïna de la coca-cola. L’emoció i l’intel·lecte no són sinònims i si coincideixen és una coincidència (com el seu nom indica).

Així que he estat al cinema a l’Argentina, veient algun trunyo insuportable i vibrant amb alguna pel·lícula de la qual no n’he entès ni la meitat, però que m’ha fet sentir bé, m’ha fet pensar coses que m’apropaven a alguna cosa similar a la sensació d’estar viu i de sentir-me col·lectivament humà. Perquè un és així, s’emociona amb una petita reflexió sobre la mort, o sobre l’acceptació de la mort, que és el que em va commoure de “Origen” (“Inception”), la pel·lícula protagonitzada per Leonardo DiCaprio i un amic meu de Capellades, el Josep Roca, que s’ho tenia molt callat i és actor professional i aquí fa el paper de “personatge passiu principal”, si se’m permet la descripció. (El meu amic Josep Roca el tinc al facebook, per si els curiosos voleu confirmar el que dic).

Jo sé, per qüestions professionals, que un pot entrar al cine, o a un concert, o mirar la tele, o anar al teatre, o a veure dansa, o llegir  un llibre, o una poesia, o mirar un quadre, o mirar un cotxe, o escoltar la ràdio, o fer el que sigui, amb un “esperit crític”, que és una manera de fiscalitzar la realitat basant-se en uns paràmetres arbitraris i culturals, que permeten arribar a conclusions que poden ser pertinents si l’anàlisi és rigurós i està ben argumentat, però que en cap cas habiliten o inhabiliten la capacitat o perícia de transmissió emocional de la peça o obra a analitzada. La incapacitat (o la no voluntat) d’admetre això fa que moltes “persones amb esperit crític” caiguin en la desqualificació quan adjectiven altres persones pel fet d’haver gaudit amb obres d’art que ells consideren fallides (o a l’inrevés, a persones que ni s’han immutat davant de manifestacions sublims “d’art en estat pur”). Tot plegat és una confusió simple, tonta si se’m permet, i innecessàriament sorollosa. no barregeu les dues coses i tot serà més senzill.

És exactament el mateix que deia de menjar crispetes al cinema. El problema no és menjar-ne sinó menjar-ne fent soroll, és a dir, sense educació. Amb l’art passa el mateix. Que cadascú se l’empassi com li roti, pero amb educació. La resta, les anàlisis, les palles mentals, les crítiques, són complementàries i per al gust del consumidor, però no modifiquen ni alteren l’objecte que analitzen.

Quan entro al cine tot això ho tinc inconscientment present. Quan surto, si vull, analitzo, i puc ser el més escrupulós i sever dels crítics, puc escoltar una obra mestra i trobar-li pegues molt argumentables, puc veure una pel·lícula essencial i considerar-la redundant. L’anàlisi no és un art, és retòrica, i com a tal convé consumir-la. Sovint, quan està ben feta, complementa l’obra analitzada, de vegades il·luminant-la, de vegades posant-la a l’ombra per veure’n racons amagats. Tremolo quan una veu crítica assumeix el paper d’apostolitzador estètic. Quina mandra, sobretot, quan l’anàlisi pretén ser tan intel·lectualitzat i racional que oblida que tot, tot, tot el que l’home fa està subjecte als seus límits i fet per l’home i per a l’home. No hi ha res més perquè no hi ha res més que l’home pugui fer. L’home no inventa. no pot, l’home imita i transforma, sempre dins dels límits del que coneix. L’art bo, per a mi, té present en tot moment aquesta última constatació. És art bo perquè és art noble i honest, que sap els límits i els respecta. Els límits de la condició humana, no els límits de l’espècie humana. L’art prova d’apropar-se a aquests límits per aportar una perspectiva una mica diferent i si és possible inaudita encara sobre l’experiència de la condició humana. Això és tot, que és molt. Però no és més que això. Quan el crític pretén anar més enllà, la seva anàlisi és inútil, en el sentit literal, i una probable pèrdua de temps, a menys que l’autor, immers en la seva limitació humana, almenys s’ho hagi passat bé fent l’anàlisi. En aquest cas, l’anàlisi seguirà sent inútil, però l’autor n’haurà tret algun profit, que serà l’únic profit generat per tot plegat.